Exposicions

Oriol Vilapuig al MNAC. Empremtes de les valls d’Àneu

Degut a la pandèmia del Covid19 el MNAC ha estat tancat durant tres mesos, però ara ha reobert les seves portes amb una exposició d’Oriol Vilapuig que s’havia  d’inaugurar el 12 de març.  La  mostra es titula Son. Empremtes i figuracions en les Valls d’Àneu. Es tracta d’una instal·lació que ocupa un gran espai dins de les sales del romànic. De fet, és com fer un viatge al passat, a través d’una sèrie d’obres sobre paper que estan relacionades amb diferents esglésies romàniques del Pallars Sobirà. Des de fa temps, El MNAC proposa a artistes contemporanis noves mirades de la seva col·lecció d’art del passat per mostrar-les des de l’ òptica del present. Alguns dels artistes que han mostrat aquestes “mirades contemporànies” han estat Pedro G. Romero, Antoni Miralda, Perejaume, Francesc Torres i també  es donà una visió de la relació de Pablo Picasso amb el romànic en una mostra comissariada per Juan José Lahuerta.

Son. Empremtes i figuracions a les Valls d’Àneu
Una intervenció d’Oriol Vilapuig
Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)
Parc de Montjuic. Barcelona
Fins al 27 de setembre de 2020

Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964)  fa molt temps que recorre diversos indrets del Pirineu català anant a la recerca d’ermites, amb la particularitat que empra la tècnica del frottage per poder captar les imatges que apareixen en les pedres i parets dels edificis, així com dels seus paviments. Tots aquests relleus amb les seves simbologies i iconografies serveixen per trobar  espais, a vegades ignorats o amagats als ulls de l’espectador i que gràcies a la intervenció de l’artista permet recuperar-los, a més que serveix  per adonar-se de la riquesa estètica dels elements que hi apareixen, tant si són de caire figuratiu com abstracte.

Oriol Vilapuig

La idea del museu de convidar a artistes contemporanis a dialogar amb la col·lecció com una forma d’establir ponts amb la societat, el present i les pròpies obres que conté, Vilapuig l’ha sabut aprofitar perfectament, i per això apareix Son, un petit poble de l’Alt Àneu que està situat a quasi bé 1400 metres d’altitud, on hi va viure un temps per estar de prop  de l’entorn on volia treballar i alhora captar les seves interioritats per descobrir el que veritablement amaguen i conserven uns edificis que es van construir entre els segles XI i XII. Actualment a Son hi ha 80 cases, de les quals només hi viuen quatre famílies tot l’any, la resta són segones residències.

Oriol Vilapuig , Campana. Sant Just i Sant Pastor de Son.

Oriol Vilapuig és nét de Joan Vila Puig, pintor paisatgista de reconegut prestigi que li va inculcar l’ interès pel món rural, sobretot per captar el més mínim detall que la natura ofereix. Va estudiar a l’Escola d’Art i Disseny Eina i a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. La seva primera exposició va tenir lloc a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. El 1993 el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya li va concedir una beca per ampliar estudis a Roma. Exerceix la docència als tallers d’art de l’Escola Illa a Sabadell.

De Vilapuig recordo dues exposicions anteriors, una que va realitzar a la galeria Joan Prats el 2009 que duia el títol de Dels assaigs, que feia referència a l’obra més famosa del filòsof i humanista francès Michel de Montaigne, i més recentment a la Fundació Suñol, La nit sexual, títol que també prové d’un altre llibre, en aquest cas de l’escriptor i músic Pascal Quignard que el 1992 va rebre el premi Goncourt. L’exposició recollia el treball de sis anys, encara que era la primera vegada que es mostrava al públic. Això indica que l’artista quan prepara una exposició ho fa de manera exhaustiva, ja que al darrera hi ha una gran tasca d’investigació i de lectures diverses per poder aconseguir els resultats desitjats, on la tradició, la simbologia i, sobretot, una gran dosi d’imaginació expressada mitjançant el dibuix, aconsegueixen atreure l’atenció de l’espectador. Precisament, Marie-Claire Uberquoi amb motiu d’una mostra de l’artista a la galeria Joan Prats-Artgràfic l’any 2001, assenyalava que “…l’artista es nodreix d’alguns dels seus mites preferits com la història de Macbeth, la faula de Polifem o l’univers de Murnau”. El que indica el seu interès pel món literari  per després adaptar-lo a les seves  necessitats creatives, on es barreja allò real amb l’imaginari.

Oriol Vilapuig, Pica d’oli. Sant Just i Sant Pastor de Son, 2018

Un atles visual de les valls d’Àneu

La seva intervenció al MNAC és un homenatge al passat, tot ell concentrat en un únic habitacle quadrat envoltat per altres exemples de l’art romànic. S’ hi exhibeixen 80 peces distribuïdes per totes les parets. Totes són en blanc i negre i estan realitzades amb  la tècnica del frottage i del dibuix –grafit, pastel, tinta i l’oli en barra-  damunt de papers de diferents tipus i dimensions. Però abans d’entrar-hi hi ha una projecció audiovisual que l’artista titula Esferes, que permet a l’espectador observar un cúmul d’imatges tant provinents de l’arxiu de l’artista com d’altres arxius públics i privats. Les esferes tenen diferents interpretacions, entre elles la de simbolitzar el poder o  representar l’univers. En canvi, per a Vilapuig es tracta d’una metàfora que rebutja les nocions de progrés i retrocés o bé de superioritat i inferioritat. La tercera part de l’exposició la protagonitza un llibre d’artista que compleix també la funció de catàleg. És una mena d’Atles visual que serveix per endinsar-se en el projecte, del que el seu autor assenyala que es tracta d’ “una constel·lació d’imatges heterogènies que dialoguen amb el conjunt d’iconografies de les empremtes i en els desplaçaments generen nous contextos d’interpretació”.

Aquestes petites obres s’han anat realitzant durant un llarg període  de quasi bé quatre dècades, que, com hem mencionat abans, sol ser la manera de treballar de Vilapuig, ja que el seu procés de treball es cou a foc lent. Les ermites de les Valls d’Àneu són les veritables protagonistes de l’exposició, on només s’escolta el silenci, a vegades trencat pel vent, la pluja o la fauna que es mou al seu voltant. El pas dels anys han deixat les empremtes a les parets interiors, al terra ple de còdols, a la porta de fusta, a les piques baptismals d’aigua i d’oli –que és una variant típica de la zona i que també servia per il·luminar les esglésies -, així com també al seu exterior. De fet, hi ha una interrelació entre les imatges que apareixen a la mostra, extretes del seu lloc original, i les imatges que corresponen als absis amb les seves pintures murals  provinents del mateix territori.

Oriol Vilapuig. Terra de còdols. Sant Martí d’Escalarre

El projecte es va iniciar el 2003 quan l’artista investigava els relleus esculpits de determinades piques de pedra d’algunes esglésies romàniques de les Valls d’Àneu. Després, mitjançant la tècnica del frottage, que és “un procediment que permet que les imatges apareguin per contacte, no per representació”, va anar ampliant el seu estudi amb altres elements decoratius, formes naturals, esquerdes, marques I empremtes animals.

Respecte del contingut de l’habitacle, està dividit en tres parts: Les fractures i tensions i l’esquerda; l’Animisme i el bestiari, i La campana. Les imatges  estan extretes de les esglésies de Sant Esteve de Gavàs, Sant Just i Pastor, i Sant Pere de Son, Sant Lliser d’Alós d’Isil, Sant Serni, Mare de Déu de les Neus d’Àrreu, Sant Llorenç d’Isavarre, Sant Pere de Sorpe, Sant Joan d’Isil, Mare de Déu de Bellero, Sant Martí d’Escalarre, Escalò i  Santa Maria d’Àneu.

La disposició de les peces en les quatre parets produeix una sensació d’horror vacui, ja que no hi ha pràcticament cap espai buit. Les imatges que apareixen són diverses, encara que predominen les figures d’animals: lleons, xais, serps, dracs, ocells, conills… La majoria provenen de les piques baptismals i d’oli, així com de capitells. Els elements decoratius, com rodes,  creus i marques sovintegen igualment, així com els vegetals, especialment les falgueres. La representació de l’ésser humà també forma part d’aquest ideari, tant si està representat de cos sencer, com per mans o ulls. Tanmateix, la campana com a element de comunicació essencial en aquelles valls, sorgeix en alguns obres, com per exemple la campana de l’església de Sant Just i Pastor de Son, on “la imatge va emergir després de fregar reiteradament la seva base”. Això queda reflectit pels dotze cercles de guix blanc damunt el paper de color negre. Per això, avui seguim observant el seu “balanceig com un pèndul que enllaça els astres i les cèl·lules, la litúrgia i la comunicació social “. Per al director del museu Pepe Serra l’exposició representa “el que el museu pot i ha de fer, enllaça una narrativa del present i connecta amb la col·lecció pròpia i amb el territori”. Per tant aquesta exposició compleix perfectament amb l’objectiu narratiu proposat per Oriol Vilapuig.

Ramon Casalé Soler
Ramon Casalé Soler: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca