Música / Llibres

Un favorable estat de la qüestió

El panorama de joves compositors catalans és raonablement bo i la generació actual presenta un òptim estat formatiu i creatiu, com demostra Alba Nogueras en el llibre ‘Un espai al pentagrama’.

Ficta és una editorial i discogràfica molt sensible al fet musical. I ho és i ho demostra amb un seguit de publicacions que vetllen per la recuperació de patrimoni o per ser un mostrari prou ample de la nostra contemporaneïtat musical. La recent edició d’Un espai al pentagrama, que signa Alba Nogueras, n’és un bon exemple.

El llibre de la citada periodista de Granollers (amb una sòlida formació en estudis literaris i amb un màster sobre música a la butxaca) consta de dotze entrevistes a joves compositors (set) i compositores (cinc) aplegades en tres blocs: lletres, visuals i ciències. El resultat és extraordinari perquè els músics entrevistats revelen, en primer lloc, la força pròpia de la joventut -són nascuts entre 1980 i 1994- i d’una altra una formació molt completa, perquè la majoria són, a banda de graduats superiors en música (molts sorgits de l’ESMUC) llicenciats, graduats o doctorats en disciplines aparentment alienes a la música i forjades a diverses universitats nacionals i estrangeres.

Dic aparentment alienes perquè les matemàtiques o la física han dialogat, durant segles, amb la música, tant des del vessant teòric com pràctic, des de Pitàgores fins a la pianista Laura Farré, passant per Xenakis o Mestres Quadreny, entre molts altres. I el volum de Nogueras ens permet entendre la recerca, l’especulació i la sensibilitat i cientifisme d’artistes com Ariadna Alsina-Tarrés, Núria Giménez-Comas o Fabià Santkovsky, immersos de ple en creacions musicals que parteixen d’intuïcions (i sensibilitats) matemàtiques.

Joan Magrané

Les entrevistes que planteja l’autora del llibre també permeten constatar un còmode i desacomplexat balanceig entre tradició i modernitat en els gèneres, formes i formats musicals que adopten les creadores i creadors musicals de casa nostra. I al mateix temps una interdisciplinarietat o multidisciplinarietat que són pròpies dels signes dels temps: així, mentre Joan Magrané opta per la interdisciplinarietat d’estils i formats, Raquel García-Tomàs es mostra més procliu a la multidisciplinarietat. Tant ella com Irina Prieto, Jordi Nus o Clàudia Baulies contribueixen amb les seves obres a establir ponts de diàleg amb la imatge, gràcies a les col·laboracions dels noms esmentats amb el cinema o el videoart.

Raquel Garcia Tomàs

Paral·lelament, el panorama compositiu actual no ha deixat de mirar certes formes tradicionals, innovant-les en criteris estètics i també formals. Aquest seria el cas de l’òpera o del teatre musical, ben representats en el llibre d’Alba Nogueras per músics com el citat Magrané, Gerard Valverde o el polifacètic Arnau Tordera, que la tardor d’aquest 2022 estrenarà La gata perduda, amb llibret de Victoria Spunzberg i com a resultat d’un encàrrec fet pel Liceu en connivència amb el districte de Ciutat Vella i del barri del Raval barceloní.

El llibre que edita Ficta inclou, a banda d’un pròleg, interessants i reflexives introduccions a cada artista a càrrec de Nogueras, que ha estat capaç de presentar un formidable estat de la qüestió d’acord amb el qual podem constatar que la música a casa nostra viu un dolç moment. En gran part perquè la darrera generació de compositores i compositors té una bona formació, les coses clares i ganes de fer-ne. Llàstima, però, que la majoria de les seves creacions s’estrenin fora de les nostres fronteres i que aquí moltes de les seves obres siguin pràcticament desconegudes. Si més no, desemparades per les tres o quatre principals institucions cabdals en el terreny musical.

PS: Apuntàvem en un anterior article al voltant de la Rússia actual i del posicionament dels artistes davant del conflicte bèl·lic que assota Europa, si entre les mesures de boicot contra la pàtria de Putin hi hauria la cancel·lació de programar Txaikovski a les sales de concert occidentals. Doncs bé, la profecia s’ha acomplert: la Filharmònica de Cardiff ha suprimit un programa amb l’Obertura 1812 (obra que el músic rus va escriure per evocar la desfeta de Napoleó davant l’exèrcit rus) i la segona simfonia de l’autor de Mazeppa. Una òpera, per cert, que també ha estat cancel·lada pel Teatre de Bienne (Suïssa). En ambdós casos, s’al·lega que la música de Txaikovski “és inapropiada per a aquesta època”. L’estupidesa no té fronteres.

Jaume Radigales
Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close