Debat

Natura desperta, mestre capvespral

Mahler. Tercera Simfonia en Re menor. Orquestra Filharmònica d’Israel. Cor de Noies de l’Orfeó Català. Cor Infantil de l’Orfeó Català. Gerhild Romberger, mezzosprano. Zubin Mehta, director. 18 de setembre del 2019. Auditori de Barcelona.

“El món mai no haurà escoltat res com la meva simfonia. Tota la natura hi parla, explicant secrets que hom només hauria pogut imaginar en un somni.”
Gustav Mahler

Qualsevol obra mestra de l’art musical acostuma a dipositar un enigma irresoluble. Així la Tercera de Mahler, peça clau del repertori simfònic que s’imposa (i fereja) l’espectador d’avui, atrafegat i dispers en la banalitat de les coses, per la seva monumental instrumentació i prolixitat. Tot i comptar amb nombroses fonts sobre la seva concepció (1895-6), l’obra més oceànica del compositor austro-bohemi encara amaga massa preguntes i sovint ens resulta dificultós saber en què pensava exactament quan va tenir la gosadia d’intentar traduir l’esperit de la natura al so: hi ha, en primer terme, aquesta pretensió de calcar el despertar natural al primer moviment (contraposant la fanfàrria estival amb la presència obscura de l’hivern, traduïda a marxa fúnebre), després l’anhel de la vida joiosa inspirada en les cançons dels infants desvetllats, prenent nota del vitalisme nietzschià (però abandonant la seva fortor atea), i finalment la pau del moviment lent en què el compositor, encara romàntic, s’erigeix com el portaveu privilegiat del déu Pan en un esclat on l’alegria arriba a ser tan gran que esdevé feridora. Potser, l’inefable d’aquesta simfonia consisteix en l’incommensurable del que s’hi qüestiona.

La partitura que comentem, com veieu, exigeix tenir un filòsof al podi i no seria un menú apte per a qualsevol batutaire. Zubin Metha sempre m’ha semblat un director més entusiasta i epidèrmic que no pas profund, tot i que la seva encomanadissa energia pot funcionar en obres colossals com aquesta, si l’orquestra hi posa l’afany de transcendència. Cal dir que –malgrat l’edat i les fatigues del cos, que el van fer dirigir assegut fins poc abans del final– la bellesa i precisió del gest del director indi roman intacta (amb aquell amorosiment circular d’espatlles inimitable) i també és innegable que els professors d’Israel esguarden la mà de qui els ha guiat durant quaranta anys amb autèntica devoció. La Filharmònica, que tindria qualitat per optar al disputadíssim top 20 mundial, és una màquina d’individualitats extraordinàries (l’oboista Dudu Carmel, el trompa Yoel Abadi poden comptar-se entre els millors solistes del planeta), però hom té la sensació que, després de tants anys amb el mateix titular l’orquestra viu avorrida en la parsimònia del tocar bé i punt. El fet no resulta sorprenent, si pensem que Metha mai no ha millorat el nivell de les orquestres de les què fou titular.

Per tot això, el llarguíssim primer moviment –amb un teixit farcit de nombroses intervencions solistes– semblava prefigurar una bona zona d’escalfament pels mestres israelites. Mehta hi va saber trobar el to canalla: de fet, tot aquest enorme preludi simbolitza el desvetllament del déu Pan, i el director va buscar encertadament una sonoritat adequada a la sornegueria estival de fanfàrria que Mahler cerca en el joc de veus (en un dels esbossos de la partitura, el compositor hi cita la necessitat que “la tuba i els trombons toquin d’una forma molt crua”) i que cerca estèticament el to d’una banda militar. La batuta va saber combinar prou bé l’esclat d’alegria contrastant.-lo amb la marxa fúnebre, símbol de la matèria inerta que es resisteix a llevar-se. Llastimosament, el prodigiós domini memorístic de Metha no va poder salvar una descoordinació entre el primer violí i la trompa al tercer solo de l’instrument de corda, així com l’avançament de les trompes en l’entrada de la reexposició, errors que van deixar ferit l’impacte inicial de la simfonia, tot i la meravellosa actuació d’una secció de violoncels excelsa. L’emoció encara no brollava del tot, però si alguna cosa té aquesta simfonia és temps.

L’aire aparentment frívol del segon moviment, en forma mixta de minuet i scherzo, va regalar un cert parèntesi al director, ara sí ben còmode filant les variacions del tema principal sense caure en l’habitual cursileria que destrossa el moviment, especialment quan la melodia esclata bellíssima als violins. Cal indicar novament l’aportació de l’oboè solista en la primera part d’aquest Tempo di Minuetto, així com la més que precisa articulació en les escales descendents del clarinet, quan la calma de la dansa es trenca i la força del vent despentina la bardissa de les flors que inspiren aquesta música, un recurs que Mahler devia copiar molt atentament de Smetana. El bon gest va continuar al Comodo, Scherzando, l’instant més animalista de l’obra, que canta l’aparició del cucut als primers compassos (Mahler importa el gest sonor de la pròpia cançó Ablösung im Sommer), alegria ocellaire que deriva genialment en una variació de la polka fins la mística aparició llunyana del Flugenhorn, cantor de l’arribada de l’home al paisatge i la conseqüent gelor que desperta l’intrús en la massa que l’esguarda: és un fragment simfònic que m’acostuma a posar la pell de gallina, però en aquest cas (i no precisament pels dos galls del solista) l’emoció encara es resistia a comparèixer a l’Auditori.

Tot i que la Sala Pau Casals té una acústica que tortura les bones intencions i el timbre de qualsevol cantant, la mezzosoprano Gergil Romberger va aconseguir sobrepassar la fredor dels tres moviments precedents amb la Cançó de la Mitjanit del Zarathustra, mostrant-hi un color real de contralt que el moviment exigeix com aigua de maig. Mentre els altres fragments confirmen la intenció descriptiva-conceptual de la simfonia, aquesta és l’illa on Mahler ens parla de si mateix i del desig de profunda eternitat que hi ha en la seva música (és potser aquesta esquizofrènia entre l’esclat d’alegria i la depressió nocturna, en un món d’extrems com és el nostre, la clau de volta per la qual el músic és provablement el simfonista més present a totes les programacions musicals d’Occident). Mehta va capbussar-se molt bé en les bigues totèmiques dels baixos en l’inici del moviment, fent cas als pianíssims que exigeix la partitura (a penes canvia de dinàmica) i la solista va ajudar molt en la recerca del to somniador que ens regala la cançó: Què diu la profunda mitjanit? / Jo, dormia / Vaig despertar d’un somni profund / Profund també és el món / i més profund del que havia pensat. Quina música més bestial!

Els infants desperten del somni amb la seva arxi-coneguda melodia imitativa del xilòfon (Bimmm! Bamm!) que els cors de l’Orfeó Català van traduir amb bona voluntat però amb una notòria escassedat volumètrica. Va ser una pena que Metha, seguint el costum de molts mestres, aturés la transició del cor amb l’entrada de l’Adagio, que tocada sense interrupcions resulta molt més màgica. No descobreixo res si dic que el centre emocional de la peça es troba en aquesta recapitulació final, en la què Mahler buscava “la dissolució total en la pau i el silenci” i que, no obstant això, es segella en una culminació estentòria de “la ciència joiosa.” Mehta va repetir la consuetud de molts directors que ignoren l’extrema lentitud que hi demana Mahler (escolteu, per exemple, el moviment en la versió de Bernstein i la seva NYPO), la qual cosa dóna molta menys transcendència al meravellós himne final que tracen la trompa i els trombons, que traduït amb massa pressa es veu mancat de transcendència. Tot i la bona tasca dels solistes (quan l’orquestra ja camina cansada és dificilíssim que no es col·lin errors en aquest moment tan bèstia), Mehta va cruspir-se el moviment sense que, novament, la llagrimeta ens brollés.

Que un concert que no arriba al notable acabi amb el públic dempeus i en sonora ovació, a banda del llistó ben baix que contamina el públic musical de Barcelona (i una gran part de la seva crítica, dit sia de pas), demostra que la majoria del respectable venia amb els aplaudiments servits de casa i s’acontentà amb certificar ela seva incondicional adoració envers el mestre. Certament, Mehta pertany a una generació de directors, que va de Barenboim a ell mateix, fills de la mercantilització global de la música clàssica a través de les noves tecnologies de reproducció que ja encimbraren batutes com Karajan els anys vuitanta. Dissortadament, l’emoció (i fins i tot les llàgrimes) d’algun dels membres de la Filharmònica d’Israel no pot ser compartida per aquest vostre humil narrador de sons. Esperarem, doncs, el retorn de l’orquestra amb el nou titular.

Bernat Dedeu

Bernat Dedeu: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca