La publicació del llibre ‘Vicent Torrent. La cançó popular’ (Sembra Llibres, 2023), una biografia del musicòleg Josep Vicent Frechina publicada per Sembra Llibres, ompli un buit pel que fa a explicar la trajectòria d’un dels fundadors d’Al Tall i figura nuclear de la cultura del País Valencià. Una ombra immensa i allargassada sense la qual no es podria explicar l’evolució musical i social del territori valencià. I artífex d’un llegat musical absolutament impagable. Un periple musical i vital que resseguim al fil de les cançons i les pàgines de l’imprescindible llibre de Frechina.
Els darrers temps han estat prolífics pel que fa a reconèixer la tasca de Vicent Torrent. Sense anar més lluny, el dia mateix de la presentació del llibre, el 25 d’octubre passat, un Teatre Micalet ple, amb una nombrosa representació del món de la cultura, la política i el teixit cívic, rendia tribut al músic. Uns dies després, en el marc dels Premis Octubre, la llavor d’Al Tall era reconeguda també, en una nit en què es van poder veure en sobre l’escenari algunes de les seues llavors: La Maria, Sandra Monfort, Borja Penalba i Mireia Vives. Una nit que va servir per fer sonar de nou, amb tota la seua vigència, “Tio Canya”.
No tot han estat flors i violes els darrers mesos: en un apartat final, “Últimes anotacions”, el llibre recull l’acord l’estiu passat del govern de Torrent, en mans de PP i VOX, per traure el nom de Vicent Torrent de l’auditori de la ciutat. El 26 de juliol, s’escenificava un acte de protesta davant d’aquesta instal·lació cultural, amb un lema absolutament significatiu: “T’estimem, Vicent! A un home que ve del poble, ningú fa baixar la cara”.
A aquest tribut ja no va poder assistir un altre dels fundadors d’Al Tall, Manolo Miralles, ingressat en l’hospital. Tres dies més tard, el gran músic i president del Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics en Valencià (COM), moria enmig d’una gran commoció. Desapareixia així una altra de les potes del gran projecte de redreçament cultural i musical que representava Al Tall. Una història fascinant que ressegueix aquest llibre.
Del cant gregorià a la cançó popular
Vicent Torrent va nàixer el 1945, en una família catòlica i conservadora. El pare era mestre i director del col·legi de la Sagrada Família i la mare, natural de Morella, era mestra de pàrvuls. Entre els oncles i ties del futur músic, a més, hi havia monges i capellans. L’educació va ser “franquista i intensament religiosa”, aclareix Frechina. En aquella època iniciàtica hi ha una primera epifania al voltant de la substitució lingüística i musical: un professor del col·legi d’Escolapis del carrer Carnissers, qualificava els estudiants de “burros” i “paletos” per la seua manera de cantar en les misses “amb emissió oberta i clara”, allunyada de la impostació habitual. Torrent estudia filosofia al monestir d’Iratxe, als peus de Montejurra, i teologia a Salamanca. El jove queda impactat, en l’aspecte musical, pel cant gregorià.
Apareixen uns altres vectors, com ara les lectures polítiques en Cuadernos para el diálogo i Destino. I el xoc provocat per Raimon i el seu primer EP “Al vent”, del 1963, incentiu per continuar la formació musical, de manera autodidàctica, fent servir també manuals que li porta la germana. Torrent, a més, té l’oportunitat de conèixer personalment el cantant de Xàtiva. I a Joan Fuster, a qui envia cartes per tractar d’aclarir aspectes de Nosaltres els valencians. A Torrent, qui ja havia començat a escriure cançons, li canvia la perspectiva. És el moment de plena efervescència de La Nova Cançó i de la irrupció del Grup de Folk.
A finals de la dècada del 1960, València bull, la cultura en tots els seus vessants entra en combustió, també en el terreny musical. Hi ha sessions de folk dimarts en la Societat Coral el Micalet, el 1970 la Casa de Catalunya instaura el Primer Premi Revelació de la Nova Cançó al País Valencià, el 1972 hi ha el I Festival Cançó Folk del País Valencià i comença a funcionar una formació matriu, l’Equip València-Folk, embrió d’Al Tall. En la primera formació hi ha Torrent, Miralles, la incorporació de Miquel Gil i el suport de músics com Enric Esteve o Miguel Blanco. Consensuen un nom que té a veure amb la idea d’anar “al gra”. I fan un pas decisiu, convéncer Miralles de centrar-se en un repertori basat en la música popular i no en cançons a l’estil de Lluís Llach. Tonipep Rodríguez, amb la promotora La Taba, i el recentment desaparegut Oswaldo Blanco, com a mànager, faran de suport.
És l’any 1974. S’està gestant un primer disc per al segell Edigsa, que està cercant nous valors. L’any següent, el 1975, debuten en la Pobla de Vallbona, fent de teloners d’Ovidi Montllor. I apareix finalment un primer disc, Cançó popular, País Valencià, amb coberta de Manuel Boix.
El disc ja presenta els trets del que serà sant i senya del grup, l’intent de fer una cançó que vol ser popular amb elements alhora de la tradició. Malgrat tot, hi ha encara arranjaments que remeten a la Nova Cançó i un discurs musical encara per definir. “Si féiem una cosa nova i no ens agafàvem a una melodia, a un esquema o a un element tradicional per a fer la cançó, ens conformàvem que no fora rockera, que no tinguera aspecte americà”, reconeixia Vicent Torrent. La crítica, amb tot, identifica la intencionalitat del disc. I el públic agafa també el guant: la popularitat d’Al Tall creix exponencialment i comencen a figurar en cartells al costat de grans referents musicals del moment, com Llach, Labordeta o Oskorri.
Els discos posteriors solidifiquen la popularitat i prestigi del grup, atiada per emblemes com “Tio Canya”, publicada en Deixeu que rode la roda (1976), una composició que exemplifica, amb una capacitat narrativa prodigiosa, les actituds lingüístiques de quatre generacions. “Era alhora, doncs, una cançó de denúncia i d’esperança. Un veritable tractat de sociolingüística avant la lettre”, explica Frechina. L’emblemàtica il·lustració de Boix és una altra de les fites que fan d’aquest un disc llegendari. La història, com aquell que diu, estava a les beceroles. I ha de passar per moments complicats, com ara la mort d’un dels membres, Enric Ortega. El context, a més, també és convuls.
Música enmig del combat
El final de la dècada és un punt d’inflexió. El grup no renuncia al seu vessant festiu, traduït en un disc com Posa vi, posa vi, posa vi (1978), rebut de manera desigual per la crítica. Però estem entrant en els moments més durs de la batalla identitària, atiada per una dreta que maniobra per embridar les ànsies d’autogovern. Una reacció violenta que inclou la creació del GAV. I que produeix fruits sinistres com l’assassinat del jove alacantí Miquel Grau, a qui dediquen una cançó, enregistrada el mateix 1978, llançada com a single i interpretada en homenatges i aplecs.
La resposta creativa i combativa més contundent, amb tot, serà un altre disc emblemàtic, Quan el mal ve d’Almansa (1979), preparat quan Ortega encara vivia. L’àlbum, amb forma de cantata, a la manera d’alguns dels discos temàtics de Quilapayúhn, los Sabandeños o el Nuevo Mester de Juglaría, contava les circumstàncies de la guerra de Successió i les devastadores conseqüències posteriors. Les mítiques “Lladres” (que s’engega amb aquell “Lladres que entreu per Almansa, / no sou lladres de saqueig, / que ens poseu la cova en casa, / i des d’ella governeu”) o “Cant dels maulets” quedaran per sempre en l’imaginari del valencianisme, marcaran a foc les generacions posteriors. Un disc que “irrompia en el debat identitari valencià obrint-hi una nova escletxa que impugnava la doctrina històrica hegemònica”, aclareix Frechina.
És l’àlbum que ja arreplega la concepció pastada per Torrent de riproposta, una elaboració procedent del folk italià però amb un sentit diferent, que tenia a veure amb l’actitud envers els materials tradicionals per reelaborar-los fent cançons amb una mentalitat contemporània. Torrent, però, fa un pas endavant, el de recuperar conductes musicals perdudes, l’equivalent als “palos” andalusos que el músic rebateja com a “vares”, en referència a la jota, la seguidilla o el fandango.
Una riproposta 2.0 que esdevé un altre àlbum magistral, Tocs i vares (1983), un disc que inclou una nova orientació en les lletres, “buscant una nova poètica, més densa i depurada en alguns casos (…) sense abandonar del tot l’emulació de la lírica popular”, explica Frechina. És també el treball en què s’explora l’afinació temperada, l’estil d’afinació de la Mediterrània, en què la distribució dels intervals entre notes no segueix l’escala clàssica.
La tasca d’Al Tall en mode investigador, tanmateix, els va passar factura en forma de distanciament del públic. La qual cosa, unida un context de bandejament institucional i social de la Cançó, posava pals en les rodes a determinats tipus de propostes. És el període, a més, en què el grup fa una aposta per la Mediterrània com espai d’intercanvi i referència: “Cal que no ens definim com a músics valencians sinó com a músics mediterranis”, va escriure Torrent. Aquesta intenció es tradueix en un disc enregistrat amb Maria del Mar Bonet, Cançons de la Mediterrània (1982), i en el suport a la Trobada de Música de la Mediterrània. El disc col·laboratiu Xarq Al-Andalus (1985), fet amb la banda magrebina Muluk el Hwa, va ser l’expressió més decidida d’aquest esperit. I va despertar no poques suspicàcies en el món intel·lectual, que no acaba de veure clara l’operació des del punt de vista identitari. Una història que era recordada fa poc en aquestes mateixes pàgines a propòsit de la reedició de Xarq Al-Andalus.
El disc, malgrat tot, va ser un dels que més recorregut va tindre en la trajectòria del grup. Però Al Tall entra al mateix temps en una fase de canvis profunds en la formació, començant amb “la traumàtica eixida de Miquel Gil”, com es diu en el llibre. I en la dècada dels noranta es trobarà amb un altre obstacle en el camí, l’eclosió del rock català. Vicent Torrent, malgrat tot, explorarà nous camins en els discos d’aquells anys, mantindrà viva la flama combativa, com ara en el disc Europ-eu! (1994), dedicat a Guillem Agulló, assassinat l’any abans. I que conté un discurs fàcil de malinterpretar com antieuropeista, però que era visionari en realitat: “Nosaltres estem contra la societat occidental que vampiritza el Tercer Món. Refusem l’adhesió fervent a l’europeisme que encarna el búnquer de l’explotació”, s’explicava Vicent Torrent davant les crítiques.
Al Tall es reivindica. I és reivindicat
Amb alts i baixos, tanmateix, quan arribem a la dècada del 2000, la trajectòria del grup és immensa. I es reivindica amb 25 anys en directe (1981), el seu primer àlbum en viu, enregistrat al desembre de l’any anterior en l’Auditori de Torrent, amb acompanyament de banda simfònica, una fusió amb un altre pilar de la tradició musical valenciana que serà emulat més tard per diversos artistes.
El disc fa valdre el llegat, però aquells mesos hi ha un fet molt significatiu, l’explicitació de la influència que Al Tall havia tingut en el grup del moment, Obrint Pas, formació que inclou “El cant dels maulets” en el seu emblemàtic Terra (2002). Aquell fet és decisiu per donar a conèixer entre les noves generacions la trajectòria d’Al Tall i per rejovenir l’audiència. Un vincle amb les noves fornades de músics que ja no es trencaria: un dels èxits més grans en època recent, “Anís tenis” (2018), de la banda de l’Alacantí Els Jóvens, incloïa un homenatge explícit al grup de Vicent Torrent. “Al Tall, per a nosaltres, és el més important que ha passat en la música valenciana, perquè agafaven una cosa universal i la feien pròpia, i al contrari”, explicaven els de Sant Vicent del Raspeig.
“I ací vaig dir: ja està bé”
El grup encara enregistraria alguns àlbums més, com Vares velles (2004), el disc que Torrent pensa que s’hauria d’haver publicat abans de Tocs i vares, “per fer l’evolució més comprensible” per al públic, més un nou disc en directe, Envits a vares (2006), amb Al Tall secundat per un impactant elenc de músics de molt diversa procedència, incloent-hi el mateix Miquel Gil, Ximo Caffarena, Eduard Navarro, Spyros Kaniaris, Muluk el Hwa, Jan-Màri Carlòtti o els Obrint Pas Xavi Sarrià i Miquel Gironés, entre altres. L’àlbum va ser enregistrat en el II Aplec d’Algemesí de Cultura d’Arrel Tradicional i es tractava d’una producció ambiciosa, que “encaixa millor en la categoria d’audàcies recompensades que en la de temeritats fallides”, dictamina Frechina.
D’alguna manera, la formació s’anava reinventant cada temps, per no perdre pistonada. Fruit d’això és una altra obra ambiciosa, Vergonya, cavallers, vergonya (2009), una reivindicació “ferotge i radical”, escriu l’autor de la biografia, de l’obra de Jaume I. No estava previst, però aquest àlbum es converteix en el testament discogràfic d’Al Tall: l’any 2013 farien els concerts de comiat i sols publicarien amb posterioritat algunes cançons esparses.
La tasca de fixar el llenguatge musical ja estava feta. I complementada pels estudis dels membres d’Al Tall, com ara La tradició valenciana. Una aproximació etnomusicològica (2006), de Jordi Reig, “un colofó científic a dècades de treball autodidacte”, escriu Frechina. Un canvi de paradigma per a la música tradicional per la “contextualització com a part integrant dels sistemes expressius de la Mediterrània i la seua posada en valor com a objecte d’estudi acadèmic”.
En qualsevol cas, el final d’Al Tall estava escrit. El 2012 el grup emet un comunicat en què parla en passat de la “connexió” amb el públic, quan el col·lectiu estava en un gran moment de reconeixement, amb la realització de llibres, exposicions, documentals i homenatges. Sent cert això, a Al Tall li costa cada vegada més cobrir una quota mínima de concerts anuals. I cada vegada es feia més difícil parir una idea nova per estar sota els focus. “Un poquet de fatiga sí que n’hi havia. Ja portàvem molt de temps en què, cada tres o quatre anys, havíem d’alçar la mà i fer alguna cosa per tornar a estar visibles, perquè del contrari el món se t’engolia”, explicava Torrent. Qui reconeixia, a més, que després d’un grapat de concerts importants amb Vergonya, cavalles, vergonya, l’interés va baixar “més ràpid que mai”. “I ací vaig dir: ja està bé”.
Les últimes coetades foren magnífiques, però, amb una sèrie de concerts de comiat emocionants, especialment el realitzat en el Palau de Congressos, amb Manolo Miralles plorant desconsoladament. Tret d’algunes aparicions puntuals, s’havia posat el punt final a una trajectòria extraordinària.
Torrent després d’Al Tall
Evidentment, el tancament d’aquesta etapa no deixa Torrent de braços encreuats. Un dels projectes és la reedició l’any 2019, sota el paraigua de la Institució Alfons el Magnànim, de La música popular, el llibre de 1990 en què el músic desenvolupava les seues teories musicals. La reedició és oportuna perquè, entre altres qüestions, ha de matisar els negres presagis que destil·lava en aquell llibre sobre la desaparició progressiva del repertori antic: ni tan sols Torrent podia preveure la irrupció de Pep Gimeno Botifarra i tot el que ha vingut al darrere, com La Maria o Sandra Monfort, per tornar al principi i l’homenatge en els últims Premis Octubre.
Les bones notícies, tanmateix, no fan baixar la guàrdia Torrent, qui durant anys ha exigit de les institucions infraestructures i organismes, com ara un Observatori de la Música Tradicional, que servisquen per preservar aquest llegat. L’entrada d’un govern progressista no va servir perquè aquesta petició de Torrent i d’uns altres estudiosos de la música tradicional fora atesa. El mes de juliol passat, el músic recuperava les seues reivindicacions en un informe aprovat pel Consell Valencià de Cultura (CVC), organisme per al qual accedeix el novembre del 2021. Altrament, el destí i la dignificació de la Fonoteca de Materials, impulsada des del 1984, és una altra de les reivindicacions que no s’acaben d’atendre.
Que el músic es dedicaria a aquestes causes estava fora de discussió. Més sorprenent va ser, segurament, el seu retorn discogràfic, ara en solitari. Fins i tot per a ell. L’embrió va ser la festa del setanta aniversari de la seua esposa, Maite Benavent: Torrent va cantar una versió actualitzada d’una cançó amb la qual se li va declarar. El productor Diego Sanchis va quedar commogut per la interpretació i es va interessar per les composicions inèdites de l’artista. Va nàixer així Racons i cançons (2021), àlbum en el qual el cantant poua en el repertori anterior a Al Tall. Un disc que va merèixer ser presentat en dues dates consecutives en el Teatre Principal de València.
L’epíleg temporal, mai no es pot dir, a un llegat impagable. Monumental.
