Teatre

Palma torna a ser al mapa del teatre

En el món del teatre català feia anys que no es parlava tant de Mallorca. Als premis de la Crítica de Barcelona, tres mallorquins van endur-se un diploma (Vicky Luengo com a actriu principal, Júlia Truyol com a actriu de repartiment, i Joan Yago com a millor dramatúrgia) i, quan acabi el festival Grec, fins a quatre coproduccions del Teatre Principal de Palma hauran passat per Barcelona, cosa insòlita: ‘La nit de Catalina Homar + Les darreres paraules’ (TNC), ‘Mar de fons’ (Teatre Lliure), ‘Rostoll cremat’ (Grec) i ‘Las muchísimas’ (Grec). El teatre mallorquí té, per fi, alguna cosa a dir.

Segurament, una de les claus de tot plegat és la nova direcció que ha pres el Principal des que el maig de 2016 Carlos Forteza va assumir-ne el paper d’almirall, amb la valenciana Mònica Pérez Blanquer com a directora adjunta. Han passat tres anys i és hora de fer balanç. Forteza ha estat molt criticat, però la realitat, fins i tot les xifres, indiquen que la feina del seu equip ha fet girar el Principal com un mitjó. Per a bé. De sala on s’hi feia sobretot òpera i desenes d’actes que no tenien res a veure amb el teatre (servidor hi feia els espectacles de final de curs del col·le!), a punta de llança de la creació escènica insular, amb presència de totes les arts. De teatre un punt carrincló, tancat en ell mateix, a modernitat i presència constant en tots els territoris de parla catalana.

“Abans, es gastaven 110.000 euros en una producció que estava sis dies al Principal i aquí moria. Ara, fem residències tècniques arreu de l’illa, estrenem a Palma, fem gira per l’arxipèlag i tanquem un any i mig de gira fora de Balears”, diu Carlos Forteza

Forteza és un mallorquí format a fora, amb experiència a Galícia i a Madrid, al governamental Institut Nacional d’Arts Escèniques i Música (INAEM). És castellanoparlant, però entén que “el terreny natural” del teatre illenc passa per Catalunya i el País Valencià. El 60% de la programació del Principal és en català i aquí és on es gasten els quartos, sobretot perquè aixequen obres de zero. Una altra cosa són les coses que venen de fora, on la presència del teatre espanyol és preeminent. El director s’explica: “Abans, es gastaven 110.000 euros en una producció que estava sis dies al Principal i aquí moria. Ara, fem residències tècniques arreu de l’illa, estrenem a Palma, fem gira per l’arxipèlag i tanquem un any i mig de gira fora de Balears”. Això no havia passat mai abans. I així es com funcionen els principals teatre d’Europa. “En aquests tres anys, hem engegat setze produccions que, per primer cop, tenien una gira tancada, al TNC, al Lliure, al Grec, a la Sala Beckett, al Teatro Kamikaze de Madrid…”, afegeix, cofoi.

L’òpera ‘Los elementos’, d’Antoni Lliteres, s’ha estrenat al Principal aquesta primavera

Per a un teatre amb més de 5 milions d’euros de pressupost, no està gens malament. Encara que el 47% del pressupost artístic (uns 2,1 milions) vagi dedicat a l’òpera. Abans, atenció, era del 71%! Uns diners dedicats, segons recorda Forteza, a una dotzena de títols. Res més. En aquest camp, s’ha proposat ampliar el repertori i “defensar el patrimoni balear”. Prova d’això són la feina feta amb Antoni Parera Fons (‘María Moliner’ i ‘El Rei en Jaume I’), la recuperació d”El Reloj de Lucerna’ de Pere Miquel Marquès o l’acabada d’estrenar ‘Los elementos’, d’Antoni Lliteres, peça clau del barroc espanyol.

“El Principal tenia una assignatura pendent: ser un teatre del segle XXI”, diu Carlos Forteza

“El Principal tenia una assignatura pendent: ser un teatre del segle XXI”, afirma Forteza. En tres anys, creu, que el més gran escenari de les Balears ha tornat a situar-se al mapa, a banda de “recuperar el diàleg amb tots els teatres de les illes”. Per una banda, ser “al mapa” vol dir que puguis acollir companyies europees de prestigi com la Needcompany o Peeping Tom, perquè el públic i la professió tinguin l’oportunitat de comprovar com és el ‘mainstream’ escènic continental. Per altra banda, el Principal, com a centre de referència, ha de treballar amb centres de creació com a EiMA (Maria de la Salut) o C.IN.E (Sineu), a més de fer que les seves produccions puguin veure’s a Manacor, Artà, Ciutadella o Eivissa.

‘Kind’, dels belgues Peeping Tom, es va veure a Palma el maig passat, en el que va ser la seva estrena a l’estat.

A Mallorca, algunes veus interessades diuen que el Principal és “massa modern” per a un públic que no estava avesat a veure, per exemple, la Needcompany, referència de l’avantguarda europea. Els números, tanmateix, parlen per ells sols. La temporada 2015/2016, abans que Forteza i Pérez hi arribessin, la sala gran, amb més de 700 butaques, registrava un 54% d’ocupació, dada molt pobre i amb un significat: el que s’hi feia interessava poca gent. Aquesta temporada, la 2018/2019, la tancaran amb un 75% d’ocupació, xifra semblant a les dels grans teatres estatals. La sala petita, amb 140 cadires, també ha pujat del 55% al 80%. No cal afegir res més.

No hem d’oblidar que el Principal va estar tancat de 2001 a 2007 per mor d’una gran reforma. Es va témer que no tornés a obrir mai, davant de l’escàs interès de l’aleshores governant PP. Palma, durant sis anys, no va disposar de cap gran teatre, cosa que va provocar que els ciutadans deixessin de sentir el teatre com a cosa necessària, quan, als anys 80 i 90, la capital balear era una plaça important a l’estat. A la resta de Mallorca, Manacor, ja al segle XXI, s’alçava com la ciutat del teatre illenc, gràcies a la Fira i a una política municipal que ha tingut en compte sempre les arts escèniques. Manacor era i és, encara, el lloc on volen anar les companyies catalanes, per exemple.

Que a Mallorca hi hagi dos poders, el de Palma i el de Manacor, fa que tot sigui més ric

Aquesta temporada, han passat per Manacor, a banda de les obres nascudes al Principal, ‘Pel davant i pel darrere’ (Anexa), ‘El chico de la última fila’ (Sala Beckett), ‘Escape room’ (Romea), ‘La bona persona de Sezuan’ (TNC), ‘La importància de ser Frank’ (TNC), ‘El preu’ (Grec), ‘Troia’ (Cor de Teatre), ‘Les noies de Mossbank Road’ (La Villarroel), ‘A.K.A.’ (Sala Flyhard), ‘Èdip’ (Romea) o ‘Maremar’ (Dagoll Dagom). Per Palma, amb una programació més diversa, amb dansa, circ i noves dramatúrgies, hauran vist ‘Sin baile no hay paraíso’ (Pere Faura/Mercat de les Flors), ‘Jane Eyre’ (Teatre Lliure), ‘Fang’ (Animal Religion), ‘Rebota rebota y en tu cara explota’ (Antic Teatre), ‘Fairfly’ (La Calòrica) o ‘Vania’ (Àlex Rigola). Dues maneres d’entendre el teatre. Dos aparadors diferents.

Però tant important és el que mostres, el que exhibeixes, com el que fas, el que produeixes. I aquí, quan parlem de teatre, de com s’insereix un teatre en un territori, puntua més alt el que fas. Tanmateix, que a Mallorca hi hagi dos poders, el de Palma i el de Manacor, fa que tot sigui més ric. La diferència entre ambdues places és que Palma produeix i Manacor exhibeix. Les marques creixen, es fan fortes, amb la producció. I Mallorca almenys ara té un centre de producció amb ganes de dir la seva, amb molt de futur, no només per portar el teatre illenc a fora, sinó per teixir aliances i fer possibles projectes transfronterers.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )