Altres gèneres

Partitures com comunitats (I): l’IN C de Terry Riley

La música pot transmetre un missatge polític o social de moltes formes. La més òbvia és a través de la lletra. Una altra forma és a través del context: on es representa, per qui, per a qui i a través de qui. Però també existeixen peces on la pròpia estructura de la música és una declaració d’intencions socials i polítiques. És el cas de l’In C de Terry Riley, una de les meves composicions predilectes, tant pel seu resultat sonor com per les seves regles del joc, que de seguida us explico.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Primera gravació en format àlbum de l’In C (1968), amb Terry Riley al saxofon

A l’In C no hi ha solistes. Tots els músics tenen el mateix rol jeràrquic, tots són igual d’importants. Tampoc hi ha director d’orquestra: no se’l necessita. No hi ha nombre màxim de participants, i qualsevol instrument pot participar, tingui la fesomia que tingui. Per això avui en dia, 56 anys després de la seva creació, tenim versions de l’In C de tota mena i amb instruments de tots els pals, com aquesta interpretada a Mali l’any 2013.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Africa Express presenta In C Mali, gravat a Bamako l’any 2013

La partitura és extremadament breu, hi cap tota en una sola pàgina. Tanmateix, una performance de l’In C pot durar de 30 minuts a 3 hores, o més. Al manuscrit hi veiem 53 patrons, molt fàcils de tocar: la tècnica no és cap limitació per participar i el virtuosisme és una qualitat totalment innecessària. Les normes són simples: tocar les vegades que vulguem el patró número 1, després el 2, després el 3… i així fins arribar al número 53. Si no volem tocar algun dels patrons, o ens costa fer-ho, podem callar i esperar al següent. I quan hem de canviar de patró? Doncs quan vulguem, quan sentim que toca avançar, en base a com avança el grup. L’única premissa és no separar-se massa, ni enrere ni endavant: que tota l’orquestra orbiti al voltant del mateix moment i avanci de forma conjunta, però lliure.

El 53 patrons de l’In C, en una pàgina.

I com pot ser que una pàgina amb una cinquantena de melodies simples i una pulsació constant acabi creant una performance de fins a 3 hores, carregada de matisos, polirritmes i harmonies dinàmiques? Doncs gràcies a la llibertat de cadascun dels instrumentistes: si avancéssim tots a l’uníson, si ho féssim tots exactament igual, el resultat sonor seria avorrit i pobre, perquè com hem dit, els patrons són simples. La bellesa de la peça rau en la distància i relació entre els participants: tocant tots el mateix, però en moments i timbres diferents, es creen cànons, compassos complexos i variables, melodies espontànies, relacions i oposicions que l’oïda tractarà d’interpretar com un tot summament ric i permanentment canviant.

No és en absolut una composició aleatòria: si hem escoltat un In C, podem identificar un altre In C. Tanmateix, no n’hi ha dos d’iguals: cada performance és única i manifestament diferent de qualsevol altra, perquè el resultat final és producte de les decisions de cadascun dels participants.

L’any 2011 vaig tenir la sort de participar en un In C. Érem gairebé una vintena d’intèrprets en un atapeïdíssim Heliogàbal – abans que la normativa i les multes buidessin l’Heliogàbal de moments com aquests. Hi havia professionals, amateurs, de la clàssica, del punk... La majoria ens havíem conegut en l’únic assaig previ (a casa de la Hara, organitzadora i xilofonista al concert). El resultat va ser emocionant, divertit i festiu: crec que va ser un fidel reflex de com els participants ens havíem relacionat abans i després del concert.

L’any 1964, l’In C de Terry Riley va subvertir el rols tradicionals de l’orquestra i el compositor amb una proposta assequible i oberta a tots els instruments, permetent la igualtat de drets i deures entre els participants, facilitant l’autoorganització sense direcció jeràrquica, primant la riquesa del conjunt per sobre de la tècnica individual i combinant la recerca del consens amb la llibertat en el dissens. Mig segle després, l’In C encara ens fa pensar sobre els rols de l’ésser humà i la seva organització social.

Edi Pou

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca