Arquitectura

Oriol Bohigas, l’últim noucentista

-… i és que l’Oriol és un cabrón!, em deia fa uns pocs anys un d’aquests arquitectes principals de l’escena catalana dels darrers quaranta anys. I somreia. Amb respecte. Amb aquell alleujament d’algú que ha hagut de lluitar contra una ombra molt densa i molt allargada per tal de fer-se un nom i un camp d’actuació propis en un panorama dominat per aquest personatge que ha estat capaç de definir l’arquitectura d’aquest país des de l’Autarquia fins, posem, 1995. Home d’acció, l’Oriol Bohigas ha aconseguit crear aquest panorama escrivint, dirigint, construint, creant un estat d’opinió que, amb poques variacions, és encara el nostre. O és el model que s’està intentant matisar, discutir i evolucionar. Aquest exabrupte pronunciat amb aquest somriure irònic resumeix prou bé el que ha estat aquest personatge per a l’escena catalana durant cinquanta anys.

L’Oriol Bohigas és un senyor de Barcelona. La ciutat l’hem feta entre tots però l’han definit uns pocs. Ell ha estat un d’ells, el primer en superar la identificació de la ciutat amb el Pla Cerdà aprofitant els Jocs Olímpics per obrir la ciutat al mar, per aconseguir que qualsevol de les perifèries entre el Besòs i el delta del Llobregat puguin ser anomenades Barcelona cohesionant i integrant tot el terme municipal no només urbanísticament: també (i molt més important) en el sentir de tots els habitants de la ciutat.

Josep Martorell, Oriol Bohigas, Habitatges Carrer Pallars, Barcelona (1959). Foto: Jaume Prat.

El mestre Bohigas comença la seva activitat lligat al Grup R, que reconnecta Catalunya amb la modernitat després de la Guerra Civil establint (tant els seus col·legues com ell) lligams i ponts amb els panorames culturals italià, anglès i nòrdic. Més llest que ningú, En Bohigas sap perfectament que les opinions públiques i publicades no viuen ni de panorames intel·lectuals ni d’entelèquies i necessiten arquitectes carismàtics que facin projectes carismàtics. I és aquí on entra la part més interessant i la més generosa del seu caràcter: essent capaç de crear ell mateix aquestes arquitectures escull fer un pas enrere i deixar-les en mans dels qui crearan les icones que definiran la nostra arquitectura: En Coderch, tan allunyat del seus ideals, En Sert, En Tusquets, En Bofill, En Llinàs i, més tard, En Miralles. L’ombra de En Gaudí i d’aquella Sagrada Família de la que tant en contra està que s’acabi plana inevitablement per sobre de tots, es vulgui o no. En Bohigas escollirà eclipsar-se davant d’aquests personatges per a dedicar-se tant a fer ciutat com a crear a través d’ells el marc intel·lectual que cohesionarà la nostra arquitectura. I és que un dels seus forts sempre ha estat repartir joc.

MBM arquitectes, Rehabilitació de les casernes Roger de Llúria per a la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona (2001). Imatge Jaume Prat.

Tot homenatge sentit no està complert, però, sense el seu retret. I, des del molt afecte que li tinc, En Bohigas té una falta que em costarà perdonar-li: no haver volgut convertir-se en el ministre de cultura del President Maragall, oficialitzant allò que ja havia estat fent des de feia molts anys ja sigui al front d’Edicions 62 i la Fundació Miró, ja sigui com a acadèmic de Sant Jordi o de San Fernando. I el que em deixo. I és que l’Oriol Bohigas és l’últim Noucentista. Una persona, per cert, capaç de defensar-se soleta si llegim Refer la memòria, l’imprescindible volum dels seus dietaris reunits editat per RBA. Aquesta faceta d’organitzador, de persona que juga en equip, ja l’havia expressat des del principi de la seva vida professional, lligada com està a la figura de Josep Martorell i, poc més tard, de David Mackay: junts van formar la primera ment-rusc de la nostra arquitectura, MBM arquitectes, la factoria que va convertir-se en una escola d’arquitectura a l’ombra que el va portar a dirigir la millor etapa de l’oficial, l’aparell que suportava tota la seva capacitat de dispersió (només cal fixar-se en el nom de l’estudi: les dues M abriguen la B), l’aparell que va formar i donar l’alternativa a alguns dels principals talents del nostre país. L’esperit de En Bohigas ha estat sempre el treball en equip. En una de les poques ocasions en que he tingut la sort d’enraonar amb ell em deia que li costava saber l’autoria dels croquis que sortien de la taula de treball del seu estudi. Les tres mans es confonien. Homenatjar en Bohigas és homenatjar també En Martorell i En Mackay, que ja no hi són i bé que s’ho mereixen. Avui en fa 94. La seva vellesa li ha servit per donar-nos una darrera lliçó de dignitat, de saber estar, d’alegria de viure.

Jaume Prat Ortells
Jaume Prat Ortells: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca