General

No tot el que sé del Vampirisme

Un dels records que m’ha quedat per sempre incrustat a la memòria, per bé o per mal, és l’escena en què Soledad Miranda fa un streaptease, que segurament hauria estat molt del gust de Joan Brossa en cas que l’hagués vist, a la psicodèlica i llegendària “Vampiras” de Jesús Franco. Aquesta és una de les perles més kitsch de la història del cinema, i no sóc l’únic que la considera important: és una obra tan curiosa i valorada que fins i tot Quentin Tarantino ha declarat en nombroses ocasions que n’és un dels seus fans més acèrrims, per aquest motiu va xuplar una de les pistes jazzístiques de la banda sonora i la va utilitzar en una escena de “Jackie Brown“.

L’oncle Jess tenia predilecció per les pel·lícules protagonitzades per monstres i dones despullades, i les vampires són les criatures ideals per permetre aquesta combinació d’Eros i Tànatos. De fet, són els personatges idonis per combinar l’erotisme més tremend, el que està tocat per una pulsió de mort, i aquesta característica clau en la mitologia del vampir és la que precisament basteix l’edifici narratològic de La morta enamorada, de Theóphile Gautier, amic personal d’Honoré de Balzac i mestre literari de Charles Baudelaire, que recentment s’ha publicat, amb una gran traducció de Marta Marfany i inquietants fotografies d’Aina Perelló, a la col·lecció mallorquina Quid Pro Quo. Apostaria un cavall pura raça sense la marca de dos ullals al coll que l’oncle Jess també va llegir aquesta morbosa delícia en el seu moment, llàstima que no l’adaptés al seu estil a vegades rònec, gairebé sempre barroer i, tanmateix, euforitzant.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Tráiler DRÁCULA, BARCELONA de Jess Franco, 1970.

De fet, es considera que una de les primeres adaptacions més fidels al clàssic de Bram Stoker, molt abans que arribés Francis Ford Coppola i aconseguís traslladar-lo de manera definitiva a través del seu particular homenatge a l’art del cel·luloide, és precisament El conde Drácula del mateix Jesús Franco. Aquesta pel·lícula en part fallida, amb un Christopher Lee que si va decidir tornar a fer de comte era perquè volia protagonitzar la versió fílmica més literària possible, va ser degudament vampiritzada per a un producte molt més interessant. Com que el rodatge es va fer a Barcelona, el cineasta català Pere Portabella en va rodar un genuí making of que acabaria essent un dels documents cinematogràfics més excitants que tenim: Vampir Cuadecuc. Va comptar amb música de Carles Santos i un guió sui generis de Joan Brossa. Tot això s’explica al documental Drácula, Barcelona de Carles Prats, que es pot trobar fàcilment en DVD a Cameo i també en plataformes digitals com Filmin.

Cartell del film Cuadecuc de Pere Portabella.

És una llàstima que cap d’aquestes connexions sanguínies fins ara exposades no tingui cap mena de rellevància dintre de les parets que contenen l’exposició Vampirs. L’evolució del mite, que es va inaugurar al CaixaForum de Barcelona, coorganitzada amb La Cinémathèque française, el 29 d’octubre de 2020 i que es podrà visitar fins el 31 de gener del 2021. També és una llàstima que en aquesta exposició tampoc no hi hagi cap mena de referència al cineasta Albert Serra, un dels artistes audiovisuals amb més projecció internacional que existeixen, quan és el director d’una de les peces vampíriques més formidables dels darrers anys, Història de la meva mort, en què uneix dos tòtems suculents com Casanova i Dràcula i que va merèixer el premi a la millor pel·lícula al festival de Locarno, un dels certàmens més importants del planeta i bressol de produccions arriscades i potents.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Tráiler HISTÒRIA DE LA MEVA MORT d’Albert Serra

Tampoc no s’hi parla de les aportacions catalanes a la literatura vampírica, que es remunten al conte La xucladora de Joaquim Ruyra, inclòs en el recull Marines i boscatges, i portades a l’avantguarda del gènere amb una publicació de qualitat indiscutible com és Les històries naturals de Joan Perucho. De què serveix organitzar una gran expo dedicada als vampirs el mateix any del centenari de Joan Perucho i ni tan sols no tenir-lo en compte? I de què serveix organitzar tot un centenari a Joan Perucho si després aquest autor no pot ser acollit en muntatges com els que pot oferir un Caixafòrum? Per sort, Edicions 62 ha reeditat enguany aquest clàssic nostrat i ha fet possible que noves generacions de gent estimadora de la lectura s’acostin a aquesta aventura que combina les guerres carlines amb el libador de sang més català: Onofre de Dip. Les històries naturals es va concebre, inicialment, com a paròdia, però es va acabar convertint en una meravellosa novel·la, possiblement la millor de l’autor, i això ho explica molt bé el comissari de l’any Joan Perucho, Julià Guillamon, en els articles, paratextos i llibres que li ha dedicat: Joan Perucho i la literatura fantàstica, ara a Empúries, o la biografia Joan Perucho, cendres i diamants, a Galaxia Gutenberg.

Imatges del rodatge de NOSFERATU de Werner Herzog.

No es pot negar que després de visitar Vampirs. L’evolució del mite al CaixaForum de Barcelona tens unes ganes boges de tornar a casa i mirar i remirar pel·lícules que formen part d’un imaginari col·lectiu, des del Nosferatu de Friedrich Wilhlem Murnau fins al Nosferatu de Werner Herzog, i que també tornes a passar unes estones entranyables amb els llibres que tens a casa, llibres que feia temps que no llegies per una excusa o una altra, com per exemple la panoràmica antologia Vampiros, amb a cura de Jacobo Siruela, que l’ha recuperada en una tercera edició per a Atalanta; o El vampir de John William Polidori, que es pot trobar en català a Angle Editorial amb una introducció i traducció de Marina Espasa i, en efecte, és una perla breu de summa importància perquè a partir d’aquest volum, en un principi falsament atribuït a Lord Byron per incrementar les vendes i l’escàndol públic, va establir les bases de l’elegància freda i aristocràtica que ha de tenir qualsevol criatura que es deleix per la sang d’altri… Però, francament, esperava molt més d’aquesta exposició que no deixa de ser un passeig ràpid per les pel·lícules més conegudes del gènere i poques sorpreses ens ofereix: Vampirs. Mainstream seria un títol molt més acurat que el que té ara. Sens dubte l’espai està muntat amb una certa gràcia, hi ha alguns pocs materials sucosos com primeres edicions que poden excitar bibliòfils, però el sentiment amb què vaig marxar d’aquella atmosfera vermella és el d’una lleugera decepció.

Imatges del disseny de producció de NOSFERATU de Werner Herzog.

Durant la darrera dècada s’ha parlat molt del zombi com a figura perfecta per erigir una metàfora de la nostra vida líquida i repetitiva, del nostre món escaldat en la manca d’objectius i d’aquesta situació global més morta que viva que experimentem dia a dia en un món cada cop més perdut i mancat de passió per culpa de la crisi econòmica que patim des del 2008, una crisi amplificada per la recent pandèmia mundial a partir del coronavirus: és el que té quan els sectors educatius i mèdics han estat patint deu anys de retallades que han fet que perdin recursos. En aquest cas, la crisi ha estat el nostre vampir constant. L’assagista Marina Garcés va expressar molt bé al volum Nova il·lustració radical, publicat a Anagrama, la idea de “la condició pòstuma”: després d’aquest robatori de sang que ha estat la crisi, ens hem abocat a l’amenaça zombi, i és que sabem que ens estem dirigint a l’apocalipsi, a la destrucció del món, perquè si continuem existint com fins ara els recursos naturals acabaren destruïts per la nostra negligència, o sigui, estem encadenats a una extinció que ara mateix és imparable, per tant ens dirigim a la mort, i això ens converteix en zombis perquè som morts en vida. Ara més que mai sabem que morirem, o en el fons sabem que ja estem morts, i m’atreviria a dir que bona part de la manca d’il·lusió i d’expectatives que patim avui en dia ve d’aquesta negligència que no fa altra cosa que empitjorar per culpa dels mals governs que patim, governs que ens xuclen la sang i ens mantenen en un estat de nocturna catatònia com si cadascun de nosaltres fos el capellà Romuald sota l’influx de la sobrenatural Clarimonde, el duet que protagonitza La morta enamorada de Theóphile Gautier.

Pensant-ho bé, seria de gent espavilada combinar aquests plantejaments que he posat damunt la taula i aquests temps nostres de COVID-19 amb les plagues de pesta que tingueren lloc segles enrere, ja que foren aquestes les que, a través de l’imaginari popular, varen fer néixer històries perverses protagonitzades per persones infectades que estenien el seu mal a través de mossegades libidinoses. Segons els registres de contes populars de què disposem en diferents cultures, els vampirs són éssers que, en el seu origen, tenen moltes similituds amb els zombis, però gràcies a les creacions immortals de John William Polidori, Joseph Thomas Sheridan Le Fanu o Bram Stoker la seva figura es va associar a la distinció refinada, i perversa, del dandy o de les cortesanes de luxe, i així el vampir s’ha anat separant del zombi comú, que amb els anys ha passat de ser una criatura lenta a una criatura rabiosament ràpida: seria interessant analitzar l’evolució del mite del zombi des de The night of the living dead de George A. Romero fins a Train to Busan de Sang-ho Yeon en termes de velocitat, però això ja és una altra exposició i no pas aquesta que ens ocupa. Una pena que Vampirs. L’evolució del mite no ens parli tant de l’evolució promesa al títol i que pateixi d’una certa irrellevància general, ja que era una oportunitat d’or per tornar a posar de moda un ésser que no ha perdut el seu poder de seducció malgrat el mal ús que n’ha fet la cultura pop els darrers anys, amb excepció de Jim Jarmusch i el seu digne tribut Only lovers left alive, que es mou entre spleen i fascinació i la idea que el segle XXI no és res més que un monstre que s’alimenta dels records, i dels somnis, i dels gestos repetits del segle XX.

Em quedo amb els llibres que venero, alguns d’ells comentats breument aquí, i amb les pel·lícules que m’han fet ser com sóc, talment Vampiras de Jesús Franco, amb una sensual i portentosa Soledad Miranda que, a partir d’un empoderament del cos i de l’ànima, ens interpel·la a través de la pantalla amb la crida de la sang, i és que la sang és infinita.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Soledad Miranda a LAS VAMPIRAS
Jaume C. Pons Alorda
Jaume C. Pons Alorda: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close