De manera sorprenent, malgrat tota la mística que acompanyen un grup com The Smiths i el seu líder carismàtic i bocasses, Morrissey, no hi ha una gran bibliografia a l’estat espanyol sobre aquest fenomen. Carlos Pérez de Ziriza (Madrid, 1973), prestigiós periodista musical arrelat a València, omple el buit com ha fet amb altres dels seus llibres, cas dels dedicats a gèneres com el power-pop, la música disco o la formació Prefab Sprout, amb el volum més complet realitzat fins ara a Espanya sobre la banda de Manchester, ‘Morrissey y los Smiths. Tanto por lo que responder’ (Efe Eme, 2024), publicat en el 40 aniversari del treball de debut.
La publicació del llibre és l’excusa per conversar sobre un tema que apassiona entrevistat i entrevistador: més de la meitat de l’entrevista és una xerrada entre fans, sobre aspectes musicals —influències, petjada en altres músics, millors discos, cançons significatives— que han quedat fora per motius de limitar l’extensió de l’article. Es tracta, en tot cas, d’un llibre completíssim que inclou cronologia, una reflexió sobre el context social i històric del grup i les seues circumstàncies personals, una recentíssima entrevista lògicament inèdita i una molt detallada anàlisi i història de tots els discos de The Smiths i una tria de la ja prolífica discografia de Morrissey. Un treballàs. Que no cap en unes poques línies.
He llegit un bon grapat dels teus llibres, sempre fets amb molta cura i estima per la música, però trobe que aquest volum és una mica diferent, té implicacions personals més marcades.
Segurament sí. En aquest punt de la pel·lícula la manera més motivadora per fer un llibre és fer-ho en primera persona, combinant el vessant més periodístic amb el personal. Si no, és molt difícil, si no fos que siga un encàrrec molt ben pagat, que no és el cas. I clar, Morrissey i els Smiths foren un grup tremendament important per a mi en una època clau de la meua vida, com és l’adolescència, entre els 16 i els 19 anys. Ho explique en el pròleg del llibre, eren cançons que em parlaven a mi mateix, amb un llenguatge, una filosofia i una manera de dir les coses que no tenia res a veure amb el meu entorn. Almenys jo no ho percebia. Aquesta és la raó que el llibre siga tan personal. Tots són personals, els faig jo, però aquest és més meu.
Era un grup que ens feia sentir especials.
Sí, totalment. L’adolescència és clau per entendre com eren els discos de The Smiths, sobretot dels primers anys. Eren com el diari d’un adolescent, ja postadolescent, que havia estat molts anys convivint amb molt poca gent, comunicant-se amb la resta del món amb cartes que enviava a les publicacions musicals de l’època. I això explica per què publicaren tantes cançons en tan poc de temps, l’adolescència i la primera joventut foren per a Morrissey com una olla de pressió que va esclatar quan va tindre el grup. El grup, Johnny Marr, en aquest cas, és l’instrument perfecte per poder vehicular tot el que portava dins.

Fa unes setmanes, vaig veure debutar en directe un grup joveníssim que inclogueren en el repertori una versió de «Please, please, let what I want» sobre la base de la cover de Deftons. I em consta que molts adolescents estan ara mateix descobrint The Smiths. És la llum que sembla que mai no s’apaga.
Sí. No és el cas de la meua filla, que té tretze anys i passa de moment del tema, però tinc amics que tenen fills de 15 o 16 anys que els agrada, que tenen grups i Smiths és una referència. Això em flipa. Primer, perquè no és un grup majoritari, que estiga als mitjans. Potser el poden descobrir per xarxes, per TikTok o per on siga. Però no és una banda que estiga en el candeler. A més, han passat quaranta anys des del primer disc. I és una música, sobretot a escala lírica, molt arrelada a Manchester, el nord d’Anglaterra. Com una cosa tan aparentment local pot ser universal i transcendir generacions? Em dona una certa esperança que hi haurà gent jove que llegirà el llibre. Com quan jo vaig llegir el llibre de Luis Troquel amb 18 anys [es refereix a una monografia fins ara canònica publicada per Cátedra el 1992]. Vaig parlar amb Troquel fa uns dies, amb motiu de la presentació a Barcelona, i quan li vaig dir que era un llibre de capçalera per a mi es va emocionar.
D’això t’anava a preguntar, perquè han passat ja un grapat d’anys de la monografia de Troquel i calia revisar la trajectòria de The Smiths i, evidentment, la de Johny Marr i Morrissey, sobretot. No hi ha molta cosa publicada.
No, no n’hi ha tanta. Hi ha un llibre col·lectiu de 2013, que cite en el meu, però que estava dedicat íntegrament a The Smiths. No hi havia cap llibre en castellà que parlara de Morrissey. En anglès, n’hi ha molt, començant per la Mozipedia, que és una barbaritat. El que tenia clar, d’una banda, és que havia de ser el llibre més complet possible en castellà, perquè amb els anglesos no podia competir. I, per una altra banda, volia fer un llibre amb un focus relativament original, personal, que és el que intente fer en la primera part, que és la més assagística.
Ara en parlarem, però un dels al·licients del volum és una entrevista inèdita amb Morrissey, una màquina de fer titulars i de provocar controvèrsia. Contesta molt amablement, però em crida l’atenció l’espai que dedica al que ell considera «cultura de la cancel·lació», que s’assembla sospitosament al que diuen moltes persones rellevants de la seua generació.
No és casualitat que la resposta més llarga siga precisament a aquella pregunta. No volia fer referència a coses molt concretes com el tema de la xapeta For Britain [diu en referència al suport a una formació d’extrema dreta], als seus posicionaments públics més que discutibles. Volia fer una al·lusió general, amb molta cura, en preguntar-li: “Has canviat tu o ha canviat el món?”. I el que em contesta em sembla molt raonable. Si jo haguera pogut repreguntar i entrar en qüestions més concretes [l’entrevista es va fer a través de qüestionari] s’haguera donat més controvèrsia amb ell. En tot cas, el que em diu em sembla raonable. Hi ha una gran errada per part de l’esquerra, globalment: no es pot entendre l’auge de l’extrema dreta sense la hipercorrecció progressista i la cultura de la cancel·lació, que em sembla nefasta, generalment, perquè es retroalimenta amb la dreta extrema i el neopopulisme, per dir-ho d’una manera suau. El llibre és un producte de 2024, no es poden entendre tampoc les opinions de Morrissey durant l’última dècada sense comprendre com és el món avui en dia. Sense voler disculpar-lo, perquè ja és gran per saber el que diu, moltes de les opinions que expressa en públic són fruit d’un ferment reactiu i d’un cert xoc cultural. Tot i que aquestes guerres, de cultural en tenen ben poc.
Un personatge contradictori
Tu hi dediques molt de temps a explicar el Morrissey feminista, defensor dels drets dels animals, etcètera, dels seus inicis. Però una evolució que s’ha donat en molts personatges, no és privativa de Morrissey.
La majoria de la gent té una evolució d’esquerra a dreta, segons va complint anys. No sempre, evidentment. I potser ell no es considera a si mateix una persona de dretes, però les declaracions que ha fet els darrers temps són reaccionàries…
I inconseqüents: està a favor d’una líder britànica d’extrema dreta i després malparla de Donald Trump.
Per exemple. Forma part de l’univers d’un personatge que ha estat contradictori des del principi.
Parlem de coses més agradables: una possible hipòtesi sobre l’aura que conserva el grup és que la curta vida i la qualitat del repertori és un factor que afavoreix la mitificació. Tampoc no els hem vist traure material defectuós per justificar reunions, com ha passat amb Pixies i amb algú més.
Sí, perquè tot el que tenien ho publicaven. No se’n pot traure més suc. Això més el fet que no han volgut reunir-se o finalment no han pogut, perquè ja no estan els quatre [Andy Rourke va morir de càncer, el 2023], converteix The Smiths en un grup immaculat de cara a la crítica i el públic, no hi ha hagut temps de provocar dubtes. De fet, l’últim disc [Strangeways, here we come, del 1987] indica una evolució, marca que hi havia un camí pel qual podien seguir. Estaven molt lluny de ser un producte acabat.
I l’únic disc més fluix, el de debut, The Smiths, el corregeixen amb Hatful of hollow, que és una meravella.
A mi m’agrada molt més Hatful of hollow que el primer disc, és el meu disc favorit, tot i que reconec que The Queen is dead és el més complet i més ben acabat.

No eres l’únic que pensa això. Tal vegada és una qüestió d’impacte emocional.
Sí, perquè és un disc més juvenil, The Queen is dead és un treball més madur, amb tot el que això comporta. En tot cas, voldria recalcar una cosa, perquè en les entrevistes es parla molt de The Smiths i no tant de Morrissey…
Era la següent pregunta.
D’acord [Riures].
La no reunió segurament ha afavorit la carrera de Morrissey i, en un grau menor, la de Marr. Però fins a quin punt penses que sobretot el cantant té un públic autònom, que no procedeix de l’aura de The Smiths? Per exemple, és molt curiós el predicament entre el públic llatinoamericà. Morrissey té una teoria curiosa al respecte, les concomitàncies vocals amb el cantant Javier Solís.
És cert, ho diu en l’entrevista. Bé, és com un símptoma, no crec que siga la causa. Hi ha un component més rocker en la discografia de Morrissey que en la dels Smiths, en discos com Your Arsenal, per exemple, amb una sonoritat més glam rock que connecta amb el públic dels Estats Units, que no és tant jangle pop. En tot cas, és impressionant. Quan vaig comprar el vídeo del Live in Dallas, del 1991, flipava, no tenien ni idea que Morrissey omplia recintes per a 15.000 o 20.000 persones. La invasió de l’escenari, la manera en què el públic l’agafava, em semblava pornografia emociona, una cosa violenta fins i tot. Ni tan sols en concerts d’Elvis havia vist una cosa igual. Llavors, em vaig adonar que hi havia una gent a l’altra banda de l’oceà que tenia una febra per Morrissey semblant a la meua però amb unes connotacions diferents.
I autònomes respecte de The Smiths.
També. Ens pot semblar inversemblant, però hi ha gent que prefereix Morrissey a The Smiths.
“Morrissey ja és conscient que The Smiths és insuperable”
El teu llibre, d’una altra banda, és un bàlsam si has llegit l’autobiografia de Morrissey, que és un 50% d’anecdotari gloriós i un altre 50% de revenja bastant impresentable. El teu llibre posa les coses a lloc.
En llegir l’autobiografia ho vaig pensar també, que era una llàstima, perquè la primera part del llibre és, literàriament, superbrillant. Després, dedica molt del llibre a parlar del judici pel tema dels guanys de The Smiths, la qual cosa arruïna la primera part. Sempre té aquell costat rancuniós cap a molta gent, deutes pendents permanents amb el passat. Hui mateix, en el seu web, m’he trobat que parlava d’una carta de fa dues dècades.

Al costat d’això, en l’autobiografia hi ha alguns moments que revelen la màgia que van destil·lar The Smiths com a grup. Un és quan destaca el virtuosisme de Mike Joyce i Andy Rourke com a secció rítmica. Amb Rourke, per cert, va tindre detalls bonics abans i després de morir. L’altre és quan conta amb recança i admiració la màgia que es va produir quan Marr va traure els acords de la bellíssima «I won’t share you» amb un instrument del segle XVIII, una lira.
Morrisey ja és totalment conscient que The Smiths és una cosa insuperable, tot i que ell diga que els seus discos són millors. Tal vegada, fa 20 o 30 anys podia tindre una mica de peresa i renuència a parlar dels Smiths, però ja no la té. Fins al punt de dir que s’està reescrivint la història de la banda per menystenir el seu paper. Quan ho diu penses: però què m’estàs contant? En part, encara que no m’ho va dir directament en el llibre, perquè ha coincidit la pitjor etapa de Morrissey a escala creativa amb la millor de Johnny Marr com a músic. Per fi el guitarrista ha fet quatre discos en solitari que estan molt bé, sobretot el primer [The messenger, de 2013]. I està concedint moltes entrevistes en les quals li pregunten com es van compondre les cançons dels Smiths. Clar, el contrast és molt gran. Ell parla poc i quan ho fa és per parlar de coses que no tenen a veure amb la música i que no li fan cap bé. És com una bèstia ferida, que sent que no li han fet el cas que es mereixia. A més, la pandèmia ha estat molt dura per a gent solitària, com és el seu cas, sa mare va morir el 2020, ha estat molt de temps sense contracte discogràfic… De fet, quan li pregunte en l’entrevista com està, em respon que han estat cinc anys de malson. “No sé com estic viu”, fent una mica de drama queen. Però es nota que no ha estat una bona temporada per a ell.
És que ja han passat vint anys de You are the quarry, el disc que va significar la seua resurrecció. No pareix que haja passat tant de temps, però sí.
És una barbaritat. I crec que el disc més recent, I am not a dog on a chain, era millor que els dos anteriors, tot i que no era perfecte. Però escoltant les cançons que té gravades i no té publicades, hi ha ferramentes per inaugurar una nova etapa, que potser no siga tan brillant com la de You are the quarry, però pot justificar noves gires i ser notícia també per la música, no només pel que diu.