Música

Viatge gojós a la història del pop-rock amb accent valencià

Per apreciar les coses en la seua justa dimensió, cal en algun moment fer una mirada enrere. El concert de dissabte passat al Teatre Principal per presentar el fragment ‘Veta’ dedicat al pop-rock del ‘Mural Sonor’ serví per prendre consciència del ric llegat d’aquest gènere al País Valencià, dels pioners Pep Laguarda, Remigi Palmero o Juli Bustamante a formacions fonamentals contemporànies com Gener o Arthur Caravan. Però també per assistir a un molt bon espectacle de la mà de Tardor i la vocalista May Ibáñez. Passat, present i una mica de futur.

De la possible cancel·lació a un apoteòsic final amb el públic del Teatre Principal cantant i ballant dempeus, premiant l’esforç productiu dels artistes. Les coses, certament, mai no són com comencen: una greu avaria en la taula del tècnic va amenaçar amb la cancel·lació. I durant mitja hora, els assistents al concert -una entrada discreta, atesa la saturació de concerts durant el cap de setmana i els dies precedents- hagueren d’esperar la confirmació o no. Sortosament, els tècnics del recinte solucionaren el problema. I gràcies a això -agraïment màxim- poguérem assistir a la presentació del fragment Veta del Mural Sonor del País Valencià, l’ambiciosa iniciativa d’Acció Cultural per bastir una panoràmica de la música del darrer mig segle, tot just el període que abasta la història d’aquesta fonamental organització cívica.

Cap dels responsables de cadascun dels blocs ho tenien fàcil per fer les tries. Àlex Blat, compositor i cantant de Tardor, tampoc. Però el disc compleix la funció de retre homenatge i bastir una panoràmica ajustada de la història del pop-rock valencià i cantant en la nostra llengua, “a la gent que ha fet possible que nosaltres estem ací”, va reconèixer Àlex. Tothom trobarà alguna absència, però no hi ha cap tema sobrer, ben al contrari. I l’adaptació del repertori a un format gairebé springstinià, amb una magnífica secció de vents (Javi Cambra al saxo i Eneas Ribelles a la trompeta) i la impagable aportació de l’estupenda vocalista May Ibáñez (Badlands), funciona i té a més la virtualitat d’una magnífica translació al directe que mereixia un Teatre Principal ple a rebentar.

Àlex Blat, en primer terme. Fotografia: Carlos Part.

Obrí el foc, amb encert, una enèrgica “Nostàlgia de futur”, que ens va recordar com de bons eren els 121db de Ramon Marrades. Un temàs que la proximitat al llenguatge musical dels Tardor va arrodonir. El Trineu Tanoka va ser una formació també de producció i vida breu, però com els 121db deixaren un grapat de cançons sensacionals. “Menteta” fa justícia a aquest llegat i la seua reproducció en directe, amb May als comandaments, reproduïa la bona lectura del disc amb la veu d’una altra vocalista excelsa, l’alcoiana Neus Ferri. Més dificultat hi havia en adaptar la balada metal “El verd de l’estiu” dels inoblidables Inòpia. Àlex Blat la va portar al seu terreny amb respecte, quasi veneració, i una interpretació en el directe molt sentida. El tema és tan bo que admetria quasi qualsevol lectura i la seua grandiositat romandria incòlume.

Tardor mereixia també mostrar quelcom del seu repertori. I ho van fer amb un “Nevar a València” que va funcionar -és normal que siga així- com un canó. I una molt directa també “Digne de recordar”, una altra de les grans cançons tardorenques. “Potser hui serà un dia digne de recordar”, canten. Vers premonitori. Temes que mostren la maduració de la banda valenciana, en el disc i en directe: magnífics Yeray Calvo (teclats i veu), Cesc Domènech (bateria), Martín Aguirre (guitarra en la gira de Veta en substitució de David Garcia) i Tono Hurtado (baix i veus). Pòrtic del primer tribut a un dels pares fundadors, en aquest cas Remigi Palmero, amb “Deu ser amor”, pop mediterrani llegit amb codis AOR, però amb May fent brillar la cançó.

Secció de vents: secundaris protagonistes. Fotografia: Carlos Part

El corredor polonès forma part, com algunes de les bandes esmentades, de la història oculta de la nostra música. Rock enèrgic, entre el grunge i l’stonner rock, allunyat de l’univers Tardor. Potser per això es va optar per la versió pop del grup de la Vall d’Albaida, que també la té, amb un “Cigarrets” absolutament apte per al directe. Moment d’agitació que deixà pas al següent homenatge a un altre dels pares fundadors, Pep Laguarda, amb May a la veu i l’harmònica. El tema, un clàssic imprescindible com “Cims i abismes”, que deixà veure la potència vocal de May, molt aplaudida tota la nit.

La gràcia que tens quan cantes

Quan encara no hi havia una escena tan consolidada, un grapat de grups van irrompre amb un pop radiable i lluminós que, segurament, va aparèixer abans de temps. O va servir per sembrar la llavor. Pinka fou un d’aquells grups. I la interpretació de la bonica “Somnis” va servir per a un esplèndid duet entre May i Esther, la intèrpret al disc i una de les promeses més fermes del nostre panorama.

Després de l’esmentada “Digne de recordar”, va arribar un moment amb una càrrega emocional que no estic segur que la majoria del públic arribara a copsar. Dos mesos i escaig després de la prematura mort de Jordi Richart, guitarrista d’Arthur Caravan, un tema d’aquesta banda era interpretat en directe amb la presència a més del vocalista i compositor dels alcoians, Pau Miquel Soler. La cançó que va cantar en companyia d’un altre valor emergent, Gem, fou “Cadència trencada”. Un tema preciós. Una de les moltes gemmes del repertori. Com ho és “Les joies”, una raresa d’un grup irrepetible, Les deesses mortes, que va posar a prova Àlex Blat i els seus, com els músics mateixos confessaren. La traducció en clau soul va fer brillar una secció de vents que va estar sensacional tota la nit.

Yeray, Àlex i May, desfermats. Fotografia: Carlos Part

En aquest punt de la vetllada, un corrent de felicitat corria entre el pati de butaques. Però encara hi havia marge per fer pujar la temperatura ambiental. I va ser amb les “Samarretes velles” de Sant Gatxo, un altre dels grups, aquest de la Vila Joiosa, que feien rutllar el pop en català a casa nostra abans de tenir una escena que els fera destacar. Un tema proper a l’univers Tardor -per a Àlex Blat, la cançó més bonica del disc- que va sonar a glòria. Per la proximitat i, per sobre de tot, per com va ser cantada per un altre valor emergent, Martí Tarrasó, dels més que prometedors Tenda. Una perla pop que mereix l’estatus de clàssic.

Com l’hauria de tenir “La gràcia que tens quan camines”, d’un grup que sí va arribar a temps, Gener, però que no va tenir el predicament que mereixia. Un tema que va sonar poderós i gràcil, amb Tardor fent justícia a la qualitat i la riquesa instrumental de l’original i May posant-se al nivell d’un dels nostres millors vocalistes, Carles Chiner. Una brutalitat. Un encert per al tram final que posà les veles a una altra llegenda, Juli Bustamante, i el seu “Estimada germana”, vehicle definitiu perquè el saxofonista Javi Cambra ho acabara de petar. Literalment.

Quan va arribar el tercer tema de Tardor, “La llum incondicional”, el Teatre Principal ja estava dempeus, fent palmes, ballant i corejant els últims temes. Agraint la felicitat compartida i el treball d’uns músics que van posar tota la carn en la graella. Pop i rock amb accent valencià de molts quirats que va sonar imponent en directe i en mans d’Àlex Blat i companyia. Quin gustàs.

Comiat feliç. Fotografia: Carlos Part
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres. Membre del Consell Valencià de Cultura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close