Música

Un Novembre Elèctric i post pandèmic (o el nou miracle creatiu d’una aturada)

En algun moment, d’ací vint i trenta anys, algú haurà d’estudiar com els mesos de parèntesi pandèmic han influït en el salt de qualitat que han fet entre 2021 i el que portem de 2022 molts dels nostres artistes. El darrer exemple és la banda Novembre Elèctric, el projecte de l’artista d’Algemesí Yeray Calvo articulat en col·laboració amb músics de Madrid, la ciutat en la qual resideix des de fa anys. El nou àlbum, que es publica avui, ‘Memento’ (Primavera d’Hivern), suposa un salt endavant pel que fa a la recerca de nous territoris sonors i a l’acabat d’un àlbum «col·laboratiu» i amb un cert aire conceptual extret de la cèlebre pel·lícula de Christopher Nolan.

En la informació enviada a la premsa s’aclareix que la formació de Yeray Calvo portava treballant en el projecte des del 2019, «abans que la pandèmia fora una realitat». Enfrontats a la cruesa d’allò inesperat, tanmateix, en Memento hi ha invertits dos anys de «recerca i creació» ben aprofitats i que, no sembla una casualitat, coincideixen amb els anys de més gran intensitat pandèmica. Un treball cuinat pel trio original, amb Calvo i els madrilenys Rodrigo Domínguez i Sergio León, ampliat ara en forma de quintet amb Bert Posada i Diana Erenas. En tot cas, la part col·laborativa inclou també un percentatge d’innovació, atès que els seguidors del grup han pogut participar en el procés de creació del disc gràcies a un espai comunicatiu directe al marge de les xarxes socials convencionals. Un diàleg que ha influït fins i tot en el resultat final d’alguna de les cançons.

Una llavor que el productor andalús Pachi García Alis (Izal, Iván Ferreiro, Lori Meyers) ha regat fins donar forma a un vigorós arbre amb nou fruits, en el que és segurament el millor treball d’una banda que ja havia arreplegat dos premis Ovidi Montllor i un Carles Santos com a millor àlbum de pop amb els precedents Intacte (2014) i Quart Minvant (2018).

Com s’ha dit, hi ha en Memento (després en parlarem del tema titular) una certa voluntat conceptual, una adaptació més aviat lliure de l’esperit de la pel·lícula de Nolan, una indagació sobre la memòria personal i el curt termini de la qual Novembre Elèctric extrauen la lectura sobre el relat vital que construïm «a través de les experiències personals». O, si voleu, l’excusa per la prospecció (introspecció) en els sentiments i neguits vitals, una de les marques d’aigua en la trajectòria del grup. Tot i que també, com veurem, hi ha alguna derivada social.

Tal vegada hi ha una mirada més reflexiva, una racionalització més gran del procés d’escriptura, però on els antics seguidors notaran més els canvis és en l’àmbit estilístic. Des del minut zero, amb un tema com «La sed», en què l’ànima acústica de la banda es deixa bressolar per un suau mant electrònic i un ritme subtilment funky. Acabats de dream-pop contemporani (Beach House, The XX) arrodonits amb tot el sentit del món per la intervenció de la mallorquina Joana Pol (Donallop) recitant alguns dels versos d’«Aubons»: «Me sobren ses paraules / per dir-te que t’estim». Trobada entre sabates del mateix peu.

Transició als temes veritablement diferents en la trajectòria de Novembre Elèctric, com la molt agitada «El funeral», una cançó efervescent, radioformulable, amb guitarres esmolades i una lletra amb gràcia que parla de l’autoengany i que conté uns versos per emmarcar: «Benvinguts al meu funeral / en el fons hi ha lloc». I ja posats, per què no fer un tema tan immediat i directament ballable com «Alud»? Hedonisme amb sentit i capacitat de reflexió que és el primer rebenta-pistes de la banda. Sí, parlem de Novembre Elèctric. I sí, la cançó és irresistible. Però l’essència intimista i cadenciosa del grup perviu en la resta de l’àlbum, del qual vam anar coneixent al llarg del 2021 diferents píndoles, en les dues coordenades estilístiques.

Era el cas de «Valents», que conté un piano i un crescendo plenament reconeixibles, molt Novembre Elèctric, una cançó ben bonica enriquida pels cors de Diana Erenas i que ens confronta amb un concepte suggeridor, «la por dels valents». Un tall que haguera encaixat en discos anteriors, com ara un altre dels avançaments, «Ewa», inspirada en una petita refugiada que va entrar en una mena de coma (o autoesborrat) per evitar ser deportada. La història d’Ewa va ser donada a conèixer a través d’una fotografia premiada en el WorldPress Photo de 2020. I li serveix a Novembre Elèctric per construir un tema emotiu, amb un Yeray evolucionat i més agosarat en la tasca de vocalista.

Mentrestant, «Boira» posa el focus en la història d’una jove enamorada que «ho dona tot en els concerts de Tardor» (picada d’ull a la formació germana, a la qual Calvo s’hi va incorporar recentment), un tall que barreja el pop introspectiu de Novembre Elèctric amb una lletra ambigua, d’aparença naïf però conclusió trista. Un altre molt bon tema per a la col·lecció, que en el trama final proporciona una deliciosa miniatura, «Dent de lleó», i una altra cançó d’envergadura, «La ciència i la fe», un qüestionament amb matisos de l’amor romàntic, amb un altre treball esplèndid de fusió de guitarres i electrònica i una tornada melòdicament exuberant.

«Memento» no sols és la cançó que dona nom al disc i el tanca, es tracta segurament d’una de les cimeres artístiques del grup. «Just en aquell moment on la por de vegades salva, de vegades mata», arrenca la cançó, amb un mant entre acústic i climàtic que, a poc a poc va agafant volada de la mà d’un preciós trenat de piano, guitarra i veus, de nou amb Diana Erenas donant rèplica als cors. I, de sobte, la cançó explota en els nostres caps amb una cloenda desfermada, èpica, que ens deixa clavats allà on siguem, amb els instruments i les veus formant un mur de so espectacular acompanyant una colpidora súplica. Fins la nota final de piano sostinguda després que Yeray faça l’ultim fraseig.

Una cançó de creixement i eclosió definitiva.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close