Arts escèniques

Ocupació i contagi

Si tot va bé, els teatres podran obrir a finals de maig amb un terç del seu aforament. Queda clar que els privats seguiran tancats, ja que el ‘negoci’ demana un mínim d’un 60% d’ocupació per ser viable. Però, i els teatres públics, que presumptament ofereixen funcions sense pensar en el rèdit econòmic, han d’aixecar la persiana?

Quan es van anunciar les mesures de desconfinament, uns amics que superen la seixantena em van comentar que havien demanat el retorn del seu abonament al TNC, que mantenen des de fa uns quants anys, i que no preveien renovar-lo la temporada que ve. La raó? Fàcil: tenen por d’infectar-se si van al teatre. Un pensament que és al cap de molta gent ara que tornem, mica en mica, al carrer i la xifra de morts per coronavirus va de baixada.

L’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA), la patronal del teatre privat, ja ha dit que obrir una sala amb un terç de la seva platea és la ruïna. Però ha demanat als teatre públics que ho facin a fi de mantenir l’activitat i no desenganxar-se totalment del públic durant molts mesos. Per, simplement, no donar a entendre que podem seguir vivint sense teatre.

Més enllà de les fases i d’un present econòmic i social nefast per al sector, la por al contagi serà el principal cavall de batalla dels teatres del país. Fins i tot quan puguin obrir al 100%, però el run-run del coronavirus no hagi desaparegut del tot, que asseure’s en una platea sigui percebut per la població com una activitat de risc és un problema. Sobretot perquè a casa nostra, a diferència del que passa a altres països d’Europa, són molts pocs els que consideren la cultura un bé essencial, de primera necessitat, com alimentar-se bé o anar al banc. Si fos així, les mesures del govern haurien estat unes altres i no haurien deixat, com sempre, el teatre, l’art o la música a la mercè del vent que bufa.

La Schaubühne de Berlín sap que no podrà tornar a obrir fins al 31 de juliol i ofereix un programa online de primera, com la ‘Hedda Gabler’ de Thomas Ostermeier, amb subtítols en francès i anglès. Foto: Arno Declair

Podem mirar com s’està fent a altres llocs. A Berlín, per exemple, els teatres estan obligats a romandre tancats fins al 31 de juliol. Ni fase 1, ni fase 2, ni punyetes. No volen jugar-se-la. Però allà els artistes no han de patir: l’estat ha posat els mitjans i els diners perquè sobrevisquin mentre no puguin treballar. A la selva ibèrica, tothom s’haurà d’espavilar pel seu compte.

Tornant a casa, els teatre públics han d’obrir encara que sigui amb un 33% de l’aforament? No sé com, però crec que sí. Bé, sí sé com: amb el suport econòmic i moral incondicional de l’administració. Ja que no poden mantenir un sector totalment aturat per raons sanitàries, que ajudin els teatres a canviar de paradigma. No hem d’oblidar que els teatres públics tenen més pressions per temes d’ocupació que pels artístics. Fins ara es mesurava l’èxit d’un gestor pel total de gent que havia assistit al seu espai. Mai per la qualitat de l’oferta. Si no fos així, no s’entendrien alguns dels muntatges que hem vist en els últims anys.

Gràcies al coronavirus, potser, començarem a mirar els teatres pel que hi ha i no per quants hi van. Hi ha hagut gestors que han manat molts anys en espais concertats i/o públics i quan han marxat no han deixat res. Més enllà d’atraure molt públic al seu teatre, el seu pas no ha generat res. El desert. I n’hi ha d’altres que, en un primer moment, no han despertat l’interès de la massa, però en abandonar la poltrona han ofert un jardí esponerós a la ciutat. Sí, estic parlant del Teatre Lliure dels últims quinze anys.

‘Les tres germanes’ dirigida per Julio Manrique és una de les obres del Lliure que han quedat sense estrenar. Foto: Noemí Elias Bascuñana

Un dels problemes que tenim, tanmateix, passa per un anunci un pèl precipitat dels principals teatres de Barcelona. El 22 d’abril, TNC, Lliure i Mercat de les Flors, en una acció coordinada, van informar que donaven per tancada la temporada 2019/2020. Tots tres s’acomiadaven fins al setembre o octubre i deien que reprogramarien els espectacles cancel·lats per mor de la pandèmia.

Així que ara no poden dir que a primers de juny tornen a oferir funcions al públic. Doncs, ho haurien de fer. No cal que estrenin res de nou. L’aturada de l’11-12 de març va deixar moltes obres a mitges i d’altres a punt d’estrena. No podrien reprogramar-se al juny i servir d’escalfament per al festival Grec, per servir de test, de prova, per veure si és possible fer teatre en les noves condicions? El públic haurà d’anar emmascarat? Els intèrprets hauran d’estar sempre a dos metres de distància? Almenys així els professionals podrien tornar a treballar. I a cobrar! Pot reprendre’s la lliga de futbol i no el teatre?

Fa dies que m’imagino com serà posar els peus de nou en un teatre. En l’estranyesa, en la fragilitat, de tot plegat. Penso en els últims anys de Shakespeare, quan les epidèmies sacsejaven mes sí, més no, el Londres d’aquella època. I que poc que parla l’autor anglès de virus a les seves obres. Penso que és un moment per canviar el paradigma i en el bon teatre que ens espera. Al juny o al desembre. Penso en tots els artistes que estan al límit i necessiten jugar-se la vida per seguir vivint.

Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca