Altres gèneres

Pau Vallvé: “És bonic saber que no t’has d’abaixar els pantalons amb ningú per fer el que més t’agrada”

Ruptura, confinament i sinceritat absoluta. Torna Pau Vallvé amb un disc de baixes revolucions i moltes frases per emmarcar.
Pau Vallvé mai dona una mala entrevista de la mateixa manera que Pau Vallvé mai fa un mal disc. Entregat i entusiasta, no s’ha reconegut prou la filosofia pionera que aquest músic de Barcelona ha aplicat a la feina: la seva és una aposta decidida per l’autogestió i el ‘fes-t’ho mateix’ pròpia del punk i l’indie, però ell ho ha seguit escrupolosament sent un dels artistes més escoltats del pop nacional. Vallvé és qui polsa el botó de gravar quan comença un nou enregistrament i pràcticament qui et porta el disc a correus. A més, s’obre en canal a cada elapé i no baixa el llistó encara que ja faci una colla d’anys que està a primera línia. Parlem amb Vallvé arran de la publicació de ‘La vida és ara’ (Autoeditat 2020), un nou capítol de la seva vida explicada en cançons.

Sempre has parlat dels teus discos com un dietari, el reflex de com ets en aquell moment. Quin és el moment de Pau Vallvé a ‘La vida és ara’?

El disc surt d’un moment una mica peculiar. Pocs dies abans del confinament em vaig separar i vaig anar a viure provisionalment uns dies a l’estudi de gravació, uns baixos a Gràcia petits i sense llum. I el que havien de ser uns pocs dies, amb el confinament es van convertir en 75. Contràriament al que podia semblar, em vaig sentir molt bé sent un moment tan important com el de tornar a començar. El Pau de ‘La vida és ara’ és algú que ha pogut sortir del riu per veure’l des de fora, amb temps per reflexionar i per mirar-s’ho tot una mica amb perspectiva i distància. En fer això m’he adonat que soc molt més feliç i afortunat del que creia.

Imagino que és per aquesta separació que el disc comença amb una cançó de trencament, to i que acaba amb una de moderat optimisme. És un fil narratiu buscat?

Vaig voler posar les dues úniques cançons que parlen del trencament al principi. Cronològicament va ser així i en ser una separació amistosa no va suposar cap mal rollo, ni cap maldecap que hagi acabat influint ni en el disc, ni en el meu confinament. Al contrari, segurament ha sigut l’alliberament que ha permès tot el que ha vingut després. També en el disc, que acaba sent més aviat un llistat.

Pau Vallvé, un dels artistes més prolífics de l’escena musical catalana. Foto Claudia Serrahima.

Una llista de què?

Cada cançó acaba sent un dels problemes en els que m’he encallat en algun moment i m’ha fet ser infeliç. I que ara, amb aquests temps de parar i pensar, m’he adonat que he superat. Al final és un llistat de coses que he anat ratllant per arribar a sentir-me feliç. L’última cançó és com el relleu, a algú que encara no se sent així, com si li passés les instruccions de com arribar-hi. Això que t’explico és molt inconscient, no és que fos molt pensat, però donant-hi voltes ara m’adono que va d’això el disc.

Tinc la sensació que has posat un filtre desmitificador al trencament. N’estàs d’acord?

Sí. Crec que és la gràcia del disc en general, que per primer cop no canto les coses des del drama, sinó que m’ho miro des de fora abans de tornar-hi a entrar. D’aquí que tot té un punt d’acceptació, de serenor o de “el futbol és asín” (riu).

Com es porta una experiència així vorejant els quaranta anys i en una situació de confinament?

Doncs la mar de bé. De fet també va d’això ‘La vida és ara’: Haver-me adonat que m’he fet gran. En molts sentits i no només d’edat. Aprendre a prendre’s les coses d’una altra manera.

Musicalment et plateges gaire com anirà el disc abans de posar-t’hi?

Durant el dia a dia normal vaig escrivint frases a una llibreta i vaig enregistrant idees musicals que tinc i les vaig deixant al mòbil. Quan em poso a fer disc obro aquella carpeta d’idees i els blocs de notes, llavors me’n adono què m’ha passat i què m’ha remogut o preocupat des que vaig fer l’anterior disc. Musicalment intento anar una mica acord amb què m’ha passat i amb com estic, però sempre hi ha marge i un espai pel joc i per provar coses. En qualsevol cas, sí, sempre intento pensar bé què faig i perquè ho faig.

És un disc de revolucions baixes i poques explosions…

Una de les coses per les quals també em va servir el temps de reflexió del confinament va ser adonar-me que, si bé les lletres dels meus discos havien plasmat la meva evolució -de passar d’estar enfadat i trist en el primer disc a estar content i tranquil en aquest- musicalment els meus discos seguien tenint molts tics del Pau emprenyat i trist dels inicies. Vaig decidir que era el moment de polsar refresh i actualitzar-ho perquè quadrés amb com sóc ara, també musicalment parlant. Seguia fent servir el drama, l’èpica, el rock, la sobreproducció, etc i tot això ja no quadrava massa amb com sóc.

D’aquí que aquest disc és exageradament poc èpic. Totes les cançons comencen com acaben, no hi ha crescudes del riu, ni explosions musicals. Tampoc hi ha drama, tot està explicat d’una manera més serena, menys excitada. Per això tampoc hi ha cap bateria real, ni cap guitarra amb distorsió. Vaig voler deixar fora el rock.

Pau Vallvé. Foto Tina Riera (Atthina)

No és la primera vegada que demanes aturar-se per pensar, perquè tot va molt de pressa i cal saber exactament què és el que vols i et fa feliç. És el missatge de la cançó que dona títol al nou elapé?

Generalment practico bastant això de parar un moment, de nedar, treure el cap de l’aigua i mirar si estic anant cap a la boia o m’he desviat. I en alguna d’aquestes parades va bé mirar enrere per veure el camí fet i per pensar si realment aquella boia és realment on vull anar o si m’ho he repensat. Va bé revisar-se de tant en tant i veure si val la pena tot l’esforç. Com a societat no ho estem fent gens i d’això va aquesta cançó.

El disc no sona gens als corrents de moda en el pop fet a Catalunya. N’ets conscient?

Mai he fet massa cas a les modes. Sempre he mirat de fer els discos que jo voldria escoltar i gaudir jugant mentre els faig. Hi ha gent que té talent per crear noves tendències, però no és el meu cas. Tampoc he cregut que intentar pujar al tren d’una moda que ja ha arribat i ha agradat fos una decisió massa intel·ligent.

Miro de ser jo, parlar del que em passa a mi i no massa més més. Si a algú li agrada i a sobre li serveix doncs genial, però dedicar esforços a agradar és, en general i també en la música, de les coses més tristes que hi ha. I és una lluita perduda, perquè mai agradaràs a tothom.

M’agrada molt ‘Mai més vull estar enfadat’, té una melodia de veu molt beatle i de pop seixanta. De fet el xiulet em recorda al ‘That Thing You Do!’ de la pel·lícula dels Wonders.

Aquesta setmana m’ho ha dit una altra persona això. L’hauré de buscar, perquè pel nom no em sona, tot i que si és una cançó famosa segurament la tindria a l’inconscient i em sortiria pensant jo que era l’inspiració (riu). Aquesta cançó m’agrada molt i li tinc un afecte especial. Volia que sonés a casa, a fàcil, a senzill, a abaixar la guàrdia. Amb una melodia senzilla que no demanés esforç, sinó tot el contrari. I m’agrada molt com ha quedat!

Ets la demostració que es pot viure de la música sense dependre de factors externs. Encara necessites a la indústria i a la premsa o ja ni això?

Tot es pot fer de moltes maneres. Mig per casualitat em vaig trobar en l’autogestió i em va agradar tant, i va quadrar tant amb la meva manera de ser, que m’hi he quedat. Ho he anat professionalitzant amb el temps, això sí.

És bonic saber que no t’has d’abaixar els pantalons amb ningú per fer el que més t’agrada i que ho pots fer quan i com vols sense demanar permís a ningú. Això sí, sense públic és impossible fer-ho: el mèrit és tot seu, de recolzar el que faig després de tants discos i que ho pugui seguir fent tot pel meu compte, sense que cap empresa hi posi diners ni condicions.

Aquesta independència t’anirà bé o malament en un temps de crisi com aquest?

De moment està anant bé! Durant el confinament vaig fer a mà cent còpies del ‘Pels dies bons’ (Autoeditat, 2014) que vaig trobar i es van vendre totes en minuts. Després vaig posar el nou disc en prevenda i se’n van vendre més que mai. Amb aquests diners vaig poder pagar la fabricació i campanya del disc. S’han exhaurit les entrades dels onze concerts que, de moment, hem publicat de la gira i ja quasi no queden vinils dels cinc-cents que en vaig fer. Tot això en quatre setmanes! De moment està anant millor que mai, veurem què passa més endavant, ara només puc estar agraït.

En el teu dietari que és la teva música, què penses que recordaràs sobre tú quan escoltis ‘La vida és ara’ d’aquí a trenta anys?

Uf, trenta anys… el col·lapse arribarà abans! Però bé, suposant que el clima aguanti tant temps i que jo segueixi aquí, crec que recordaré els 75 llargs dies tancat en el soterrani segur (riu). Pel que estic veient en aquest primer mes de vida del disc, crec que recordaré una època bonica en què vaig tenir la sort de fer un disc que em va fer viure un bon moment, tan vital com professionalment parlant, per fugaç que arribi a ser aquest moment. La vida és ara, d’aquí a 30 anys ja veurem! (riu)

Jordi Garrigós

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close