Fotografia

Pablo Picasso. La intimitat de la creació a través de la fotografia

Possiblement de totes les exposicions que s’han dut a terme al Museu Picasso referents a l’artista malagueny la que es mostra actualment sigui la més singular, sobretot perquè permet contemplar com s’han anat creant les seves obres en els diferents tallers que ha tingut al llarg de la seva extensa vida artística.

Les fotografies que composen l’exposició tenen diferents autors, sent un d’ells el mateix Pablo Picasso, que han sabut captar les interioritats que amaguen aquests espais que, en moltes ocasions, no solen estar a l’abast de la gent, excepte d’alguns crítics, col·leccionistes i marxants, tot i que en el cas de l’artista malagueny sigui diferent.

Picasso, la mirada del fotògraf
Comissari general: Emmanuel Guigon
Comissari científic: Violeta Andrés
Museu Picasso de Barcelona
Montcada, 15 -23. 08003-Barcelona
6 de juny 2019 – 24 de setembre de 2019

Per això Picasso, la mirada del fotògraf s’endinsa en el món més íntim de l’artista a través de la fotografia, tal com assenyala la comissària de la mostra, la responsable dels fons fotogràfics del Musée National Picasso-París, Violeta Andrés, on és un “mode d’expressió múltiple, ja que produeix imatges tan diverses que porten en elles totes les facetes d’un creador que és alhora autor, model, testimoni i espectador de la seva obra i de la seva vida”.

En conjunt s’exhibeixen unes dues-centes peces, entre impressions fotogràfiques, plaques de vidres inèdites, escultures, pintures i dibuixos. Totes les obres permeten comprovar l’existència d’un diàleg perquè el públic s’ adoni que cada imatge representa un moment de la vida de l’artista i, a la vegada, es pot observar l’entorn que l’envolta mitjançant les obres que en aquell instant està creant o que simplement reposen tot esperant una futura exposició. De fet, no deixa de ser una transgressió de la intimitat de l’artista, però que alhora compta amb la seva complicitat, ja que en moltes de les fotografies se’l veu posant o fent veure que està treballant. El filòsof alemany, integrant de l’Escola de Frankfurt, Walter Benjamin, en el seu recull Discursos interromputs, cita el fotògraf rus Sasha Stone, el qual afirma que “la fotografia com a art és un terreny molt perillós”.

Inauguració de l’exposició Picasso, la mirada del fotògraf 5 de juny de 2019 – Museu Picasso, Barcelona © Sucesión Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019 Fotografia: Mertxe Alarcón

Les fotografies que s’exposen provenen en gran part del fons fotogràfic dels arxius personals de l’artista que es conserven al Museu Picasso parisenc. Hi ha una part de les imatges que són fetes pel mateix Picasso, però n’hi una altra part que corresponen a destacats fotògrafs, entre ells Brassaï, René Burri, Robert Capa, Henri Cartier-Bresson, Robert Doisneau, David Douglas Duncan, Herbert List, Dora Maar, Leopold Pomés, Man Ray, Arnold Newman i Edward Quinn. La col·lecció sencera consta de divuit mil imatges que recullen des dels seus primers anys a París, cap el 1901, fins al moment de la seva mort el 1973. Les imatges es reparteixen en nou apartats relacionats amb els diversos tallers que va tenir, des d’Horta de Sant Joan a l’estiu, passant pels tallers parisencs, Normandia, Antibes, Canes i Mougins, etc. Tanmateix, s’exhibeixen algunes pintures, dibuixos i escultures d’aquestes èpoques.

Vista de la muntanya de Santa Barbara i del poble d’Horta de Sant Joan, 1909 - Musee national Picasso-Paris - Donacio Successio Picasso, 1992 APPH2812 - RMN-Grand Palais (Musée national Picasso-Paris) / image RMN-GP © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019
Vista de la muntanya de Santa Barbara i del poble d’Horta de Sant Joan, 1909 – Musee national Picasso-Paris – Donacio Successio Picasso, 1992 APPH2812 – RMN-Grand Palais (Musée national Picasso-Paris) / image RMN-GP © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019

El primer apartat correspon a Horta de Sant Joan, un taller estival a Catalunya, en el que es veuen algunes imatges d’aquest petit poble situat a la comarca tarragonina de la Terra Alta, on hi va viure dos mesos acompanyat de la model i artista francesa Fernande Olivier, que va ser la seva primera parella sentimental oficial. Cal destacar d’aquest moment l’oli Muntanya de Santa Bàrbara (1898-1899), de quan va visitar per primera vegada el poble amb el seu amic Manuel Pallarés que hi tenia una casa; la fotografia amb sals de plata Vista de la muntanya de Santa Bàrbara i del poble d’Horta de Sant Joan (1909), un dibuix cubista i una vista de La bassa d’Horta, del mateix any. Se’n conserven 45 fotografies d’aquesta estada al seu arxiu personal, i només s’exposen 18 còpies i 17 plaques de vidre originals.

En la següent sala, la d’Els tallers parisencs fins a 1919, es mostra un nombre considerable d’imatges dels diferents estudis que va tenir a la capital francesa, començant pel tallers que va compartir amb altres artistes o marxants, cas de Pere Mañach durant el període 1901-1904, fins que ja es trasllada al barri de Montmartre al Bateau-Lavoir, on s’hi estarà fins el 1910. Després anirà al Boulevard de Clichy, on es pot comprovar a través d’algunes fotografies un estudi ple d’obres cubistes, moltes d’elles sense finalitzar, així com objectes d’art africà, del que s’exposa la fusta tallada i pasta de vidre Figura wakasran, procedent de Costa d’Ivori, de principis del segle passat, que pertany a la Col·lecció Folch del Museu Etnològic i de Cultures del Món, situat davant mateix del Museu Picasso. Al taller de Clichy s’hi està poc temps, només un any. El 1912 canvia de barri i se’n va a Montparnasse, al Boulevard Raspail, que també serà el seu habitatge. Al poc temps marxa a la Rue Schoelcher. Però no serà fins el 1917 quan coneix a la ballarina dels Ballets Russos Olga Khokhlova, que es traslladarà a Montrouge. En aquest apartat destaca un retrat de Santiago Rusiñol, oli cedit pel MNAC, on es veu la figura d’una dona asseguda de costat, i al mirall que té davant seu, apareix el propi pintor i la mateixa model. També hi ha una fotografia de Picasso on retrata Ricard Canals, apareixent ell mateix al fons del mirall. La va fer al taller de Bateau-Lavoir, el 1904.

Doble retrat de Pablo Picasso i Paulo Ruiz-Picasso al número 23 bis del taller de la rue La Boétie, París, c. 1925 - Musée national Picasso-Paris - Donació Successió Picasso, 1992 - APPH17557 - RMN-Grand Palais (Musée national Picasso-Paris) / image RMN-GP - © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019
Doble retrat de Pablo Picasso i Paulo Ruiz-Picasso al número 23 bis del taller de la rue La Boétie, París, c. 1925 – Musée national Picasso-Paris – Donació Successió Picasso, 1992 – APPH17557 – RMN-Grand Palais (Musée national Picasso-Paris) / image RMN-GP – © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019

A la sala 3, Els tallers d’entreguerres, s’exposa una excel·lent pintura de Picasso cedida pel Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, titulada Bust i paleta del 1925, que presideix la sala. També hi ha diverses escultures, com per exemple Bust de dona (1931), feta de ciment. Durant els anys 1918-1937, o sigui fins al començament de la Guerra Civil espanyola, ocupa dos pisos del nº 23 de la Rue la Boétie, a prop de la galeria de Paul Rosenberg, que en aquell moment era el seu mecenes. Hi ha tres fotografies de Picasso on es veu a Olga Khokhlova en diferents postures: llegint en una butaca, estirada al llit pensativa amb un retrat seu a la paret i davant del piano mirant de costat. El 1930 va adquirir un terreny a Normandia, a Boisgeloup, per poder col·locar les seves escultures més grans. Hi ha varies fotografies fetes per Boris Kochno i Brassaï, on es veuen els caps i bustos de dona, alguns d’ells de guix. El cap de la dona representa la seva jove amant secreta Marie-Thérèse Walter. Precisament Josep Palau Fabre, gran coneixedor de la seva obra, senyala que “…l’amor és el valor suprem per a Picasso; però és conscient de la seva fragilitat. En canvi l’amistat en la qual no intervenen factors tan contingents com la sensualitat i les obligacions legals, pot romandre incòlume, lliure i mantenir-se en un pla platònic al llar de tota la vida”.

Cecil Beaton - Retrats de Pablo Picasso al pis de la rue La Boétie, París, 1933 - Musée national Picasso-Paris - MPPH2885 RMN-Grand Palais (Musée national Picasso-Paris) / image RMN-GP - © The Cecil Beaton Studio Archive at Sotheby’s - © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019
Cecil Beaton – Retrats de Pablo Picasso al pis de la rue La Boétie, París, 1933 – Musée national Picasso-Paris – MPPH2885 RMN-Grand Palais (Musée national Picasso-Paris) / image RMN-GP – © The Cecil Beaton Studio Archive at Sotheby’s – © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019

El següent apartat correspon a una època difícil i complexa, ja que coincideix amb la Guerra Civil espanyola i amb la Segona Guerra Mundial. Tal com podem comprovar-ho a El taller de la guerra, a la rue des Grands Augustins (1937-1945). El 1936 es separa de Khokhlova i coneix a la fotògrafa surrealista Dora Maar, que li aconsegueix un nou estudi, concretament a prop del seu, a la Rue des Grands Augustins al barri de Saint-Germain-de-Prés. En aquest nou espai crearà una de les seves obres més importants com és El Guernica. El va pintar en només un mes i mig, tenint en compte que es tracta d’un quadre de grans dimensions. Dora Maar va fer un reportatge de la seva creació per a la revista Cahiers d’art. De fet, és el principal document que hi ha d’aquells moments, doncs permet contemplar tot el procés d’execució de l’obra que Maar sap captar perfectament a través de la seva càmera. Tanmateix, veiem diversos retrats d’ella realitzats en el període 1936-1939, dins d’un estil plenament cubista. HI ha algunes fotografies de Brassaï que li va fer al mateix estudi, on la majoria de vegades Picasso sempre té una mà ocupada amb una cigarreta.

Els tallers del sud de França ofereixen una altra mirada al seu treball, tal com es pot contemplar en aquesta secció. Després d’haver passat la majoria dels seus estius a les platges de la Costa Blava, el 1946 s’instal·la de manera provisional al castell Grimaldi d’Antibes, no gaire lluny de Canes. Gràcies a l’escultor Michel Sima, bon amic seu, existeixen algunes imatges que donen a conèixer aquesta etapa. Un any després s’estableix a Vallauris, juntament amb la seva nova companya la jove pintora de vint-i-cinc anys, Françoise Gilot. Com Vallauris és una ciutat de terrissaires, hi ha algunes imatges on es veu Picasso pintant ceràmiques. Sima, que també és escultor, el porta a visitar la fàbrica de ceràmiques tradicionals Madoura, i com senyala Violeta Andrés “s’exercita a tornejar les peces sota la mirada experta dels ceramistes del taller , però utilitzarà sobretot les formes creades per ells per modificar-les i deformar-les a la seva manera, creant així unes escultures absolutament originals”.

Una vegada separat de Françoise Gilot , estableix relacions amb Jacqueline Roque. El 1955 torna a Canes, concretament a La Californie on pintarà una de les sèries més famoses com és la de Las Meninas, que consta de 58 quadres, i que a finals dels 60 donarà al Museu Picasso de Barcelona. De 1958 hi ha diverses fotografies de Leopold Pomés, on es pot observar el taller de La Californie que serveixen per conèixer algunes de les creacions de l’artista, cas de Pablo Picasso amb les escultures Banyista, Dona embarassada i Dona recolzada. Actualment s’acaba de publicar el llibre Vivències d’una mirada, escrit pel mateix Pomés, on fa referència a la seva visita a Picasso, i que anava acompanyat del pintor Modest Cuixart i del cineasta Pere Portabella. Veritablement es pot considerar que Picasso és un dels artistes que més apareix en revistes i publicacions de tot tipus, quan a la majoria dels artistes no els hi agrada massa sortir, i sobretot al seus tallers, ja que es tracta d’un lloc, podríem dir, sagrat i íntim.

David Douglas Duncan - Pablo Picasso amb Natures mortes al castell de Vauvenargues, abril del 1959 Museu Picasso, Barcelona - © David Douglas Duncan © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019
David Douglas Duncan – Pablo Picasso amb Natures mortes al castell de Vauvenargues, abril del 1959 Museu Picasso, Barcelona – © David Douglas Duncan © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2019

El 1958 adquireix el castell de Vauvenargues a prop de la muntanya de Sainte-Victoire, molt relacionada amb Paul Cézanne. D’aquella època hi una sèrie de fotografies de David Douglas Duncan que serveixen per adonar-se de la magnitud i dimensions del castell que, si ho comparem amb el seu primer estudi al Bateau-Lavoir, el canvi és ben notori. Finalment, el 1961 es trasllada a Mougins, també a prop de Canes, on hi viurà fins el moment de la seva mort. Hi ha moltes fotografies fetes en Cibachrome per Roberto Otero, gendre del poeta Rafael Albertí, on es mostra a un artista ja gran, encara que ell no s’hi resistia a veure’s així. Per a Picasso “un taller de pintor ha de ser un laboratori. No s’hi fa labor d’imitació, s’hi inventa”.

Segons la comissària de l’exposició Violeta Andrés, “Totes aquestes imatges, polisèmiques per essència, són com reveladors que permeten entreveure la vida d’un gran artista com Pablo Picasso durant gairebé un segle. Reflecteixen amb evidència la relació complexa de l’artista amb la representació fotogràfica…”.

Ramon Casalé Soler

Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).
Ramon Casalé Soler

Ramon Casalé Soler: darrers articles (Veure-ho tot )