Exposicions

Pep Girbent: un temps propi per a la pintura

Dissabte 20 de març se celebrava una nova edició de l’ArtPalma Brunch, una iniciativa expositiva de galeries i centres d’art que conjuga art i gastronomia coincidint amb l’arribada de la primavera. A més d’algunes novetats destacades de les que ja tindrem temps de parlar-ne, volem assenyalar una continuïtat singular: l’ocupació d’un espai de la Galeria Horrach Moyà des de fa més de cinc anys per part de Pep Girbent (Sòller, Mallorca, 1969), un dels referents més internacionals de l’escena balear i nacional.

La seva obra singularíssima i plural convida a una reflexió prèvia sobre l’apropiacionisme, pràctica artística que adopta, manipula, transforma o reescriu obres d’art i imatges preexistents, configurant, segons el conegut assaig de Juan Martín Prada, un “extens espai d’heterogeneïtats i sincronies, de préstecs, de transferències i migracions de llenguatge”. La llista dels artistes que han aplicat al seu quefer pràctiques apropiacionistes -Marcel Duchamp, Cindy Sherman, Robert Rauschenberg, Ilya Kabakov, Andy Warhol o George Segal-, és prou il·lustrativa del seu pes específic en el context internacional de l’art contemporani i evidencia la seva idoneïtat per criticar el discurs històric tradicional i qüestionar nocions com “originalitat, autenticitat o presència”.

Superada una primera etapa creativa dedicada al món del còmic, Pep Girbent aviat va aplicar aquesta pràctica apropiacionista al seu treball, convertint-lo en un corpus pictòric en continu creixement que ell relaciona amb la idea borgiana de la biblioteca inacabable. Així, la seva obra actual es ramifica i reduplica en imatges emblemàtiques que actuen com a instruments d’una recerca sociològica dels processos que determinen la recepció artística i la construcció del nostre imaginari visual. Conscient de la fascinació que desperta la gran pintura, l’artista recorre a les obres de mestres del passat com Velázquez, Rubens o Vermeer i els copia quasi a la perfecció; pinta escenes i personatges del món del cinema i escenes costumistes que tenen l’aire serè del barroc.

Girbent, Pictures V. Pintura recent número 1

Compromès amb aquesta hàbil estratègia que sobretot li permet “pintar bé”, Girbent emperò, no es conforma amb la seva múltiple i ben afirmada identitat artística, ja que arriba fins al punt d’engolir i suplantar els rols de l’expert i el comissari fent dels seus heterònims Manuel Espinoza i Arturo Castro “autors” d’un bon nombre de ben documentats texts explicatius i assajos introductoris als seus catàlegs. Malgrat que l’artista ha anat potenciant progressivament el seu perfil teòric, la seva obra mai descuida el seu component lúdic. Girbent juga a les endevinalles amb els seus espectadors i els obliga a esbrinar què hi ha de veritat o mentida en les coses que fa. Fins i tot contradiu la seva celebrada personalitat figurativa amb l’alter ego d’un artista xinès abstracte, Liu Wei, amb qui ja ha compartit espai expositiu. Girbent, que gaudeix ubicant-se en el territori fronterer de la realitat i la ficció, no va resistir la temptació de replicar la “falsa” exposició de pintures fetes a Àsia per Bob Dylan -que les havia copiat d’Internet. Més tard, ell mateix va produir la seva versió d’un suposat viatge per Àsia amb pintures basades en una pel·lícula del cineasta xinès Hsiao Hsien.

Liu Wei, Black & White Abstract Paintings 1, 2, 3, 4 i 5, 2020

La visita a la Zona Girbent de la Galeria Horrach Moyà reflecteix perfectament la multiplicitat de vies i interessos que caracteritza la seva producció i, sobretot, l’excelsa “precisió òptica” de les seves pintures, moltes de les quals reprodueixen els colors del cinema en blanc i negre, com feu Richter amb les seves pintures basades en fotografies. No és casual aquesta tria. El cinema és una de les fonts principals del repertori artístic de Girbent, que ha desenvolupat sèries senceres sorgides de la seva admiració per Won-Kar-wai, Jean-Luc Goddard, Stanley Kubrik o Andrei Tartowski, el qual ja convidava premonitòriament a fugir de gèneres i etiquetes: “Els artistes són microcosmos: com podem confinar-los dins els límits convencionals d’un gènere?”.

Girbent, pintura. El ritu, 2017

Aquestes sàvies paraules del cineasta rus que dotava els seus espais d’una temporalitat significant, ens recorda que el temps i l’espai són, precisament, els dos aspectes essencials de la reflexió de Girbent, una temàtica que va desenvolupar amb molt encert a la seva exposició “L’espai/ El temps + la Cinematografia”. La mostra reunia quatre pintures de gran format que reproduïen la mateixa escena del film “À bout de souffle” de Jean-Luc Goddard, aquella en què els dos protagonistes, Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg, fumen una cigarreta asseguts damunt el llit d’una habitació d’hotel. Cada pintura representava un moment consecutiu d’aquella conversa silent de la qual Enric Juncosa va dir: “La visió conjunta de les quatre imatges ens parla tant de la possibilitat com de la impossibilitat de la pintura per a detenir el temps”.

Vista de l’exposició “L’espai/El temps + La cinematografia”. Casal Solleric, Palma, 2014

La relació entre la pintura de Girbent i el món del cinema és una veta prolífica que ha donat lloc a diverses exposicions com les de Can Prunera de Sòller i el CAC Màlaga. Ja a la seva sèrie de “Landscape” l’artista presentava paisatges nòrdics molt allunyats de l’estètica mediterrània, inspirats per la darrera pel·lícula d’Andrei Tartowski, “El sacrificio”. Aquelles “fredes” composicions de llocs desconeguts tant inhòspits com intrigants foren tant una mostra d’admiració cap al cineasta rus del “temps esculpit” com una declaració de principis per la que Girbent s’afirmava com aquell “col·leccionista d’imatges” de fort impacte cultural que ja animava la seva obra.

Girbent, pintura sèrie Landscape (after Tartowski), 2011

Evocatives i d’una preciositat atmosfèrica i visual encisadora, les pintures de Girbent tenen sempre un caire misteriós. L’elecció dels seus punts de vista imita aquell “instant decisiu” de la fotografia que capta moments de trànsit entre una situació i un altre, una tensió que és més aviat una atesa, la promesa d’un esdeveniment imminent, un enigma que estem a punt de resoldre. Aquestes són algunes de les sensacions que provoquen les contemplatives pintures de la seva exitosa sèrie dedicada als “Hotels i miralls”, una de les més suggeridores de la seva trajectòria.

Girbent, sèrie Hotel/Los espejos. “Els futurs/La taula negra”, 2013

Conscient de la trivialitat visual que ens proporcionen els mass media, Girbent fuig de la seva estètica superficial per endinsar-nos “en un altre món possible, més “real” i “bell”; un món paral·lel vertiginós on no imperen els reduccionismes, les simplificacions, la tirania del políticament correcte” (…) “un món ric en subtileses filosòfiques… un món borgià refractari a les còmodes classificacions i etiquetes”. Un món inacabable on hi ha lloc per peces singulars com “Interior amb figura/ Els murmuris” i per conjunts d’obres d’una tècnica tan excepcional per la captació del moviment com les que ens mostren persones que corren, escapats, pels passadissos d’un museu o d’un espai incògnit qualsevol.

Girbent, sèrie The Race I, 2019 (al taller)

És evident que les obres de Girbent desperten aquell desig de possessió típic del col·leccionista de què parlava Susan Sontag a la seva memorable novel·la “L’amant del volcà”. Girbent sap molt bé quines escenes ha de triar, quins són els mites que tothom coneix i quins els moments més màgics què ha de representar, com el que mostra el ball sospès a l’aire de Fred Astaire i Ginger Rogers o Rita Hayworth que, dura un instant al film i que aquí podem contemplar amb delit per haver-lo congelat damunt el llenç aquest mestre del temps i de la imatge que és en Girbent.

English translation

Pep Girbent: A Time for Painting

Saturday, the 20thof March, in coincidence with the arrival of Spring, took place a new edition of the ArtPalma Brunch, an exhibiting joint initiative of the art galleries and the city centres of Palma. Despite some relevant novelties -that we will have time to consider- an outstanding continuity: the occupation since more than five years of a private space at Horrach Moyà Gallery by Pep Girbent (Sòller, Mallorca, 1969), who is among the most international Spanish artists. His work is very unique and plural and allow us to introduce a previous reflection about the Appropiationism, an artistic practice that adopts, manipulates, transforms or rewrites pre-existing artworks and images, developing -after the famous essay of Juan Martín Prada- an “extensive space of heterogeneities and synchronies, of loans, of transfers and migrations of language”. The list of artists who have applied appropriationist practices to their work is sufficiently illustrative of their specific weight in the international context of contemporary art -Marcel Duchamp, Cindy Sherman, Robert Rauschenberg, Ilya Kabakov, Andy Warhol or George Segal- and evidences their suitability for criticizing traditional historical discourse and questioning notions such as “originality, authenticity or presence “.

Once finished a first period devoted to world of comic, Pep Girbent soon applied the appropiationist practice to his work, turning it into a constantly growing pictorial corpus which he relates to the Borgian idea of ​​the endless library. Thus, his current work is branched and reduplicated in emblematic images that act as instruments of a sociological research of the processes that determine the artistic reception and construction of our visual imaginary. Aware of the fascination aroused by great painting, the artist draws on the works of masters of the past such as Velázquez, Rubens and Vermeer and copies them almost perfectly; he paints scenes and characters from the world of cinema and costume scenes that have the serene air of the baroque.

Committed to this skillful strategy that above all allows him to “paint well”, Girbent, however, is not satisfied with his multiple and well-established artistic identity and reaches the point of swallowing and supplanting the roles of the expert and the curator, making his heteronyms Manuel Espinoza and Arturo Castro “authors” of a good number of well-documented explanatory texts and introductory essays in his catalogs.

Although the artist has been gradually enhancing his theoretical profile, his work never neglects its playful component. Girbent plays riddles with his viewers and forces them to find out what is true or false in the things he does. He even contradicts his celebrated figurative personality with the alter ego of an abstract Chinese artist, Liu Wei, with whom he has already shared exhibition space. Girbent, who enjoys being in the borders of reality and fiction, could not resist the temptation to replicate the “fake” exhibition of paintings supposedly made in Asia by Bob Dylan (who had copied them from the Internet). He later produced his own version of an alleged trip to Asia with paintings based on a film by Chinese filmmaker Hsiao Hsien.

The visit to the Girbent Zone of the Horrach Moyà Gallery perfectly reflects the multiplicity of paths and interests that characterize his production and, above all, the excellent “optical precision” of his paintings, many of which reproduce the colors of cinema in black and white, as Richter did in his paintings based on photographs. This choice is not accidental. Cinema is one of the main sources of Girbent’s artistic repertoire, who has developed entire series arising from his admiration for Won-Kar-wai, Jean-Luc Goddard, Stanley Kubrik or Andrei Tartowski, who premonitorily invited artists to flee away from genres and labels: “Artists are microcosms: how can we confine them within the conventional boundaries of a genre?”.

These wise words of the Russian filmmaker who endowed his spaces with a significant temporality, remind us that time and space are precisely the two essential aspects of Girbent’s reflection, a theme that he developed very successfully in his exhibition “Space / Time + Cinematography”. The exhibition brought together four large-format paintings that reproduced the same scene from the film “À bout de souffle” by Jean-Luc Goddard, in which the two protagonists, Jean-Paul Belmondo and Jean Seberg, smoke a cigarette sitting on the bed of a hotel room. Each painting showed a consecutive moment of that silent conversation of which Enric Juncosa said: “The joint vision of the four images speaks to us of both the possibility and the impossibility of painting to stop time.”

The relationship between Girbent’s painting and the world of cinema is a prolific source that has been analyze in various exhibitions, such as those at Can Prunera in Soller and the CAC Málaga. Years ago, the artist presented his “Landscape” series, Nordic landscapes far from the Mediterranean aesthetics, inspired by Andrei Tartowski’s latest film, “The Sacrifice”. Those “cold” compositions of inhospitable and intriguing unknown places were both a prove of his admiration for the Russian filmmaker of the “sculpted time” as well as a clear statement of principles where Girbent asserted himself as that “collector” of images of strong cultural impact that was already becoming his work.

Evocative and of enchanting atmospheric and visual beauty, Girbent’s paintings always have a mysterious look. His choice of points of view mimics that “decisive moment” of photography that captures the transit between one situation and another, a tension that is rather a wait, the promise of an imminent event, an enigma that we are about to solve. These are among the sensations that we may feel while looking at the contemplative paintings of his successful series dedicated to “Hotels and Mirrors”, one of the most suggestive of his career.

Aware of the visual triviality provided to us by the mass media, Girbent flees from their superficial aesthetic to delve “into” another possible world, more “real” and “beautiful”; a dizzying parallel world where reductionisms, simplifications or the tyranny of the politically correct do not prevail” (…) “a world rich in philosophical subtleties … a bourgeois world refractory to comfortable classifications and labels”. An endless world where there is room enough for unique pieces such as “Interior with a figure / The whispers” and for sets of works of an exceptional technique as those capturing people running, escaped, through the corridors of a museum or unknown spaces.

It is by now crystal clear that Girbent’s works awaken that desire for possession, typical of the collector, that Susan Sontag so precisely referred in her memorable novel “The Lover of the Volcano”. Girbent perfectly knows which scenes he has to choose, what are the myths that everyone identifies and what are the most magical moments to represent in his paintings. As when Fred Astaire and Ginger Rogers or Rita Hayworth are dancing in the air, an image which lasts an instant in the film and that we can perfectly observe because that master of time and image that is Girbent has frozen it on a canvas.

Historiadora d’art, crítica i comissária independent, i membre de la junta directiva de l’Associació de Crítics i Comissaris d’Art de les Illes Balears. ACCAIB.

Articles relacionats amb Galeria Horrach Moyà

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close