Una exposició al Convent de Sant Agustí recupera, al llarg de tot el mes de gener, la història de la més mítica, influent i mai prou valorada sala de concerts de Barcelona. 50 anys després de la seva inauguració, el Zeleste del carrer Argenteria reivindica el seu lloc a la història.
En un col·loqui recent, un jove espectador va preguntar al ponent que seia a taula què hi havia de mite i què de realitat en aquesta llegenda urbana anomenada Zeleste. La pregunta no és gens fútil. Cinquanta anys després de la seva inauguració, l’històric local del barri de la Ribera resta, encara, una assignatura pendent a l’hora de mesurar la veritable dimensió de la seva influència cultural. I per descomptat, pel que respecte a la seva coneixença per part de les noves generacions.
Ajudar a omplir aquests buits és l’objectiu d’una exposició que, impulsada pel grup Enderrock, es pot visitar fins al 30 de gener al Centre Cívic Convent de Sant Agustí, a poca distància d’on havia estat situada la sala. La mostra recull nombroses fotografies de l’època, organitzades en diferents plafons temàtics, que s’acompanyen amb un exhaustiu relat històric, recopilat pel periodista musical Ferran Riera, ideòleg de la iniciativa. També es poden veure revistes musicals de l’època, alguns discos i una reproducció de l’emblemàtica cortina escarlata de la sala.
“Hem volgut fer una mirada enrere per homenatjar aquesta sala, la influència de la qual va anar molt més enllà de l’organització de concerts. Zeleste va ser l’eix aglutinador del moviment de la música laietana, a més d’una discogràfica i una escola de música i, en general, va contribuir a la dinamització de tot un barri”, assenyala Jordi Novell, comissari de l’exposició.
Per altra banda, la mostra també vol ser un acte de reconeixement al fundador de Zeleste, Víctor Jou, i al seu programador, el promotor musical Rafael Moll, ambdós desapareguts al llarg de 2023. “Hi ha tota una escena que està desapareixent i crec que, com a país i com a ciutat, falta fer un reconeixement a aquesta generació i mostrar als joves qui era la gent que feia música en aquest país quan el dictador agonitzava”, afegeix Novell.
Copes i Música
La irrupció de Zeleste en aquella Barcelona dels anys setanta va ser conseqüència directa de la iniciativa d’un jove aparellador, aficionat a la música, en Víctor Jou, que després d’un viatge a Londres va voler muntar a la seva ciutat natal una sala com les que havia vist a la capital britànica.
Per raons econòmiques, el local escollit va ser un antic magatzem tèxtil, situat en un edifici del segle XIV, al número 65 del que llavors era carrer Plateria —més endavant Argenteria—, al costat mateix de la basílica de Santa Maria del Mar.
Segons explica el periodista Ferran Riera, la idea inicial va ser batejar la sala com a Celeste, nom d’un personatge del conte infantil L’elefant Babar, però a l’hora de realitzar el logotip, la dissenyadora Sílvia Gubern encarregà al seu fill de cinc anys l’escriptura del nom. I així, amb Z, Zeleste passà a la posteritat.
Malgrat no disposar d’un escenari gaire espaiós, la sala va ser el primer local de copes que va organitzar concerts de forma regular. No van faltar mítiques figures del jazz —Bill Evans, Gerry Mulligan, Stan Getz…—, però el més important va ser que, al seu voltant, va proliferar un ampli ventall de músics i formacions adscrits, en bona part, al moviment de l’Ona Laietana, que va esdevenir hegemònic a la Catalunya dels setanta.
“La gran singularitat d’aquest moviment, que no només va arreplegar músics, sinó tota mena d’artistes, va ser que tot i beure de la música anglosaxona va tenir un element de singularitat autòcton, arrelat al país, a través de la seva fusió amb el flamenc o la música mediterrània. I per això identifiquem aquesta música com a pròpia”, comenta Jordi Novell.
Més que una sala
A més del seu influent paper com a sala de concerts, Zeleste també donaria peu a la creació del segell discogràfic Zeleste/Edigsa, dirigit per Rafel Moll, el qual editaria títols ja històrics com Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa, o L’oucomballa, de la Dharma. Posteriorment, Jou també va crear un centre educatiu, situat al pis superior del mateix edifici, l’Escola de Música de la Ribera, que arribaria a tenir més de cinc-cents alumnes.
Finalment, el Zeleste del carrer Argenteria tancà portes el 15 de març de 1987, i quatre mesos més tard reobrí en un nou local del carrer Almogàvers del Poblenou, en un espai amb capacitat per a tres mil persones distribuïdes en tres sales. Però res va ser el mateix, i tot i que el nou complex musical va acollir nombrosos concerts, finalment, abromat pels deutes, tancà definitivament l’any 2000.
Darrere seu, però, quedà una llarga llista de noms que es van foguejar en aquell escenari, avui “oblidat per la història oficial”, en paraules de Riera. Artistes com Joan Albert Amargós, Carles Benavent, Emili Baleriola, Xavier Batllés. Manel Camp, Max Sunyer, Josep Mas Kitflus, Gato Pérez, Jordi Sabatés, Toti Soler, Pau Riba, Jaume Sisa, i grups com la Companyia Elèctrica Dharma, Fusioon, ia & Batiste, Iceberg, Orquestra Mirasol o l’Orquestra Plateria, per anomenar a penes uns quants, van formar part d’aquesta escuderia zelestial.
Els promotors de l’exposició 50 Anys de Zeleste, però, lamenten el “tebi” suport institucional rebut per organitzar la mostra. “El més decidit va ser el que ens va donar el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, que l’estiu passat va acollir l’exposició i va organitzar un concert d’homenatge a l’ona laietana”, explica Jordi Novell. Per aquesta raó, els organitzadors de la iniciativa ja treballen en un nou projecte per a aquest 2024, una mostra commemorativa del cinquantenari del moviment de l’ona laietana, que els permetrà continuar aprofundint en un dels capítols més rics i significatius de la història de la música popular catalana.
