Teatre

No hi ha pla B

La crisi del coronavirus demostra la fragilitat del sistema teatral català, els pocs recursos disponibles, com de poc s’ha pensat a nivell institucional i que la patacada econòmica del 2008 no va servir per extreure’n lliçons

“Sóc conscient que aquesta situació suposa una gran càrrega per a les indústries culturals i creatives, i en particular per les institucions més petites i independents. Pot posar als artistes en una angoixa considerable”. “En aquesta situació, però, també reconeixem que la cultura no és un luxe i ara estem veient com ens falta si hem de prescindir-ne per un temps determinat”. “Els artistes i les institucions culturals poden confiar en el Govern, especialment tenint en compte les situacions de vida i les condicions de producció de les indústries culturals, creatives i de mitjans. Escoltem les seves preocupacions i treballarem per garantir que s’incloguin els interessos especials del sector cultural i el sector creatiu quan es tracta de mesures de suport i de liquiditat”.

Qui diu tot això no és la consellera de Cultura de la Generalitat ni el ministre de Cultura espanyol. No. Ja s’ho esperaven, oi? Qui parla d’aquesta manera és la ministra de Cultura d’Alemanya, Monika Grütters, un país que és a anys llum de nosaltres. Aquí, la consellera Mariàngela Villalonga demana “confiança” i diu que aconseguirà “mesures bones” per pal·liar els efectes de la crisi.

Si el confinament és de dues setmanes, és fàcil fer números: es perdran 3 milions d’euros

Sabem que el govern està treballant amb el sector. L’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) ha enviat un formulari als artistes per saber l’impacte econòmic de l’aturada, en un moment, a més, tradicionalment bo per al teatre. L’any passat, durant el mes de març, es van vendre, a Barcelona, 243.000 entrades, cosa que va suposar recaptar 6,2 milions d’euros. Si el confinament és de dues setmanes, és fàcil fer números: es perdran 3 milions d’euros.

La setmana passada, a Barcelona, hi havia una desena d’estrenes previstes. Aquesta, més o menys el mateix. S’han cancel·lat una cinquantena d’espectacles que havien començat a rodar, s’han suprimit bolos pel territori. A la sala d’assaig hi havia una pila d’espectacles aixecant-se, alguns a punt de saltar a escena. S’han parat. Alguns esperant noves dates. D’altres, ajornats ‘sine die’. L’impacte, crec, serà superior als 3 milions d’euros que es deixaran d’ingressar per alimentar el famèlic sistema teatral català.

Alberto Díaz interpreta un cínic productor. Foto Maldà Teatre
La Ruta 40, a ‘Sacarina’, parlava de les misèries de. Foto: Maldà Teatre

Amb la crisi de 2008 i la patacada posterior de l’IVA al 21%, els artistes i les empreses (públiques i privades) van aprendre que no podien confiar en l’administració, que això era un campi qui pugui. Els que tenien una trajectòria prèvia consolidada tenien prou múscul per reeixir, i així ho han fet noms com Clara Segura, Oriol Broggi, Julio Manrique i companyia. Els que eren joves aleshores van enlairar-se amb moltes dificultats i, amb penes i treballs, s’han fet un nom, com La Calòrica i La Ruta 40. Què els passarà als primers, per exemple, que tenien cinc bolos durant la segona quinzena de març que no podran fer. Voldria pensar que els cobraran igualment, que les institucions públiques faran la seva feina. Serà així?

Què passarà amb tots aquells que depenien de l’estrena per tirar endavant? Si els l’ajornen per poc temps, encara podran bussejar una mica tot esperant emergir en una atmosfera oxigenada. Si la feina que han portat a terme és llençada al cubell de les escombraries, molts ho tindran pelut. Perquè tenen crèdits demanats als bancs, depenen d’ajudes públiques que s’han de justificar, i la generositat no és, precisament, la seva qualitat més destacada.

'RRR', de Frederic Amat, Cabosanroque i La Veronal havia de passar pel Lliure del 20 al 22 de març. Foto: Oscar Fernández
‘RRR’, de Frederic Amat, Cabosanroque i La Veronal havia de passar pel Lliure del 20 al 22 de març. Foto: Oscar Fernández

Tornem al pou. Perquè no hi mai un pla B. L’únic que existeix passa per tancar els ulls i córrer cap endavant amb l’esperança de no trobar cap roc, cap paret, que el terreny sigui pla, que res no que t’aturi. Així és impossible construir res.

Dijous passat, quan ja sonaven campanes de confinament, era amb el Frederic Amat per parlat de ‘RRR’, l’espectacle que ha dissenyat amb Marcos Morau i Cabosanroque. Havia de passar pel Lliure aquest cap de setmana, amb tot el paper venut. Ell tenia coll avall que no el podrien recuperar. I em parlava de la “fragilitat”. Som tan fràgils, em deia… Som tan fràgils que la irrupció d’un virus pot liquidar-ho tot. Per això més que mai el sector necessita de mesures concretes que facin que això no passi. Confiança, demanava la consellera. Tancats a casa, l’últim que podem perdre és l’esperança. Però…

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca