Patrimoni

Nuevo Baztán, una petita Navarra xorigueresca a la vora de Madrid

A la conurbació madrilenya, no gaire lluny d’Alcalá de Henares, ara fa tres segles l’últim gran representant d’una important nissaga d’escultors catalans hi va projectar un pioner municipi fabril de nova planta amb nombroses reminiscències navarreses. És la història quasi impossible de la utopia d’un borbònic del Baztan materialitzada, en plena guerra de Successió, per un arquitecte austriacista.

Si no fos per la curiositat que genera un nom com aquest en un lloc com aquest, Nuevo Baztán no destacaria en el mapa de municipis de la rodalia del gran Madrid, convertits des de fa algunes dècades en barris residencials de molta gent que treballa a la capital espanyola. Situat a una vintena de quilòmetres d’Alcalá de Henares, a l’anomenada Alcarria de Alcalá, el seu despoblat nucli històric és en canvi una joia arquitectònica del barroc envoltada de modernes urbanitzacions que han anat canviant la geografia i la demografia del poble, amb un 20% de població estrangera actualment entre els seus sis mil habitants. Una circumstància, curiosament, que ja era present en la idea del ric emprenedor borbònic que, empès per l’anhel de modernitzar l’Espanya buidada del segle XVIII, va aixecar amb l’ajuda inestimable –i una mica increïble– d’un escultor i arquitecte austriacista una població industrial de nova planta en plena guerra de Successió al tron hispànic.

Rètol a l’entrada del poble de Nuevo Baztán, a una vintena de quilòmetres d’Alcalá de Henares. © Martí Crespo.

De la vall de Baztan a la cort de Madrid

A Arizkun, un dels pobles de la bonica vall navarresa de Baztan, va néixer el 1656 Juan de Goyeneche y Gastón, sisè fill d’una família amb bona posició econòmica. La mort del pare i les estrictes lleis d’herència a la comarca el van obligar de ben jove a espavilar-se a Madrid, on va estudiar als jesuïtes del Col·legi Imperial i va freqüentar ràpidament alguns dels grups d’intel·lectuals més importants de l’època a la corte y villa, molts dels quals navarresos com ell. Impulsat pels contactes influents, ben aviat ja era un prometedor empresari amb aires humanistes a qui no li va costar gaire accedir al cercle més íntim reial. De fet, va ser tresorer del regne tant amb l’últim monarca dels Àustria, Carles II, com amb el primer Borbó, Felip V, al qual va contribuir activament i decisivament a consolidar-se al tron.

Des de càrrecs de màxima confiança, Goyeneche va demostrar una gran habilitat per aprofitar-se de la proximitat a la família reial per desenvolupar, simultàniament, una intensa i lucrativa activitat econòmica amb tota mena de negocis: des de l’obtenció del privilegi d’imprimir la Gaceta de Madrid (el BOE d’aleshores) fins a l’actuació com a banquer i prestamista per a particulars i la mateixa monarquia. Si ja havia ajudat amb alguns préstecs Carles l’Encantat, amb Felip d’Anjou tampoc no va dubtar a posar a disposició del pretendent la seva fortuna quan va esclatar la guerra, ja fos com a providencial proveïdor de la marina espanyola el 1702 –en plena defensa de la badia de Cadis dels atacs anglesos–, com a gran propagandista de la causa borbònica des de les pàgines de la seva gaseta o com a aportador de diners a l’exèrcit francoespanyol el 1709, en el tram més complicat de Felip V en el conflicte dinàstic. En aquell moment crucial per al nét de Lluís XIV, precisament, l’emprenedor baztanès va rebre l’enèsima autorització reial per proveir d’uniformes el Magatzem General de Vestuaris per a la Tropa, un privilegi que va accelerar la construcció d’una fàbrica de teles en uns estratègics terrenys que havia anat adquirint a l’Alcarria de Alcalá, dins el terme de la Villa de la Olmeda, com a futur senyoriu personal. Sense voler, o no, hi va plantar la llavor d’una utopia regeneracionista ben particular.

L’escut de la vall de Baztan presideix la portalada del palau de Goyeneche. © Martí Crespo.


El somni d’un borbònic…

Els imperatius i les necessitats de la guerra van ser decisius, doncs, en l’avançament d’una idea que ballava pel cap de Goyeneche des que en els seus primers anys de formació jesuítica i relacions cortesanes havia entrat en contacte amb els novatores, un grup de cultura i ideologia avançades per l’època que defensava la renovació humanista i científica d’Espanya partint de les tesis econòmiques del ministre de Finances francès Jean-Baptiste Colbert (1619-1683). Mirant cap als novatores i també cap als colbertistes, amb Nuevo Baztán l’empresari i tresorer navarrès va voler aixecar ex novo un poble fabril modèlic en uns terrenys erms entre els rius Jarama, Henares i Tajuña, amb la intenció de resoldre dos problemes asfixiants a Castella des del segle XVII, l’endarreriment industrial i la regressió demogràfica, per mitjà de dues grans mesures: fabricar i comercialitzar béns de luxe sense haver de recórrer a la importació i, de retruc, repoblar les comarques més abandonades.

Es calcula que la construcció del poble es va dur a terme gradualment entre el 1709 i el 1713, en paral·lel al tram final de la guerra de Successió. Amb l’església (dedicada a sant Francesc Xavier) i el palau adossat (amb l’escut de Baztan a la façana) encarats a la gran plaça quadrangular, amb el conjunt de cases per als treballadors (com més allunyades del centre més senzilles, en una clara jerarquització social) i amb les fàbriques de tota mena de productes sumptuosos (teles, sedes, barrets, calçat, cuirs, vidre, sabó, paper, cera, colònies i aiguardents), Nuevo Baztán ja era el 1715 una veritable realitat urbana, senyorial i industrial. La capital dels dominis territorials de Goyeneche.


…fet realitat per un austriacista

Si les dades concretes de la creació de Nuevo Baztán no se saben al detall, encara és més desconegut el motiu pel qual l’impulsor va confiar-ne la planificació a un escultor de renom, José Benito Xoriguera, amb una trajectòria vital i política als antípodes de l’empresari navarrès. Nascut a Madrid el 21 de març de 1665 en el si d’un llinatge d’origen català vinculat des del segle XVI a la creació de retaules, Xoriguera es va convertir el 1684, amb sols dinou anys, en el cap del taller familiar a la capital espanyola, on va adquirir una grandíssima notorietat gràcies sobretot a alguns encàrrecs de la cort dels Habsburg. Com l’aclamadíssim cadafal del 1689 per la mort de la primera dona de Carles II, la reina Maria Lluïsa d’Orleans, que va implicar l’eclosió definitiva del cognom Xoriguera: prèviament castellanitzat, de fet, va arribar a donar nom a un estil particular del barroc hispànic, el churrigueresco. Amb tota probabilitat va ser aquell el moment precís en què els ulls de Goyeneche es van fixar en l’escultor, a qui ajudaria a consagrar-se també com a arquitecte amb la urbanització de Nuevo Baztán.

Un dels carrers de Nuevo Baztán porta el nom del seu arquitecte, José Benito Xoriguera. © Martí Crespo.


Les bases de la col·laboració entre el fundador i el planificador d’aquella ciutat ideal, amb la posada de la primera pedra, es van establir el 1709, el pic culminant de la causa austriacista a la Península. Això podria explicar, en certa mesura, el gir inesperat que es va produir un any després, quan Xoriguera va decidir abandonar família i negocis a Madrid i abraçar la causa de l’arxiduc Carles a Barcelona. Per la catedràtica Beatriz Blasco Esquivias, autora d’uns quants estudis sobre Nuevo Baztán, la sorprenent i aparentment precipitada decisió obeiria a dos factors: d’una banda, als orígens barcelonins del clan familiar i, d’una altra, a la més que probable promesa rebuda d’esdevenir mestre major de les Obres Reials en cas de victòria austriacista. La marxa de Carles III de Catalunya el novembre del 1711 posaria fi a totes aquelles expectatives, però Xoriguera encara es va quedar una mica més a Barcelona, on projectava un gran palau per al poderós marquès de Sentmenat que el desenllaç de la guerra va impedir d’executar. Tot i la poca documentació disponible, Blasco és del parer que Xoriguera va emprendre el camí de tornada cap a Madrid el 1713 i, abans d’arribar-hi, es va estar una temporada a Nuevo Baztán, a recer del seu amic i protector. El juliol del 1714, ara sí, ja el trobem a la capital espanyola, en plena activitat i aparentment rehabilitat del seu pas en fals a l’enemic.

Escultura de Juan de Goyeneche en un lateral del seu palau a Nuevo Baztán. © Martí Crespo.


El declivi amb la mort dels fundadors

Després de quatre anys de construcció, Nuevo Baztán ja funcionava a ple rendiment el 1715. L’objectiu industrial avançava en paral·lel amb el poblacional, atès que el complex requeria una quantitat important de mà d’obra. El nom mateix del poble ja ens dona una pista no sols del lloc de naixement de l’impulsor, sinó també de la procedència d’alguns dels treballadors i primers pobladors de la nova plaça. A més de navarresos (inclosos alguns constructors agots, un enigmàtic grup social repudiat a les valls pirinenques), la població inicial també era formada per gent de Castella, especialment de municipis empobrits de la rodalia de Madrid, a més de les famílies de desenes de mestres i oficials qualificats flamencs, italians, anglesos i francesos contractats expressament per ensenyar l’ofici als aprenents locals i dirigir l’entramat industrial, antecedent directe de les futures Reials Fàbriques borbòniques.

Únic om monumental que queda dret dels que va fer plantar Xoriguera a l’entrada del poble. © Martí Crespo.

Cap al 1720, Nuevo Baztán ja era una important plaça d’artesans i al Llibre de fundacions constaven “vuitanta veïns i al voltant de cinc-cents habitants”. La culminació del poble es va assolir l’octubre del 1723, tal com consta a la inscripció de la façana de l’església, amb la separació parroquial i administrativa respecte del terme veí d’Olmeda. Però aquell moment dolç seria efímer perquè, tan sols dos anys després d’haver-se independitzat jurídicament, l’arquitecte d’aquella experiència pionera, José Benito Xoriguera, es va apagar a seixanta anys quan es disposava a projectar l’últim encàrrec de Goyeneche: el d’un palau al cèntric carrer d’Alcalá de Madrid, l’actual seu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Goyeneche, que va dedicar unes emotives paraules des de la Gaceta de Madrid a l’“insigne arquitecto y escultor, reputado por los científicos por otro Miguel Ángel de España”, tan sols el va sobreviure deu anys. El 12 d’abril de 1735 era enterrat sota la cúpula central de l’església de Sant Francesc Xavier i, malgrat els esforços i inversions dels fills, la seva utopia colbertista es va anar esllanguint fins a quedar tocada de mort el 1764, quan va perdre el favor reial. La nova mentalitat de Carles III, contrari a continuar concedint franquícies i privilegis a empreses particulars, va significar el tancament gradual de les fàbriques i l’èxode dels treballadors. Nuevo Baztán va quedar sumit en un llarg oblit, del qual no es va començar a despertar fins al 1960, com a municipi dormitori, i el 1980, com a patrimoni arquitectònic a reivindicar amb dos noms units per sempre a tocar de Madrid: Goyeneche i Xoriguera.

Martí Crespo

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close