Música

Un hivern passat pel pop

Potser ha faltat fred, però no calidesa musical: aquest passat hivern ha estat molt prolífic en llançaments discogràfics importants en català, de tots els estils. La collita, amb tot, ha estat especialment significativa en l’escena pop, amb treballs d’artistes capdavanters. Penseu en el primer àlbum en solitari del cantant de Manel, Guillem Gisbert, del nou disc d’un dels músics del moment, Xarim Aresté, o d’un treball d’allà on ho havien deixat d’Els Amics de les Arts. En paral·lel, novetats de nous i sòlids valors com Maria Jaume, Socunbohemio, Anaïs Vila, Ven’nus, Oller i Guerra i Zulabard. Repassem, una per una, aquestes novetats.

Guillem Gisbert. Balla la masurca! (Ceràmiques Guzmán, 2024)

Aquest 2024 no tindrà un nou disc dels Manel. O, ben mirat, en el fons sí. Perquè el primer àlbum en solitari del cantant i compositor de la banda barcelonina, Guillem Gisbert, és una col·lecció de cançons que podria haver format part de qualsevol disc de l’etapa més recent dels Manel, almenys en el vessant més contingut. Avançat amb un doble senzill poderós, contenint dues cançons concloents i de factura ben diferent, l’èpica “Les dues torres” i l’electrònica “Waltzing Matilda”, Balla la masurca! és un desplegament estilístic considerable, del pop orquestral de “Miracle a les planes”, la dylaniana “Les aventures del general Lluna” al dream-pop amb final psicodèlic en “Un home realitzat”.

També trobem la simfònica “Els gegants de la ciutat (oli sobre tela)”, el tema discretament ballable, que bateja el disc, i un tall final, “Estudiantina”, que sembla un creuament de ranxera i cançó de rondalla (hi participa, de fet, la Rondalla de Puiggraciós”), entre més artefactes musicals que acompanyen les molt identificables lletres de Gisbert, començant per aquesta darrera, que és un cant als estudiants sense vocació. Al costat d’això, els relats de la common people (la mateixa “Els gegants de la ciutat”) i les històries que Gisbert trau d’aquí i d’allà, com ara “Un home realitzat”, en què recupera una anècdota que el genial guionista Rafael Azcona li va contar al periodista Juan Cruz. I entre unes coses i altres —a cada visita, el disc va creixent més i més— tot apunta que aquest Balla la masurca! serà un dels àlbums del 2024.

Xarim Aresté. Un idioma nou (RGB Suports, 2024)

L’artista de Flix (Ribera de l’Ebre) Xarim Aresté torna a publicar un àlbum amb la responsabilitat afegida de la càlida i merescuda acollida de Ses entranyes (2022), millor àlbum de pop-rock dels Premis Enderrock. Un idioma nou manté les constants vitals d’aquell àlbum majúscul, una mena de sàvia ortodòxia musical que poua en la tradició clàssica de diversos estils per enregistrar en directe un disc elegant i perdurable, magníficament arranjat i presentat, sense negligir la capacitat de continuar contant bones històries a través de les lletres.

I l’altra bona notícia és que, mentre fem la digestió lenta d’un treball així, ja hi ha cançons que salten a la cara, com la fantàstica i positivista “Mai més”. O el tema titular, “Un idioma nou”, una delícia amb unes línies de guitarra elèctrica espectaculars. Classicisme ben entès, amb un so imponent. Tampoc perdeu de vista “Dimants” o “Les regnes”, amb lletres per anar desfullant. Un disc en què potser estan accentuats els trets jazzístics, presents amb més èmfasi en “La cosa més simple” o “Nassos de paper”. I posats a diversificar, Aresté inclou un tall folk (al seu estil), “Canta cadernera”, amb la col·laboració de Pol Batlle i Rita Payés, i un blues amb spoken word, “Des d’aquí veig ca teva”, que mostra la capacitat d’Aresté com a narrador. Molta tela en el teler. Un altre treball important.

Els Amics de les Arts. Les paraules que triem no dir (Pistatxo Records, 2024)

Sols uns mesos després de posar en circulació Allà on volia (2023), amb el seu propi segell Pistatxo Records, el trio barceloní format per Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué, Els Amics de les Arts, tornen amb un nou cançoner de títol sensacional, Les paraules que triem no dir, amb talls que no havien vist la llum en el disc anterior. No perquè foren pitjors, aclareix la banda, que l’any vinent farà dues dècades de carrera musical (sí: com passa el temps), sinó perquè la decisió d’incloure-les en un disc o en un altre responia al que volien dir en cada moment.

Certament, hi havia munició de sobres per fer un altre àlbum, com ho demostra que el disc comence amb tres cançons entre agitades i radiables, la que dona títol al disc, “Les paraules que triem no dir”, “Sort que sou aquí” i la bachata “Tothom es separa”, un tall costumista sobre l’abundància de ruptures. I potser no hi ha talls tan rotunds com “Cada cel” i “Citant Mercè Rodoreda”, de l’àlbum precedent, però en la lletra menuda trobareu una cançó delicada i colpidora, “Aquests dinars”, i un tall de pop enèrgic molt Amics de les Arts que potser els donarà alegries, “Els desperfectes”, títol manllevat voluntàriament o no d’un magnífic llibre d’Irene Pujadas. El disc acaba amb “Un gran cometa”, una cançó coral amb una lletra curiosa que us convidem a descobrir.

Maria Jaume. Nostàlgia airlines (Bankrobber, 2024)

Si vols tenir el mapa de la la transformació musical de la mallorquina Maria Jaume del pop-folk despullat i tendre dels inicis a l’actual versió de pop electrònic, tan sols has de fixar-te en les col·laboracions del seu nou disc, de títol també afortunat, Nostàlgia airlines. La presència de Clara Viñals (Renaldo & Clara), simbolitza un trànsit estètic similar, amb un tema irresistible, “Super mala pinta”, que podria haver aparegut en un àlbum de la lleidatana. Amb Pau Debón (Antònia Font), mentrestant, es visualitza la temàtica i la sornegueria balear present en “Hoteles, sol y playa”.

També hi trobem una píndola amb Mar Grimalt de folk contemporani, “Balada des Trast”, la cançó que connecta de lluny amb els inicis de l’artista. Aquesta cançó tanca el disc, però abans haurem escoltat un altre tema significatiu, “Tristesa a Miami”, cantada amb Julieta i que connecta fortament amb l’escena de pop urbà que abandera la catalana. De fet, és aquest l’estil preponderant quan Maria Jaume canta sola: “Pura geografia”, “Mala via” o “Xin xin i bye bye” són temes ballables i rabiosament contemporanis. Una evolució lògica, “supernatural” que diria la interessada, “amb Lluís Cabot (Da Souza) en la producció. I funciona?, us preguntareu. Com un canó.

Socunbohemio. Cotxe casa gos tu i jo (Vida Records, 2024)

Un altre artista en evolució és el barceloní Artur Viñas (Socunbohemio), qui va debutar en un llarga durada l’any 2023, Contes de les quatre estacions, que va tenir una acollida justament generosa. Lletrista sorprenentment madur, i indiscutible talent musical, aquest 2024 ens regala cinc nous temes amb els quals eixampla la relació amb els sintetitzadors (“Gira-sols”, “uuuuuu”), explora nous vestits per sofisticar el discurs musical, “El món s’acaba aquí”, “La vida mentrestant” i conserva la capacitat per commoure’ns amb els seus textos: “Cotxe casa gos tu i jo”. No hi ha sorpresa, ja. Però la fascinació perdura.

Anaïs Vila. Ara sempre (Temps Record, 2024)

Ara sempre hauria de ser el treball que acabara de posar el focus sobre Anaïs Vila (Santpedor, Bages), qui ha lliurat un àlbum senyorial de pop autoral, d’absorció lenta, fet des del recer i l’estima, que t’acompanya com un matí mandrós de festa (delicioses “Tu, bresol”, “Desert”, amb David Carabén), però també t’espavila amb un to més enèrgic (les magnífiques “Un vici” i “Ara sempre”) o et fa pensar (“Autoconfinament”). Algunes de les més destacades d’un disc que té altres punts àlgids com “Loop” i la seua esplendorosa lletra. Entre el bo i el millor del que portem de 2024.

Ven’nus. Post-mullet (Halley Records, 2024)

La jove cantant i compositora de Sabadell Valèria N. Saurí va confirmar l’any passat les bones expectatives generades pels seus treballs de presentació amb un primer àlbum, Bocaterrosa. Com si volguera que no oblidàrem aquelles bones sensacions, tan sols uns mesos després torna amb Post-mullet, aquesta vegada en format EP però amb una col·lecció de cançons que justifica el ràpid retorn. Destaquem una trilogia de píndoles impecables de pop electrònic, “Si m’has seguit”, en col·laboració amb Balma, “Tan len” i la molt ballable “T’hi quedes”, un dels hits del que portem de curs. Talls directes, immediats. Però l’artista no deixa de banda la voluntat exploratòria en “Cap trosset de mi” (mix inclòs) o “I Jazz Want My G-Back”, amb Jolly Damper.

Oller i Guerra. L’agraïment (Microscopi, 2024)

El grup catalanovalencià format per Víctor Oller al piano i Jaume Guerra al contrabaix i la veu, ha debutat amb un llarga durada, L’agraïment, després d’alguns avançaments, com ara la cançó que dona nom al disc, un tema en col·laboració amb La Maria. Set talls de pop d’autor amb inspiració jazzística amb cançons tan ben acabades com l’esmentada i el que és el tercer senzill, “El miratge”, amb la cantant i guitarrista valenciana Sandra Monfort. Per no oblidar l’esclat de l’efervescent “Ulls”. Un treball de traces clàssiques però que no renuncia a l’experimentació com ara en “Aigües internacionals”.

Zulabard. Tot passa (AU Records, 2024)

El músic barceloní Rubén Campo ha entrat aquest 2024 en el que podríem considerar una nova etapa amb el seu projecte Zulabard publicant el que seria el seu primer disc escrit íntegrament en català, Tot passa, del qual havíem tingut com avançament un doble senzill «Entrebanc / Marbre». Clarament influenciat pel corrent “metafísic” del pop català, (escolteu “Abraça’m” o “Entrebanc”), Campo també transita per camins com el d’un pop més enèrgic sense abandonar del tot el to reposat, com ara en l’estupenda “Inconscientment, o en la molt rodona “L’Adam té raó”. Un disc que també va creixent en la mesura que hi tornes. Més bones notícies, per acabar aquest repàs.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close