Arts escèniques

Passar-s’ho bé

El teatre és un espai on tot és possible, on es poden ajuntar totes les arts i, a més, és un lloc on l’espectador pot viure un gran moment. ‘La consagració de la primavera’ de Roger Bernat n’és l’exemple perfecte: reflexió, participació, gaudi.

Crec que és Thomas Ostermeier qui va dir que el teatre contemporani es basava en un micro en escena i un home nu, elements que fins fa unes poques dècades estaven vetats, pel fet que el ‘teatre de sempre’ comptava amb la capacitat dels intèrprets de projectar la veu i el masclisme imperant, segons el qual només el cos femení havia de despullar-se. Hi ha, tanmateix, un tercer element: que l’espectador surti del teatre amb la sensació que ha viscut una experiència irrepetible.

Els directors busquen tothora acomplir el tercer requisit. El teatre, art amb més de dos mil·lennis d’antiguitat, competeix amb tot un seguit d’esdeveniments culturals contemporanis que ho tenen més fàcil, com la narrativa audiovisual, que, des de casa, fan que t’ho passis bé, aprenguis coses, viatgis a altres universos. No t’has de moure del sofà. Què pot fer el teatre davant de les sèries, de l’oferta brutal de continguts televisius? Doncs, ben fàcil, explotar el caire únic de cada funció, com quan viatges a qualsevol lloc i et mors de ganes d’explicar què has vist, tu solet.

'La consagració de la primavera', de Roger Bernat. Foto: Blenda i Carlos Natan López Nazario
‘La consagració de la primavera’, de Roger Bernat. Foto: Blenda i Carlos Natan López Nazario

Roger Bernat i els seus fills ho saben, tot això. Fan una mena de teatre que no busca ‘imitar’ la narrativa audiovisual, amb muntatges paral·lels, salts endavant i endarrere, emotivitat extrema, grans històries. No. Busquen l’experiència.

‘La consagració de la primavera’ que ha estat aquest cap de setmana al Mercat de les Flors, amb entrades exhaurides per a les tres funcions que ha ofert, n’és la prova. Fa deu anys que va estrenar l’espectacle a Ciutat de Mèxic (va passar pel Lliure el 2010 mateix) i han fet, segons em deia Txalo Toloza, ajudant de direcció de l’espectacle, més de 400 bolos per tot el món. Per què? Perquè tothom que hi va voldria repetir.

El mecanisme és fàcil: els espectadors són col·locats en un espai buit i proveïts d’uns auriculars des d’on se’ls diu què han de fer. L’objectiu és escoltar la música de Stravinsky i reproduir la coreografia de Pina Bausch. Prop d’una hora de córrer, bellugar-se, mirar i participar, formar part d’alguna cosa. Xavals, joves, gent madura, iaios… No hi ha límit d’edat, com amb el parxís. Tothom s’ho passa bé, pipa, i quan acaba la funció, l’escenari bull d’emoció.

Com em deia Bernat, la seva ‘La consagració de la primavera’ és un espectacle de festa major, que tots els ajuntament haurien de comprar per a la seva gran data. Imagineu-vos un país amb consciència cultural, on al programa, el dia gros, diu: festa de l’escuma i ‘La consagració de la primavera’. Jo ho veig.

'Reiseführer' de La Ruta 40 i Ferran Dordal. Foto: Noemí Elias Bascuñana
‘Reiseführer’ de La Ruta 40 i Ferran Dordal. Foto: Noemí Elias Bascuñana

En els últims mesos s’han estrenat a casa nostra molts espectacles que són hereus del passar-s’ho bé, d’això que Bernat diu fer del teatre “el dispositiu dels dispositius”. Penso en muntatges que van des d’‘Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers’ a ‘Reiseführer’, ‘It don’t worry me’, ‘This is real love’ o ‘Falaise’ d’Àlex Rigola, La Ruta 40, Atresbandes, Col·lectiu VV.AA. i Baró d’Evel, respectivament. O, si mirem enfora, el ‘A 24-Decade History of Popular Music (Abridged)’ de Taylor Mac, el ‘By heart’ de Tiago Rodrigues, la trilogia de Nora Chipaumire… Funcions que són una experiència. Com ho serà el ‘Contrakant’ de Societat Doctor Alonso. Com ho són els xous de Roger Peláez a l’Antic Teatre.

Teatre directe, que considera l’espectador com un ésser intel·ligent, que busca la seva implicació, física, emocional, que és i serà un experiència alhora individual i col·lectiva.

Podem continuar programant ‘teatre de sempre’, fent obres de Shakespeare fil per randa, fins i tot sense dones, com es representaven al segle XVII. Sense micro i sense homes nus. Però molt em temo que si això continua així, els joves no aniran mai al teatre i les platees estaran plenes de canes fins que els iaios morin. I aleshores ja no hi anirà ningú, al teatre. O bé, hi haurà grans espectacles franquiciats que es regalen per Nadal o aniversaris, tots en castellà o anglès, i petites funcions de resistència cultural. Roger Bernat i els seus germans, fills i nebots ofereixen un canvi de paradigma. Més val que ens hi aferrem.

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close