Teatre

Pau Carrió torna a començar

‘Testimoni de guerra’ és un cop damunt la taula d’un director, Pau Carrió, que ha tingut moltes oportunitats i que ara ha decidit tornar enrere, a ‘Ivan i els gossos’, el que fins ara era el seu millor espectacle.

Per fer una bona obra de teatre, sovint només cal un bon text, un director amb personalitat i uns intèrprets que es deixin la pell. Paraula i cos. Res més. La resta és accessori. Això ens ho ha demostrat Àlex Rigola des que Txékhov li va fer esclatar el cap, amb aquell ‘Ivànov’ que tindria una rèplica meravellosa a ‘Vania’. L’autor rus, per bo que sigui, no és sinònim de gran obra. Ni Shakespeare. Ni cap dels grans. Sempre cal un director que sàpiga donar-nos una manera de veure el món.

I els directors d’escena són, avui dia, una espècie en perill d’extinció. No n’hi ha gaires, de 45 cap a avall. Entre els més grans que copen els grans muntatges i els autors que necessiten dirigir les seves obres per menjar, no hi ha lloc per al ‘regietheater’. Això és sinònim d’empobriment. Perquè les mirades s’empetiteixen i l’estètica, tan important quan parlem de teatre, tendeix a l’univocitat, és a dir, que tot sembla més o menys igual.

Pol López fent 'Ivan i els gossos' al Lliure el 2012. Foto: Ros Ribas
Pol López fent ‘Ivan i els gossos’ al Lliure el 2012. Foto: Ros Ribas

Entre tots els directors de la seva generació, que és la que va després dels Rigola, Broggi, Subirós o Manrique, Pau Carrió és, segurament, qui més oportunitats ha gaudit. Ha estat ajudant de Broggi i Rigola i durant una colla d’anys va treballar al Lliure, fins a la meitat del mandat de Lluís Pasqual. Allà, al Lliure, ni més ni menys, va poder enlairar-se, sobretot amb la primera fornada de La Kompanyia. A la seu de Gràcia, va poder muntar-hi el seu primer gran èxit, ‘Ivan i els gossos’, un monòleg de Hattie Naylor on Pol López ens agafava del coll i no ens deixava anar fins al fosc final.

Mentre la carrera de López pujava com l’escuma, molt ben acompanyada per Carrió (va poder fer de Hamlet, per exemple), el director barceloní, un cop fora del Lliure per decisió pròpia, no va trobar el seu camí. Va dirigir amb molt d’èxit de públic ‘L’hostalera’ a la Biblioteca de Catalunya el 2017 i va tornar al Lliure, el mateix any, per fer ‘Nit de reis’ amb la segona promoció de La Kompanyia. Dos muntatges que no passaran a la història. Correctes, però res més. Res a veure amb ‘Ivan i els gossos’.

Laura Aubert a ‘Testimoni de guerra’, al TNC. Foto: May Zircus / TNC

Carrió és un director que confia molt en els intèrprets. No vesteix gaire l’escenari i fa servir il·luminacions que realcen actors i actrius. En els muntatges posteriors al de Naylor, tanmateix, es recolzava en clàssics, que potser no el tocaven gaire de prop. Eren obres que havia de fer, grans oportunitats, però que potser l’allunyaven de la contemporaneïtat.

A ‘Testimoni de guerra’, que ha estat al TNC, ens ofereix un retorn als orígens. D’entrada, despulla totalment l’escenari tot cedint el protagonisme de la funció a dos dels seus actors fetitxe, López i Laura Aubert. Per separat. Són dos monòlegs que tenen en comú que donen vida a dos periodistes bèl·lics, el fotògraf sud-africà Kevin Carter i la reportera nord-americana Marie Colvin. L’un, suïcidat. L’altra, assassinada a Síria. Tots dos, com l’Ivan, ens assenyalen amb el dit i ens expliquen la trista història del nostre món.

La diferència entre aquell muntatge del Lliure de 2012 i aquest del TNC és que el mateix Carrió ha escrit el text, fent bo allò que diu que si no trobes una bona obra, posa-t’hi tu mateix. És el mateix que va fer Rigola amb ‘Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers’. I tants d’altres.

Pol López a 'Testimoni de guerra', al TNC. Foto: May Zircus/TNC
Pol López a ‘Testimoni de guerra’, al TNC. Foto: May Zircus/TNC

El millor és que la peça en ella mateix és boníssima. Ens presenta molt bé dos personatges que, segurament, el públic desconeix. Al final de cada monòleg, sabem qui són, què van fer, el seu tarannà, obsessions i passions, defectes i virtuts. Sobretot, sabem per què Carrió els ha triat. I per què ha posat López i Aubert damunt l’escenari. L’opció del director és que es transformin, com si estiguéssim veient un documental en què Kevin Carter i Marie Colvin relaten la seva vida. I actor i actriu fan una composició corprenedora, sols, amb només quatre focus que els il·luminen. Només tens ulls per a ells. Si hores més tard, algú et parla del fotògraf que va fer aquella famosa foto d’una nena sudanesa sotjada per un voltor, no dubtarem a posar-li la cara de Pol López. Si et comenten alguna cosa de la periodista assassinada a Homs, pensarem que va ser algú com Laura Aubert.

Quan hi ha intèrprets que fan tan bé la seva feina, de vegades ens oblidem que al darrere hi ha un director. I l’autor d’un text. En el cas de ‘Testimoni de guerra’ és la mateixa persona, Pau Carrió, que se l’ha jugada desvestint l’obra. Podria haver posat vídeo, mobiliari. I potser no ho ha fet perquè no disposava de prou diners. No li calia. Tenia tot l’imprescindible: una bona peça, grans intèrprets i prou personalitat.

La generació de Carrió, Jordi Prat i Coll, Iván Morales i Alícia Gorina no ho ha tingut gens fàcil a l’hora de trobar la seva veu. Tots quatres són autors i directors que han donat el millor d’ells mateixos quan s’han posat a escriure o a reescriure i s’han dirigit. Els hauríem de deixar escriure. Els hauríem de deixar dirigir més. Estan esclatant.

Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close