Arts escèniques

Passar comptes

Pugen a escena massa poques obres que tractin temes de gran tonatge i que ens toquin tan de prop com el ‘Forasters vindran…’ de Marta Galán que és al Lliure, una peça sobre la immigració interna que defuig el sensacionalisme barat, que exposa, denuncia i reivindica.

Parlar d’un mateix, des d’un escenari, està de moda. Ho ha fet Wajdi Mouawad, Angélica Liddell, Tiago Rodrigues, Juana Dolores Romero i un llarg etcètera d’artistes consagrats i nous que han sabut evocar les seves vides i vivències en un teatre per parlar-nos de la solitud, de la iaia o dels orígens. L’explosió del jo és un fet inqüestionable que està oferint fruits saborosos que ens ajuden a endinsar-nos d’una altra manera en temes que piquen i que l’artista, exposant-se, exhibint-se, intenta transmetre a través de la seva veritat.

De vegades, la ficció deixa de tenir sentit quan pots gaudir del protagonista d’una història i escoltar el seu relat en directe mentre et mira als ulls. Cert que sovint serà un punt de vista, una lectura esbiaixada de la ‘realitat’, fins i tot manipulada per un director i un dramaturg. Exactament igual que quan la història que estàs escoltant prové de la imaginació d’un artista. Sempre hi ha un missatge, una intenció.

Núria Lloansi, Susanna Barranco i Juan Navarro a 'Forasters vindran...'. Foto: Sílvia Poch
Núria Lloansi, Susanna Barranco i Juan Navarro a ‘Forasters vindran…’. Foto: Sílvia Poch

Marta Galán podria haver escrit un text sobre la immigració a Barcelona dels anys 50 i 60 del segle XX a partir de testimonis reals, fins i tot haver-los convidat a pujar a escena, i segur que hauria fet molt bona feina. Perquè sap molt bé què fa i com introduir gent de carn i os en un espectacle. Però a ‘Forasters vindran…’, al Teatre Lliure, ha anat més enllà.

D’entrada, Galán s’ha associat amb els ‘performers’, directors i autors Juan Navarro, Núria Lloansi i Susanna Barranco. Un triumvirat imbatible. Amb aquests noms, prevèiem alguna atzagaiada de les bones. Però, no. Perquè el que veurem serà una història, amb moltes digressions i molta informació. El cop de puny serà a les nostres idees preconcebudes.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

La protagonista serà Barranco, una experta en el tema. Ella és filla de la immigració i l’ha tractat en moltes peces pròpies. Aquí, tanmateix, parla d’ella per muntar i desmuntar tòpics. Veurem la seva família i sentirem el seu relat. No només això. També veurem les imatges esgarrifoses de ‘Notes sur l’émigration’ (1962), de Jacinto Esteva, i llegirem retalls de premsa que haurien signat els columnistes del Tercer Reich. I ens explicaran com el règim franquista va segrestar la pel·lícula i per què es feia servir el Palau de les Missions de Montjuïc als anys 50. Documents oblidats, sepultats, que fan que tot el que ens han explicat fins ara agafi un altre caire.

Perquè a Catalunya, quan ens referim a la immigració, hi ha dos discursos que xoquen. L’un diu que el país va treure de la misèria tota la gent que va venir. L’altre, que els immigrants van aixecar el país. També es diu que els immigrants i la seva descendència seran sempre ‘estranys’ en una societat dividida entre els de sempre i els nouvinguts, que els de fora no poden progressar i que els de dins mantenen els seus privilegis.

Susanna Barranco escoltant Núria Lloansi i Juan Muñoz a 'Forasters vindran...'. Foto: Sílvia Poch
Susanna Barranco escoltant Núria Lloansi i Juan Muñoz a ‘Forasters vindran…’. Foto: Sílvia Poch

Barranco destrossa tòpics a cops de martell. I hi posa el cos. Perquè si ella és aquí, davant de nosaltres, és per culpa de la seva mare, que un bon dia, quan ella tenia quatre anys, va decidir baixar del Carmel a Gràcia i parar-li català a la filla. Va ser un gir de guió. Enlloc de dona de fer feines, que era al que estava predestinada, ara és actriu. D’altres van arribar a infermeres posant colzes a les nits. D’altres, no. Tanmateix, no obliden qui són ni d’on venen. Ni les barraques, ni les lluites veïnals per aconseguir contenidors d’escombraries, ni els viatges de retorn a una terra que és cada cop menys seva.

‘Forasters vindran…’ podria ser la història d’un èxit. Però també és un dit a l’ull. Havíem sentit a parlar abans del Palau de les Missions, un CIE franquista en tota regla? Com és que no hi ha res que recordi la seva ignonímia? Els nostàlgics del règim dictatorial tindrien poc a dir quan se’ls recordés com era tractada la gent que hi tancaven, immigrants que fugien de la misèria, espanyols tots, abans de tornar-los a casa. I els que afirmen que el catalanisme sempre ha estat inclusiu, què pensen quan escolten el racisme visceral que sortia de la lloada revista ‘Mirador’ dels anys 30 o el que pensava Jordi Pujol a finals dels 70?

Marta Galán també ha dirigit, entre d'altres, 'La bellesa', un projecte comunitari de l'Antic Teatre amb dones grans del Casc Antic. Foto: Antic Teatre
Marta Galán també ha dirigit, entre d’altres, ‘La bellesa’, un projecte comunitari de l’Antic Teatre amb dones grans del Casc Antic. Foto: Antic Teatre

Una de les funcions del teatre és remoure consciències. I no crec que ningú surti del Teatre Lliure amb la mateixa idea del món que abans d’entrar. Gràcies a Barranco que ens ha narrat qui és i a Navarro i Lloansi que li han fet les preguntes pertinents. Però, sobretot, a Galán, que s’ha pres la molèstia de lligar tots els caps per enterrar la demagògia. És molt fi l’espectacle que ha parit. I ja tenim ganes de veure com serà la segona part, que arribarà al juliol, realitzada amb els immigració global d’ara.

El teatre ha de passar comptes amb la societat. Ens queden molts temes al tinter. I el teatre documental en primera persona és una manera catàrtica d’abordar-los. També necessitem ficcions, però és molt difícil superar l’impacte d’una peça com ‘Forasters vindran…’.

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close