Patrimoni

Escric aquestes línies amb la ràdio engegada, la tele oberta i les xarxes socials treien fum. Son les 23.00 hores d’un divendres 18 d’octubre. Les quatre capitals catalanes resten immerses en unes accions de violència –que cal condemnar des del primer moment- espectaculars. Barricades, contenidors cremats, policia exercint una violència desmesurada… En algunes poblacions s’estan produint les bullangues més importants de finals del segle XX i principis del segle XXI.

Una imatge m’ha cridat l’atenció. Entre les barricades, furgons de Mossos d’Escuadra i Policia Nacional a més de contenidors cremant, sobresurt la silueta del monument a Francesc Cambó (Verges, 1876 – Buenos Aires, 1947), obra de Victor Ochoa (Madrid, 1955) però a pocs metres la façana de l’edifici de la casa del Gremi de Velers de Barcelona… conjunts patrimonials de diferents èpoques, restes també de revoltes, vandalisme o simplement del pas del temps al carrer.

Monument a Francesc Cambó de Via Laietana de Barcelona, dissabte 26 octubre 2019. Font: Damià Amorós.

Aquesta imatge, doncs, em condueix a buscar més elements semblants. Un paisatge urbà, que no és per primera vegada, espectador de manifestacions, aldarulls, o directament, revoltes.

A Barcelona la Via Laietana és l’epicentre de les càrregues policials. Un carrer obert al cor de Ciutat Vella a principis de segle XX. L’espai on trobem l’arquitectura més semblant a les grans vies de les ciutat americanes. Arquitectes com Adolf Florensa, Sagnier, Puig i Cadafalch, Goday o Juan i Tomer deixaren la seva empremta a l’avinguda.

Vista de la Via Laietana, encara oberta al transit i una gran presència policial davant de l’edifici del Gremi de Velers de Barcelona. Autor: Damià Amorós.

Un paisatge, que com dèiem al principi d’aquest article, que ja havia acollit moments de tensió i fins i tot violència en d’altres períodes de la seva història. Prop de l’actual Hotel Suizo s’aixecava la presó de Barcelona, on a prop s’ambientà el magnífic quadre de Galofre Oller (Valls, 1865 – Barcelona, 1942) “Boria Avall”. On el pintor, amb només 23 anys, representà el pas de dos condemnats per la Barcelona del segle XVII.

Però la finca de Via Laietana 43 guarda un passat fosc, especialment durant la dictadura. Seu de la Prefectura Superior de Policia de Catalunya fou centre de repressió i tortura durant el franquisme. Història que una senzilla placa al carrer vol recordar i que alguns s’encallen en fer desaparèixer.

A Lleida, on molts dels aldarulls s’han concentrat davant de la seu de la subdelegació del govern espanyol, un d’aquestes espectadors de bronze és el conjunt d’Indíbil i Mandoni. Un grups escultòric que representa dos capitoses ilergets, obra de Medrard Santmartí (Barcelona, 1855 – 1891). Una ciutat, Lleida, que sobre la seva pell encara record alguns episodis tràgics de la seva història recent. Com per exemple el bombardeig del 2 de novembre del 1937, que provocà més de 250 morts, entre ells 50 menors alumnes del Liceu Escolar. Un monument instal·lat l’any 2010 els recorda i els honora a més de recordar-los per a les noves gernacions.

L’edifici de Correus de Girona, obra dels arquitectes Eusebi Bona (Begur, 1890 – Barcelona, 1972) i Enric Catà (St. Feliu de Llobregat, 1878 – Barcelona, 1937), ha estat testimoni de moltes de les protestes i manifestacions, també càrregues policials d’aquesta setmana. La seu de correus a la demarcació de Girona destaca per la seva arquitectura però també per la presència a la seva façana d’uns relleus obra de Frederic Marès (Portbou, 1893 – Barcelona, 1991).
Girona té una llarga tradició, dins la seva escultura pública monumental, de creació de columnes: la dedicada a la constitució del 1869, la columna de la història de Girona de Domènech Fita (Girona, 1927), l’A de cinema de Joan Brossa (Barcelona, 1919 – 1998) o el Lleó i la Lleona… L’última columna o com la batejà el seu creador, Jaume Plensa (Barcelona, 1955), Capsa de Llum. Una creació del 1998, promoguda per l’ajuntament de Girona, que durant aquestes jornades a il·luminat, com un far, l’esperit de les manifestacions pacifiques de la capital gironina.

Imatge de la subdelegació del govern espanyol a Tarragona. Autor: Àlvar Calvet

A Tarragona, la gran majoria de les manifestacions i protestes en contra de la sentència del procés s’han situat a la plaça Imperial Tarraco. On trobem un dels conjunts d’arquitectura contemporània més destacats del país, precisament iniciats amb la construcció de la seu del Govern Civil, actual subdelegació del govern, dissenyat per Alejandro de la Sota (Pontevedra, 1913 – Madrid, 1996).

Però les celebracions i decepcions col·lectives a Tarragona tenen un protagonista clar, el grup escultòric dedicats als herois de 1811, obra de Julio Antonio (Mora d’Ebre, 1889 – Madrid, 1919). Un grup on la desídia s’apodera de tot un conjunt de personatges i només s’aguanta per sobre la resta una dona, representació de Tarragona, que suporta els durs cops de la guerra i sosté els seus màrtirs. La veu popular l’ha batejat com els despullats.

Encara avui, a la base del monument, situat a la Rambla Nova de Tarragona, trobem unes faltes sobre la pedra. Restes dels projectils de bala que el conjunt, igual que la seu del Banc d’Espanya, força propera, foren víctimes i testimonis.

Com podem observar els llocs de protesta, manifestació i, de vegades, també de repressió no només ho son ara. Des de temps llunyans les reivindicacions s’han realitzat, legals o no, en l’espai públic, en l’espai que ja ocupava un altre element abans que l’actual.
Monuments, escultures, edificis o conjunts que s’han convertit en símbols, d’un costat i de l’altre, però que representen la nostra història és a dir el nostre patrimoni.

Damià Amorós Albareda

Historiador de l'art i museòleg, format a la Universitat de Barcelona i Universitat de Girona a més de la Real Acadèmia de Bellas Artes de San Fernado. Membre de la junta de l'Associació de Museòlegs de Catalunya i delegat territorial de l'AMC a la demarcació de Tarragona. He escrit a l'Ara, Diari de Tarragona, Nova Conca i la Segarrra, a més faig coses a l’Espluga FM Radio.
Damià Amorós Albareda

Damià Amorós Albareda: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca