El que portem de segle XXI ha estat molt fructífer per a la música feta al País Valencià en la nostra llengua. Una enorme diversificació estilística que ha vingut acompanyada d’un salt qualitatiu. El camí obert per formacions com Al Tall o Obrint Pas, més la constància i ambició dels artistes, van fer que es visquera una etapa daurada, malgrat el vent en contra institucional en bona part d’aquest període. Recuperem d’aquests anys una vintena de cançons memorables algunes de les quals és possible que molts dels lectors d’El Temps de les Arts no coneguen. Una tria, convé aclarir, molt personal, sense voluntat jeràrquica ni de proposar cap cànon. Concebuda per al gaudi i la reinvidació d’un grapat d’artistes valuosos.
“Pintar la vida”. Pellikana.
La formació de Castalla tal vegada no ha estat una de les més conegudes de l’escena del mestissatge, però van alimentar un projecte tan reeixit com El Diluvi (David Payà i Flora Sempere eren membres de Pellikana) i van deixar durant la seua trajectòria no poques mostres de talent. El seu àlbum potser més rotund i difós va ser Moltes llums (Mésdemil, 2016), un cançoner impecable amb David Rosell a la producció, que contenia una cançó esplendorosa, en col·laboració amb Els Catarres, “Pintar la vida”, un tema amb una tornada meravellosa i unes línies de vents i cordes amb inoblidables efluvis balcànics, que podria haver parit Zach Condon (Beirut). Bravo.
“Nans de Xàtiva”. Mara Aranda.
La trajectòria de Mara Arnada (L’Ham de Foc) és tan dilatada, conté tants i bons discos, tantes col·laboracions importants, que es fa difícil resseguir-la en tota la seua integritat. En tot cas, sobretot per aquells que no esteu familiaritzats amb la trajectòria de l’artista, ressaltem aquest “Nans de Xàtiva”, un tema amb arrels ben profundes arranjat per l’imprescindible Eduard Navarro. Aquesta joia apareixia en l’àlbum Dèria (Sonifolk, 2009), signat per Mara Aranda i Solatge. Un escàndol de lectura vocal i instrumental de la tradició musical.
“Balada d’indios i comboixos”. Arthur Caravan.
La dolorosa mort l’any 2022 del guitarrista Jordi Richart tancava definitivament la brillant trajectòria del grup musical alcoià Arthur Caravan, en aquell moment en stand-by i amb els seus membres participant en altres projectes. Amb cançons com la bellíssima “L’amor és cec”, del seu debut, vam començar a estimar-los. Però amb Atles enharmònic (Música de Telers / Malatesta Records, 2011), la seua obra mestra, van entrar a formar part del bo i el millor de la història del rock valencià. “Balada d’indios i comboixos”, cançó que remetia (potser sense pretendre-ho) a l’univers del Jo confesso de Jaume Cabré, forma part del seu valuós llegat. Tria horriblement disputada amb “Cançó de l’alba”, una tremenda relectura rock d’un tema d’Hugo Mas sobre un poema de Manel Rodríguez-Castelló.
“Carta als germans de diferent mare”. Senior i el Cor Brutal
L’any 2013, Miquel Àngel Landete, l’ànima de Senior i el Cor Brutal, una formació ja molt consolidada, va sorprendre amb un àlbum, València, Califòrnia (Malatesta Records), el qual, amb l’excepció del tall final, prescindia de l’electricitat i l’acompanyament de la banda. Tot, per connectar amb la tradició songwriter més genuïna, veu, guitarra acústica i harmònica, un format que despulla les cançons i fa parar atenció a les lletres. En un àlbum farcit de textos colpidors, “Carta als germans de diferent mare” és un dels més bells i commovedors. Testimonial, tendra. Enorme.
“El verd de l’estiu”. Inòpia.
Quan van sorgir, el grup de la Ribera del Xúquer Inòpia no tenia escena ni segurament públic per al seu rock alternatiu amb derivades metal, malgrat els esforços de generar un circuit a través d’un festival itinerant, Tourbolet Show. Eren una raresa, però generaren un dels millors discos de rock que s’haja enregistrat mai en català, Les quatre estacions de l’arròs (Mésdemil, 2008), que els convertia en el més acostat a les prestacions d’uns The Smashing Pumpkins, posem per cas, que ha hagut en la nostra llengua. Un àlbum conceptual amb producció de Vicente Sabater (Los Piratas) que va generar consens unànime entre la crítica. No va ser suficient per fer-lo enlairar-se. La reivindicació, tanmateix, és obligada.
“S.O.S.”. Aspencat
La banda amb base a Xaló (Marina Alta) és l’exemple diametralment oposat al d’Inòpia: Aspencat va ser una banda amb escena, públic i predicament. Fins el punt de ser els encarregats d’obrir musicalment parlant les emissions d’À Punt. Una història d’èxit, amb nombrosos himnes, que potser haja deixat en un segon terme una cançó singular, la que tancava l’àlbum de confirmació, Naixen primaveres (Halley Records, 2011), “S.O.S.”. Un tall en les coordenades estilístiques i temàtiques de la banda (dancehall i reggae combatius) però un plus de sensualitat, un nosesapquè captivador i absolutament recuperable més d’una dècada després.
“Tot i res”. Novembre Elèctric
Des de la seua aparició, el projecte de Yeray Calvo amb els músics madrilenys Rodrigo Domínguez i Sergio León va destacar per la textura i delicadesa de les seues lletres i instrumentacions. Amb tot i això, el seu àlbum de 2018, Quart minvant (El Segell del Primavera) incloïa un tall una mica més enèrgic, “Tot i res”. Enregistrat per Pachi García, la cançó presentava un dels textos suggeridors i poètics de Calvo acompanyat d’un esplendorós riff de guitarra i una base rítmica que semblaven invocar els Coldplay amb un punt de misteri dels inicis. “Que no veus, que no veus, que no respire”, cantaven. I així ens va deixar aquell temàs: sense alè.
“Carolina dins d’un pou”. Òscar Briz.
Parlem d’una gran trajectòria amb desenes de grans cançons sepultades per un repertori imponent, la del músic de l’Alcúdia Òscar Briz, qui aquest 2023 va celebrar el seu 40 anys sobre els escenaris amb concert en el Teatre Principal, llibre disc i emissió en À Punt. “Carolina dins d’un pou”, publicat en el redoníssim L’estiu (La Casa Calba, 2010) no es pot dir que siga un tema desconegut, però calia proposar-la pels lectors joves i per aquells que, per les raons que siga, potser no la coneixien. Després de desenes de mutacions musicals de Briz, aquella versió acústica i despullada, en què la qualitat de la cançó sura orgullosament, continua sent una obra magna, de les millors del repertori.
“Si el poguera partir (cant de batre)”. Mox i Pep Gimeno Botifarra.
Entre els molts intents de fusionar la música d’arrels amb altres estils, hi ha un especialment significatiu, el de la banda de Puçol Mox, el primer que troba la manera de posar en les mateixes pistes cant d’estil, dolçaina i rock alternatiu. Com a referent més immediat, la col·laboració dels granadins Los Planetas amb el cantaor Enrique Morente plasmada en La leyenda del espacio, títol homenatge a un dels pioners en airejar el flamenc, Camarón de la Isla. Mox valencianitzen aquesta visió en l’àlbum Tuactes i rebomboris (Mésdemil, 2015) tot i incorporant Pep Gimeno Botifarra en un dels talls, un cadenciós cant de batre que acaba derivant en un efervescent tema rock amb un infecciós riff de guitarra. Molt grans.
“Vós meretriu”. El corredor polonès
Formant part d’aquell Tourbolet Show d’Inòpia també hi havia un altre grup de rock que tal vegada va irrompre abans d’hora, la banda de la Vall d’Albaida El Corredor Polonès, una formació entre l’stonner rock i el rock alternatiu que va deixar també un àlbum important, molt elogiat per la crítica i que va tenir el seu públic, menys en tot cas del que mereixia. Era L’embaràs d’Agnieszka (Maldito Records, 2010), un disc magnífic, intencional i molt ben armat, en què no faltava fins i tot un single eficaç. Amb temes la demolidora història continguda en el contundent “Vós meretriu”. Una raresa magnífica.
“El raig no para”. Remigi Palmero.
De la mà dels activistes culturals de La Casa Calba, l’any 2009 tornava a l’activitat un dels pares fundadors del Pop Mediterrani amb el mític i influent Humitat relativa (1979), Remigi Palmero. El “com anàvem dient” de Palmero va prendre la forma de disc acústic i despullat, Sense comentaris, però conservant al buit la punteria melòdica i la capacitat de recrear amb les lletres les imatges, la llum i la temperatura d’aquest indret del mediterrani. Temes com la reivindicable “El raig no para” demostraven la vigència i perdurabilitat del discurs del genial artista.
“Perfils”. Clara Andrés
En parlar de l’enorme influència de Remigi Palmero en la música popular valenciana cal fer esment (sí o sí) a la cantautora d’Oliva Clara Andrés, l’artista que potser millor va agafar aquest relleu tot i dotant la proposta de perfils personals. Huit (Chesapik, 2010) va ser un àlbum important en la seua important trajectòria, de treballs curts però precisos espaiats en el temps. I “Perfils” és una de les peces més esfèriques i emocionants del seu repertori: cadenciosa, etèria i alhora poderosa. De la qual teniu una lectura en directe, veu i guitarra, que ajuda a dimensionar Clara Andrés com la magnífica artista que és. “Perfils que ja em sé / el somriure de Gioconda que duc”. Enorme.
“No paren de mirar-nos”. Josep Aparicio Apa.
Des dels inicis del segle XXI, un bon grapat d’artistes provinents de la música d’arrels valenciana no han deixat de donar alegries musicals. La del cantaor Josep Aparicio, Apa, va ser un àlbum el 2010, Cants i cants (Temps Record), en què visitava terrenys més o menys esperables i gèneres tradicionals. Però també incloïa aquesta joia inclassificable, amb lletra i música de l’artista, que sembla partir del flamenc pop amb tocs valencians per fer volar la poderosa veu d’Apa en una cançó d’amors madurs colpidora i amb personalitat pròpia. Quin goig tornar a visitar-la.
“Seguiu-me al desert, amics”. Carles Dénia.
Carles Dénia és un altre dels imprescindibles de la música del País Valencià de les últimes dècades. Amb una producció sempre marcada pel risc i l’ambició, no sempre ben entesa des dels sectors més tradicionals i immobilistes de la música d’arrels, un dels seus treballs més importants siga tal vegada El paradís de les paraules (Comboi Records, 2011), en què Dénia agafa les versions que el poeta Josep Piera fa dels poetes àrabs nostrats. El disc en conjunt és una meravella, però aquest “Seguiu-me al desert, amics”, molt deutor del jazz flamenc i el latin-jazz, és un prodigi d’adaptació: vibrant i màgica, amb capes i capes que van rendint l’oient.
“La boira i la sènia”. VerdCel.
Amb un operatiu a mig camí entre la cançó d’autor i el pop-rock de filiació indie, amb R.E.M. i el francés Dominique A entre els possibles referents, el projecte liderat per l’alcoià Alfons Olmo no sempre ho ha tingut fàcil per fer-se visible, però ha deixat en quasi dues dècades de carrera un grapat d’àlbums imponents dels quals es podria extraure un repertori de molts quirats. Un dels seus projectes més ambiciosos, Els dies del saurí (Temps Record / Edicions Bromera, 2012), amb la dimensió visual aportada pel seu germà Daniel Olmo sempre present, contenia un tema riu (mai millor dit?) que és una autèntica barbaritat. Amb producció de Valen Nieto i la veu de Cesk Freixas, “La boira i la sénia” és un prodigi d’arquitectura musical i textual, en què Radiohead i Quilapayún semblen donar-se la mà per fer quelcom que no havíem escoltat. Al servei de tot un manifest polític i cultural. Això, un prodigi.
“Contrallum”. Gener.
Un altre projecte musical molt valuós d’aquest període és Gener, liderat per una bèstia interpretatativa i compositiva, Carles Chiner. Aquest artista es va donar a conèixer amb El temps del llop (Mésdemil, 2014), tan sols un avançament del que seria capaç de desenvolupar en col·laboració amb la sensacional banda que Chiner va aconseguir reunir. Però aquell llop ja udolava amb força: sols calia escoltar vint segons de “Contrallum” per intuir que ens trobàvem davant d’una proposta de llarg recorregut. Gener, malauradament, ja no existeix, no va trobar el ressò necessari per sostenir el projecte professionalment, però Chiner continua fent cançons enormes. I tot va començar amb aquesta meravella.
“Era glacial”. Júlia.
Tan sols cal repassar el palmarés dels Premis Ovidi Montllor per constatar una greu anomalia de gènere que la irrupció amb força d’un bon grapat de dones joves des de la música d’arrels i el mestissatge està en vies de corregir parcialment. Però les alcoianes Júlia, com les esmentades Clara Andrés, Mara Aranda o Eva Dénia, han estat gojoses excepcions a aquest buit. De fet, el treball de presentació de Júlia, una maqueta (aleshores encara es deia així) publicada el 2014, El mecanoscrit, era una alenada d’aire fresc, reconfortant i necessària. Després han fet temes amb més gruix, millors, però aquest “Era glacial” té l’encant de les coses que comencen, l’olor de les flors acabades de tallar. I molts i moltes potser se la trobeu per primera vegada.
“Llàgrimes”. Ona nua.
L’artista i productor d’Alzira Josep Pérez, conegut pel seu nom artístic, Ona Nua, és una d’aquelles peces poc visibles però imprescindibles perquè l’engranatge artístic d’una escena funcione. I tot i que no s’ha prodigat, en ocasions es llança per mostrar la seua saviesa amb àlbums com el que és segurament la seua cimera, Un gat i l’home al seu costat (Mésdemil, 2016). Del qual emergia un d’aquells temes que, periòdicament, cal reivindicar. Un futur clàssic de la producció valenciana del període. Si no ho és ja. Per cert: servisca aquesta tria per valorar com cal la impagable tasca del desaparegut segell Mésdemil.
“Fràgil”. Carles Pastor.
Tot i una producció honesta i valuosa i un directe magnífic, fa uns mesos Carles Pastor anunciava que deixava els escenaris, l’enèsima víctima (ací n’hem parlat d’unes quantes) d’un ecosistema cultural que pot sostenir amb solvència (veurem a partir d’ara) mitja dotzena de grans noms, els que teniu ara en el cap, però no pot absorbir com cal tot el talent que genera. Carn de futures batelletes de periodistes culturals i rodalies: “Te’n recordes de l’àlbum Andròmines? Hòstia, sí. El de “Fràgil”, no?. El publicar La Casa Calba, el 2018. Fotre, quin tema més bo, pop d’autor atemporal. I cantava Òscar Briz, fent un homenatge a Bob Dylan. Quins temps, veritat? Sí, quins temps”.
“Quan abril era abril”. Eva Dénia.
I supose que és de justícia tancar amb la gran dama de la cançó valenciana d’aquesta anys, Eva Dénia, qui també va anunciar que limitaria l’activitat a les actuacions amb les companyes de Sis veus, cansada de la dificultat de gestionar una carrera professional des de la precarietat. Dénia va ser la millor ambaixadora en la nostra llengua de Carlos Jobim i Georges Brassens, però l’any 2015, sota el paraigües de Comboi Records, es va llançar a cantar les seues pròpies cançons, música i lletra, en l’àlbum Quan abril era abril, del qual rescatem el seu elegantíssim tema titular, cançó d’autor amb efluvis jazz banyada en la veu clara i bonica de l’artista. Gràcies per tot, Eva. I als altres, també.