Arts visuals

Núria Enguita: «Una administració pública ha de pensar en els públics»

Dues dècades i escaig després d’abandonar l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), on es va començar a forjar professionalment, Nuria Enguita torna als orígens i afronta el que potser és el seu repte més gran en haver estat escollida per un comitè d’experts per substituir José Miguel G. Cortés al front d’aquesta institució. Avalada per la reeixida posada en marxa de Bombas Gens, un projecte privat que ha sacsejat el panorama artístic valencià i estatal.

Enguita, nascuda a Madrid el 1967, va arribar a València amb 23 anys, a un IVAM que era aleshores un focus efervescent. Confessa que, al principi, ho va passar malament. Ara, “no canviaria València per res”. Després de passar, entre més, per la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona i engegar Bombas Gens, torna a l’IVAM. I malgrat la fatiga i una agenda frenètica, afronta l’enèsima entrevista i la corresponent sessió de fotos amb la millor de les disposicions. Expressant-se en un català molt correcte, que sols abandona de tant en tant per cercar en la llengua materna el terme precís que busca.

—Vostè va dir que la persona que havia eixit per la porta de l’IVAM 22 anys enrere no era la mateixa. I el museu tampoc. M’agradaria que desenvolupara una mica aquesta idea.

—[Riu] Jo pensava que els anys 90 havien estat un període de molta transformació, però veiem que el principi del segle XXI ha generat també canvis molt importants. Aquest museu es va obrir en un moment d’apertura, no sols en l’Estat espanyol. En tot el món era l’inici de la globalització tal com l’hem viscut fins ara. I aquest moment ja seria molt diferent, per totes les transformacions que hem viscut, però a més hi ha el tema de la COVID-19. És interessant perquè vivim una desglobalització física i hem de lluitar perquè aquesta desglobalització no siga intel·lectual, conceptual, de relacions… perquè ja és impossible pensar el món sense l’altre. Vaig eixir d’ací amb 29 anys, el 1998, i ara tinc 53. Era jove, tenia experiència però ara en tinc molta més, perquè he treballat en diversos contextos, en Europa, en Brasil, en Barcelona… Però l’última etapa en Bombas Gens, ha estat molt interessant.

—Va anunciar que tancava l’etapa en Bombas Gens fins i tot abans de saber que dirigiria l’IVAM. Acusava el cansament de la posada en marxa del centre? 

—Bo, tota posada en marxa és esgotadora. Vaig fer el programa que pensava que era interessant per a València i tal vegada ­—potser està malament que ho diga jo, però no ho vaig fer sola, tenia un equip increïble— en molt poc de temps es va viure una consolidació del centre a la ciutat i a l’Estat. Diguem que ja havia fet el que havia de fer, posar en marxa Bombas Gens.

—I no li feia una mica de llàstima?

—Bé, pense que si no haguera sorgit el tema de l’IVAM hauria continuat col·laborant-hi. Crec que Sandra Guimarães [nova directora de Bombas Gens] pot fer un treball magnífic. És una persona propera que té una aproximació semblant a la meua, en considerar l’art com una disciplina de coneixement i d’aprenentatge. Allò bo de les institucions és que la institució mana, sempre. O hauria de manar. I les persones que passen per les institucions, públiques o privades, són representants. En tot cas, haver posat en marxa un espai així és una meravella.

—Quan vam entrevistar Guimarães em va fer la sensació que tenia amb vostè aquesta connexió pel que fa a la manera d’entendre l’art. I una de les coses que deia era la necessitat de posar l’artista en el centre del tauler. Vostè treballa ara per a una administració que va presentar un projecte cultural, “Fes Cultura”, l’aposta del qual era posar al públic en el centre. Com ho veu?

—És important això que dius. Tant Bombas Gens com l’IVAM, els museus, treballen amb artistes, amb l’art. Però treballen per a la gent. És un fet complementari. Jo sempre he treballat amb l’artista. L’artista és el que dona sentit a les col·leccions dels museus. I quan convides un artista has de posar tota la carn en la graella perquè el projecte siga bo. Però una administració pública ha de pensar també en els públics. Allà, nosaltres també pensàrem en el públic i aconseguírem públics molt diversos, gent que mai havia anat a un museu. I crec que ací és el mateix, hi ha responsabilitat envers l’artista però hi ha també una responsabilitat pública. Les administracions han de dotar de recursos les exposicions perquè més públics puguen aprofitar-les.

—També ha parlat de recuperar el “potencial utòpic” de l’IVAM. El concepte és bonic, però com es pot fer això amb tants contenidors funcionant i amb un públic i uns programadors que sembla que estan de tornada de tot?

—Els programadors no estem de tornada, perquè en cas contrari no hi seríem. Els públics no ho sé. Crec que l’IVAM té una especificitat en el sentit que és l’Institut Valencià d’Art Modern i Contemporani, perquè la nova llei canvia el sentit. Però crec que estem en la modernitat, encara. I la modernitat ha tornat com quelcom inacabat i important. L’IVAM no pot ser contenidor com altres museus que no tenen col·lecció. S’ha de treballar a partir de la col·lecció que s’ha anat reunint, la major part al principi, quan hi havia més recursos per poder comprar. Per això el potencial utòpic, perquè no podem recuperar el passat. El que podem recuperar és l’essència i la importància, la capacitat de generar desig que tenia l’IVAM aleshores i que ha continuant tenint, en unes etapes més que en unes altres. L’IVAM s’ha de complementar amb les noves infraestructures culturals, públiques i privades, el Centre del Carme, Bombas Gens, Hortensia Herrero, el futur CaixaForum… Això obri un possible debat de ciutat, però hi ha ciutats del nostre entorn que tenen una vida cultural prou forta que nosaltres no hem tingut, ciutats en França, Alemanya o Anglaterra. El que hem de trobar és l’especificitat de cadascú.

—Parlem de recursos. El conseller Vicent Marzà es va comprometre a mantenir l’aportació, uns nou milions d’euros, però encara està pendent millorar el finançament del Ministeri de Cultura. Quin grau de confiança té Nuria Enguita que es puga equilibrar l’aportació respecte d’unes altres institucions de l’Estat?

—Estem treballant en això i soc optimista perquè no puc ser pessimista [riu]. No ho sé, però hi ha una certa aproximació amb el Govern estatal. I seria un moment interessant, perquè a la vegada que estem en una crisi, o tot just per això, és un moment de repensar les estructures i el paper de l’Estat en les autonomies.

—En tot cas és un volum inversor gran. En moments de pandèmia i crisi econòmica, com es convenç la societat que això és necessari?

—És més difícil, però de la mateixa manera que els museus hem fet que no ens vegen com llocs allunyats o de culte, cal treballar encara més. Un museu no són sols els públics massius, és també la disseminació de la institució en la societat. I a mi m’agrada, i ja s’està fent, el treball amb les escoles, tot i que ara no poden venir per la pandèmia. En tot cas, els museus veritablement massius són pocs. I hem de convèncer la gent que el nostre és un museu segur, a més de tractar de fer propostes, fer mediació dirigida als interessos de les persones. Tenim un programa que ve de la col·lecció, del context, etcètera, però cal treballar en els interessos dels públics. No adaptar la programació però sí els continguts.

—Això té a veure amb una afirmació que li he llegit en una entrevista, que per a aconseguir transcendència internacional un museu ha de tindre rellevància local.

—És fonamental. Conec bé el cas de la Tate Modern i té un arrelament local increïble. En un moment d’homogeneïtzació és important una proposta experimental forta que puga exportar-se. La relació internacional no és solament fer exposicions internacionals. A mi m’agrada més la idea de programació, però els museus que sonen, que són interessants, són els que la comunitat primera els fa seus. Fins i tot el Louvre, el Prado o el mateix Reina Sofía tenen un arrelament local molt fort.

—És viable la internacionalització sense una implicació més gran del Ministeri?

—És possible, amb els diners que tenim, perquè tenim capacitat de gestió. Una millor aportació ajudaria, sempre. Tenir més sempre és millor, però també és possible que el Ministeri puga ajudar a nivell de negociacions, com fa amb uns altres museus. I cal parlar de tot això, no sols dels recursos, de la presència de l’IVAM en l’Estat. Una presència més gran com té el MACBA.

­—Aquesta projecció estatal de l’IVAM ja existia al principi.

—Exacte. Amb recursos es pot fer. I amb més ajuda del Ministeri, també.

—Parlava adés d’una proposta experimental. Això es pot aconseguir amb els fons que té l’IVAM o cal buscar propostes contemporànies i exposicions que no s’hagen vist a València?

—Ens hem de moure en aquests dos fils, el modern i el contemporani. Pel que fa al modern, encara que tenim recursos, necessitem col·laboracions. Això és el que ja s’ha treballat i continuarem treballant-ho, més ara. Aquesta pandèmia ve a canviar molt la mobilitat de les obres d’art i de les persones. També canviarà la sostenibilitat de les coses. En el cas de la modernitat, tal com l’entenem —una altra qüestió seria anar a uns altres tipus de modernitats no canòniques—, sobre les modernitats europea i americana s’ha fet molt, hi ha hagut exposicions a Barcelona, Madrid o Màlaga, però a València no; són exposicions que podrien haver vingut. En el vessant contemporani, cal fer un enllaç amb la col·lecció i amb el context de la ciutat, perquè hi ha uns altres llocs d’art contemporani, però no d’art modern. És un nou ecosistema, més espais on treballar, que permetrà més possibilitats als creadors i als comissaris.

—Hi ha molta programació compromesa per l’anterior director. I sé que la pregunta és tòpica, però quan es podrà veure la mà de Nuria Enguita en l’IVAM?

—No, no és tòpica. Hi ha un any més o menys de programació compromesa i estic treballant de cara al 2022. Però la programació de l’any vinent està feta, és una molt bona programació; treballem perquè funcione estupendament. Estem en el curt, en el mitjà i en el llarg termini [riu].

Núria Enguita, directora de l’IVAM | Miguel Lorenzo.

—Pel que fa a la subseu d’Alcoi, ha tingut temps de pensar en un projecte, però la futura seu en el Parc Central de València, a la Nau Ribes, li ha vingut de nou. Li agrada l’espai? Ha pogut pensar ja com es pot treballar allí?

—Encara s’està en negociacions, però sembla prou definitiu l’espai. A mi m’agrada, perquè és un espai completament diferent a aquest, molt bo per a l’art contemporani, per a grans instal·lacions, per a projeccions… I m’agrada que estiga en un lloc espaiós, amb possibilitats de fer esdeveniments, quan es puga, perquè ara no es pot. O exposicions d’art sonor. I és un espai que està en un parc que s’usa molt i amb una barreja molt interessant de gent, de diferents procedències i generacions. A més, està al costat de Russafa però també de Malilla.

—Un barri popular. D’alguna manera, reproduiria el model de Bombas Gens i Marxalenes.

—Marxalenes és un barri fantàstic, molt consolidat. Però Bombas Gens ha donat identificació al barri. Aquesta situació és diferent, però pot servir per remodelar la zona, amb l’Escalextric, que pense que anirà fora [es refereix al pas elevat de l’avinguda Giorgeta]. Aquesta part de la ciutat tindrà una nova urbanització i és interessant. Hi ha una barreja en el Parc Central de Malilla i Russafa que a mi m’interessa molt.

Xavier Aliaga

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close