Música

Nostàlgia per a piano solista

L’italià Ludovico Einaudi va fer-se famós amb la banda sonora d’Intocable. Actualment, és un dels compositors de més èxit del món. Ha omplert auditoris d’arreu del planeta, però ara està confinat a Milà.

El piano ja està esperant, però passen uns quants segons fins que ell no s’asseu a la banqueta. Probablement primer havia de col·locar el mòbil i engegar la retransmissió. Des de dalt es veu el pianista i l’instrument, i a continuació es van desplegant unes notes austeres i singulars que no encaixen en cap gènere, sinó que en basteixen un de propi. Einaudi interpreta Einaudi.

Això és el que va fer, unes quantes setmanes enrere, a la Filharmònica de Berlín i el que havia fet abans a les grans sales d’Austràlia; aquesta vegada, però, ho fa des del seu domicili a Milà i retransmet concerts nocturns en directe per Instagram per als seus més de 300.000 seguidors.

El seu nou programa es diu Seven Days Walking i va sorgir als Alps bavaresos, a Elmau. Einaudi hi va anar a fer senderisme. Escoltava música i se li va acudir compondre una caminada musical. L’ascens, la boira, el foc de camp: va transformar aquestes experiències a la natura en peces palpables i exploratòries que transmeten molt d’espai i d’aire als oients. Aquesta música és gairebé un silenci, no busca fer cap efecte, no indueix a cap sensació específica, és una música de pel·lícula sense imatges, una composició sense tornada. Dins aquesta música hi pots fer passejades i en tornes transformat. Hi ha una certa nostàlgia que no és mai carrinclona sinó agradable.

Ludovico Einaudi compon i interpreta una música perillosa. Sigui quina sigui la música que un hagi escoltat abans, hi ha el risc d’abandonar-la tota després d’assistir a un concert o de sentir un disc seu. Arreu del món ocupa els primers llocs de les llistes dels intèrprets de música clàssica més escoltats i amb més reproduccions per streaming. Tots els seus concerts esgoten entrades. És un fenomen que contradiu totes les suposicions: quin productor s’entusiasmaria si li proposessin organitzar una gran gira mundial amb un senyor de 64 anys calb i amb ulleres que toca les seves pròpies composicions? Una de les persones que estan perplexes davant d’aquest èxit és el mateix Einaudi.

Fa una mica més de dos mesos jo vaig ser just al costat d’aquest piano. Vaig visitar Einaudi per entendre més bé l’home, la seva obra i el fenomen en conjunt. Quan ens vam trobar, se li va fer una sessió fotogràfica. Per fugir de l’avorriment, Einaudi es va posar a tocar i, mentre la seva melodia s’escampava per tot el veïnat com per art de màgia, jo vaig començar a envejar la gent de l’oficina de l’altra banda del carrer. Milà encara era tan sols una ciutat atrafegada i elegant que es preparava per a la primavera, i no pas el centre d’una epidèmia.

Pati de l’Ajuntament de Milà

Des d’aleshores el món ha canviat. En aquell moment, Einaudi encara feia actuacions a Berlín, però a començament de març va suspendre la gira que l’havia de portar sobretot al nord d’Europa. Ara, escriu el compositor, només surt de casa per anar a comprar menjar. Milà i la seva rodalia estan molt afectats, “els pobles i ciutats del nord d’Itàlia estan completament buits. Com en els quadres de Giorgio de Chirico”. Einaudi passa molta estona al telèfon parlant amb parents, amics i companys de feina a qui els van molt pitjor les coses que a ell, materialment parlant. El negoci de la música inclou molt oficis, Einaudi es preocupa pels tècnics de so i els dissenyadors de llums. “D’altra banda, molts amics m’expliquen que exploren noves maneres de treballar, de viure i de ser que tenen aspectes molt positius”. Però no vol donar-ne més detalls, que hi ha molta misèria a tot arreu.

En aquell moment, durant la nostra trobada, enmig d’una gira de tant d’èxit, se’l veia escèptic, com si desconfiés de tota moda entorn de la seva figura. “Jo sempre ho qüestiono tot, sobretot a mi mateix i la meva música. No m’agrada adormir-me sobre els llorers!”. Amb sabatilles esportives i roba funcional, se’l podria confondre amb un professor. Viu de lloguer amb la seva dona i la seva filla, i amb un gat que ja ha castigat força els mobles.

A mitja conversa Einaudi s’aixeca i va a buscar una maleta de rodes vella que va portar d’Austràlia. A la maleta hi ha l’arxiu del seu avi matern, que va abandonar la família i va emigrar a Austràlia abans de la Segona Guerra Mundial. Allà va treballar de director d’orquestra i va compondre òperes. Tot i així, les obres no es van estrenar mai. Una de les peces va sobre Ivan el Terrible; l’avi la va enviar a Roma per presentar-la davant la comissió operística, amb l’esperança que algun dia es pogués representar. Però el vaixell que duia els papers va naufragar. Ara Einaudi n’ha aconseguit un duplicat, i també ha recuperat altres composicions. A Austràlia el seu avi va crear una nova família, i ara aquests parents llunyans s’han posat en contacte amb Einaudi perquè ja són grans i volien que les obres anessin a parar a unes mans competents, a veure si encara se’n pot fer alguna cosa. A Einaudi li agradaria encarregar-se de la publicació de les peces. És el final feliç d’una història trista, ja que la mare de Ludovico Einaudi també era pianista i sempre va patir per la pèrdua del seu pare quan era una nena.

La relació de l’avi amb la mare es va acabar quan va anar-se’n a Austràlia o l’home va emigrar un cop la relació ja s’havia acabat? Sigui com sigui, ella no el va tornar a veure. “Per motius familiars i polítics, no va poder viatjar a Austràlia per visitar-lo. No hi va anar fins al dia de l’enterrament”. A la mare, tocar i escoltar música li recordava aquella pèrdua.

La música d’Einaudi està impregnada de tristesa. “És una mania meva, així és com jo veig el món i la vida; amb una mica de tristor, sí. Però no ho vull imposar a ningú. Passa com amb la literatura: les paraules i els sentiments s’influeixen mútuament, però l’esperit també és lliure. No sabem amb absoluta certesa per què pensem o sentim una cosa”.

A Ludovico Einaudi l’èxit li va arribar relativament tard. Abans es movia pels cercles selectes i seriosos de la música contemporània. Va assistir a un seminari amb Karlheinz Stockhausen i era considerat la gran promesa d’aquest àmbit. “Abans el meu món era l’avantguarda del dodecafonisme. Però a casa tocava coses molt diferents, justament les meves composicions. I va arribar un punt en què no vaig poder més, volia deixar enrere allò”. Influït per Les ones, de Virginia Woolf, va compondre les peces delicades i transparents que conformarien el seu primer àlbum com a solista, Le Onde. A la portada hi apareix una foto que va fer ell mateix d’adolescent, perquè a part de la música la fotografia també és una de les seves passions. Ho volia combinar tot. Per això va iniciar la seva segona carrera.

L’èxit de veritat li va arribar amb la banda sonora de la taquillera producció francesa Intocable. Va conferir a aquella comèdia una dimensió poètica i va assentar els fonaments de la seva fama. Aleshores Einaudi ja tenia més de cinquanta anys. “Va ser una benedicció arribar tard a la fama. Tenia més clar què volia fer, i així no em vaig tornar un megalòman”.

Ja fa temps que aquesta música es toca independentment de la pel·lícula. La seva manera de compondre, marcadament reservada i austera, que també defuig les expectatives de les formes i les estructures de les peces, s’adiu amb l’esperit del nostre temps. Això, a banda de tot l’èxit aconseguit, també li ha reportat moltes crítiques. Per a molts dels seus antics companys de la música dodecafònica, però també a parer d’alguns crítics alemanys, Einaudi fa una música massa gratuïta, un decorat musical amable per a la indústria del benestar.

Ell lamenta aquests judicis, però s’estima més no pensar-hi. “El que m’interessa són els riscos que encara puc assumir, el que vindrà a continuació”. De moments d’incertesa com aquests en viu fins i tot durant els seus concerts.

A vegades hi ha tanta calma que a mitja peça es pregunta si el públic encara el segueix o si s’ha perdut en els seus pensaments. Fins a l’aplaudiment final no es convenç que els oients l’han estat seguint tota l’estona. De vegades també explica alguna cosa o fa alguna broma perquè no sigui tot tan solemne. “Si no, la gent em pren per una mena de sant”, diu Einaudi rient.

Entre les qüestions que el preocupen hi ha el deteriorament del medi ambient. Va fer una actuació musical per a Greenpeace davant una glacera de l’Àrtic. I explica que percep la destrucció de la costa italiana. D’adolescent, quan va anar de vacances al mar per primera vegada, allò era una mena de paradís terrenal, amb mamífers, ocells i peixos, com al Carib. De tot allò ara en queda poca cosa. “Allà on es poden fer diners, els beneficis són més importants que cap altra cosa”.

A Einaudi el mou una mena de crítica espiritual a la societat de consum, al capitalisme, i aquesta crítica té l’origen en una estètica de la vida quotidiana: saber valorar els detalls en comptes d’acumular símbols d’estatus. Einaudi no prové de les classes baixes, sinó de l’alta elit italiana. El seu pare va ser un editor famós i el seu avi va ser president de la República Italiana. Però era una altra classe d’elit, més interessada en els llibres que en els diners, les personalitats i el luxe.

També hi ha una anècdota sobre l’avi Luigi per part de pare, el que va ser president. Luigi Einaudi, economista expert en finances, va ocupar el càrrec entre el 1948 i el 1955. Un dia, a Roma, va celebrar un àpat amb convidats. Per postres es va servir fruita. Luigi va triar una pera, però només en volia la meitat. Va pelar la peça de fruita i va preguntar si algú de la taula en volia l’altra meitat.

Aquest és el mateix esperit d’austeritat que ressona en les composicions del net Einaudi, una senzillesa que troba el goig en la precisió.

Aquests dies el món de Ludovico Einaudi està restringit al seu domicili de Milà. Cuina, treballa i a les sis de la tarda segueix una sessió de pilates per Skype. Manté el contacte amb els molts amics i companys de feina que a causa del final de la gira s’han quedat sense feina. I ensenya a tocar el piano a la seva filla, de 9 anys. Escriu Einaudi: “Espero que no tornem al punt on érem abans del coronavirus. M’agradaria que disminuíssim el tragí esbojarrat contra rellotge, la bogeria dels vols continus pel món sencer que fan malbé l’aire, la terra i les ciutats. Hauríem d’adoptar un ritme més tranquil, perquè necessitem menys”.

Autor de l’article: Nils Minkmar

Traducció: Arnau Figueras.

Avatar
Der Spiegel: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca