«Nens corrent per la platja» de Joaquín Sorolla

Didàctica de l'Art

En aquesta secció busquem en les obres d’art quelcom que va més enllà de l’estètica i del coneixement pel coneixement. Hi busquem un sentit, un significat que ens faci reflexionar, que ens doni respostes, que expliqui algun dels problemes que ens preocupen com a societat, que ens obri una finestra a nous sentiments. I avui la finestra és meravellosa perquè ens ve de la mà d’un home que va saber representar com ningú el seu món.

Joaquín Sorolla va néixer a València el 1863, a dos anys es quedà orfe, van ser els seus oncles per part de mare els que el van educar a ell i a la seva germana. De seguida va mostrar habilitats en la pintura i el van matricular a l’Escola d’Artesans on anava a fer classes al vespre, perquè als matins aprenia l’ofici de ferrer. Després d’haver passat per l’escola de belles Arts de San Carlos a València, el 1885 aconsegueix una beca per anar a estudiar a Roma tal com havien fet tants altres aspirants com Fortuny i Antoni Fabrés a qui vam dedicar un article en aquest mateix apartat. Però així com aquests pintaven principalment escenes d’estil orientalista, batalles o retrats per encàrrec, Sorolla va apostar per la llum, pel mar i per escenes quotidianes, naturals i reals com la vida que veia transcórrer al seu entorn fent un camí propi que tot just estava iniciant.

Joaquin Sorolla, Autoretrat, Museu Sorolla - Madrid
Joaquim Sorolla, autoretrat, Museu Sorolla – Madrid

Va ser hereu del naturalisme de Fortuny, però qui més el va influenciar van ser els grans mestres de la pintura espanyola com Ribera, Velázquez i Goya que descobrí en les seves estades a Madrid. Tanmateix Sorolla no tenia com a objectiu l’art acadèmic dels seus predecessors, volia ser ell mateix, crear un llenguatge propi. I fou aquest anhel el que el va dur de viatje a París només tres mesos després d’haver arribat a Roma. De tornada, l’estada a la ciutat eterna va ser llarga i quan hi portava tres anys va tornar a València per casar-se amb Clotilde, a qui anomenava carinyosament Clota.

Clota serà per a ell, la mare, la musa, l’amant, la companya, la comptable, l’amiga, li deia «Si bien los hijos son los hijos, tú eres para mí más, mucho más que ellos, por muchas razones que no hay para que citarlas, eres mi carne, mi vida y mi cerebro, llenas todo el vacío que mi vida de hombre sin afectos de padre y madre tenía antes de conocerte».

Clotilde en la playa - joaquin sorolla
Clotilde a la Platja. 1904. Museo Sorolla, Madrid

A pesar de l’amor que sentien l’un per l’altre Joaquín i Clota van passar llargues temporades separats, ell viatjava per tota Espanya i també a l’estranger tant per pintar com per exposar. Ella, mentrestant s’estava a la seva casa de Madrid o a l’estiu a València on sovint es retrobaven, en aquestes absències llargues quasi cada dia s’escrivien cartes que permeten reconstruir la vida d’ambdós.

Clota no era una mestressa de casa convencional, tenia cura dels seus tres fills però també portava els comptes, organitzava exposicions i quan es retrobava amb el seu home es deixava pintar acomplint tots els possibles papers de dona, companya i musa. Ella comprenia la importància que per a ell tenia la pintura i la seva generositat i complicitat eren tan grans que no entenia la pintura com una rival, sinó com una necessària prioritat perquè ell pogués ser el que volia ser i en aconseguir-ho tots dos eren com un de sol.

Tants cops la va pintar, sempre vora la llum o vora el mar, perquè per a ell, ella era llum i aigua. En aquest cas a la platja de València Clota darrere l’ombrel·la, una dama que amaga el rostre, com si la volgués només per a ell, en canvi sí mostra el somriure del fruit del seu amor, la filla d’ambdós Maria Clotilde.

Paseo a orillas del mar - Joaquin Sorolla
Passeig a la vora del mar. 1909. Museo Sorolla, Madrid

Algunes vegades el mira directa, segura i serena, però no es mostra només com una dama, sinó com la dona que l’acompanya, que treballa amb ell. Aquest cop llueix un vestit negre, que ressalta l’esvelta figura, però Clota no és una dona objecte, Clota és la dona que el completa.

Clotilde vestida de negro - Joaquin Sorolla
Clotilde amb vestit negre. 1906. Metropolitan Museum of Art, Nova York

Clota compartia protagonisme amb el mar. Aquest mar que en mans d’altres pintors havia estat argument de paisatges, vaixells i naufragis amb Sorolla es convertia en el mar ple de la llum mediterrània que el va veure néixer. Es diu que fou el gran mestre de la llum, una llum que tot ho inunda, que tot ho il·lumina. Sorolla també va pintar un mar ple d’humanitat, un mar on es treballa, on es passeja, un mar per pensar mentre se’l mira i el lloc perfecte per passar les estones d’esbarjo en el temps lliure.

L’estiu de 1908 Sorolla es va instal·lar amb la seva família a València, allà va pintar nombrosos quadres amb escenes característiques de la platja quan els infants lliures d’obligacions juguen a tocar i parar.

1

Cossos joves i lluents, corrent sobre la sorra, retallats sobre les onades d’un mar aparentment inofensiu. Quin goig li produeix pintar el noi alliberat de la roba per la seva condició de gènere, en canvi què dirien les ments perverses si hagués pintat de la mateixa manera les noies?

1

No hi ha alternativa i les pinta amb vestits lleugers i frescos, que ressalten sobre el blau intens del mar. Una corre lleugera tot rient.

1

La que va davant es gira per veure a quina distància es troba el perseguidor.

1

Dins de l’aigua, un infant enlluernat pel sol es mira l’escena lamentant no ser ell el que també corre.

1

És una escena tan real que fins i tot en podem sentir les olors i els sons. Sentor de mar, crits d’infants, rialles, rajos de llum sobre l’aigua blava.

1

Reflexos de peus i cossos descalços que mai no han deixat de córrer.

1

Vestits voleiant al vent, esbossos d’instants feliços pintats amb pinzellades de tots els colors.

El missatge de Sorolla és encara vigent en els nostres dies, un missatge senzill i contundent que emociona i que ens transporta anys enllà quan la vida i la natura expressades a través del seu pinzell eren tan reals com eternes. Ara, cap pinzell pot retornar aquells contrastos d’una comunió tan perfecte.

Muntatge gràfic: Xavier Cáliz

Isabel Boj

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close