Patrimoni

Pepe Serra: “La lògica de mercat és per a un parc d’atraccions, no per a un museu”

No es pot dir que no li falti entusiasme ni empenta a Pepe Serra, ni tan sols en el moment més delicat per als museus de la història recent. El director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) fa una crida en aquesta entrevista a l’acció i a una planificació museística a llarg termini, que sigui coordinada a través d’un ens únic i acabi per sempre amb les polítiques erràtiques i divisòries de les darreres dècades. Per Serra, l’única solució per als museus és considerar-los un servei públic i no una empresa cultural i advoca per aprofitar aquest moment d’emergència sanitària, econòmica i cultural per posar fil a l’agulla d’aquesta transformació.

Quin balanç fa després de cinc mesos de reobertura?

La situació és molt difícil però estem animats. El confinament ha generat molta connexió interna, molta empatia entre nosaltres. Hi ha el convenciment que un museu com el nostre pot ser molt útil en un catacrac com aquest. No estem gens derrotats. Ja sabem que ara no ve gent però creiem que ho podem remuntar.Tenint en compte la greu situació general, no faig un balanç desastrós perquè ja teníem un 50 per cent de públic local. Des del 10 de juny fins al 30 de setembre han vingut gairebé 57.000 persones. Per tant estem parlant d’una pèrdua del 80 per cent respecte als mesos d’estiu d’un any normal.

Un 80 per cent és una bestialitat. Fins on es pot aguantar aquesta situació?

Aquesta és una bona pregunta que requereix una resposta que vagi molt més enllà. La crisi de la COVID accelera unes qüestions que ja estaven sobre la taula. És nou que un virus t’obligui a estar a casa però no són nous els problemes que ens ha provocat als museus. Se’ns diu que ara hem de recuperar el públic local, quan ja fa anys que ho dic això i per convicció, no per necessitat, perquè és el local és el que pot fer un ús del museu amb la idea de servei públic. El problema més gros és que mai ens hem assegut de veritat a comprovar que costa tenir un museu amb tots els serveis oberts. Els darrers 40 anys de democràcia han estat anys de massa batzegades, de que cada administració ha anat fent coses diferents. Ens hem de preguntar quina és la inversió que fa l’administració com es retorna en forma de rendiment cultural i social, d’empoderament, de llibertat, de pensament crític. Ara que de sobte tot això ha quedat buit i el turisme ha desaparegut, és el moment ideal per agafar radicalment aquest debat, justament perquè ara el risc és zero. Un exemple: tens la millor col·lecció del món de Joan Miró, i la tens allotjada en una fundació que en dius privada però que de privada no en té res perquè Miró va donar els quadres i la fundació forma part de l’estructura pública de cultura. Que tot això depengui en un 90 per cent de la taquilla turística, vol dir que és un gegant amb peus de fang, però no per la COVID, sinó perquè el seu rendiment i el seu programa està condicionat, més a generar ingressos que a generar serveis. Per tant podrem aguantar més o menys en funció de com definim el nostre model de negoci. El pressupost del 2021, per exemple, no es pot condicionar a recuperar uns ingressos que no tindrem perqùe aleshores no ho podrem aguantar.

Està demanant, doncs, que les administracions deixin d’exigir als museus autofinançament?

Si el Museu del Prado ha aconseguit pujar la taquilla a molts milions al llarg dels anys, el que no té sentit és que, conforme la taquilla ha anat pujant, l’administració s’hagi anat retirant i que ara la taquilla sigui el pes principal de finançament. Ara que no hi ha taquilla, aquest museu impresncindible, patrimoni universal, ha d’estar a l’accés de tothom i el cost públic que tindrà serà molt més gran. En el cas del MNAC, el nostre objectiu era arribar a un 30 o 40 per cent d’autofinançament però jo no voldria passar mai del 40 per cent. Obrir el MNAC és una inversió que fa Catalunya amb els seus ciutadans i el museu ha de retornar aquesta inversió. I aquí sí que ens han d’exigir al límit. Però tot el que passi del cost d’obrir hauria de servir per comprar obres bones, per fer inversions al museu, per millorar i fer crèixer l’equip. No es tracta que conforme creixem en recursos propis, les administracions es vagin retirant. Jo he doblat els ingressos des de que soc director, però l’administració m’ha tret el 40 per cent. Això hauria de ser a l’inrevés. El MNAC té ara 14 milions de pressupost, 9 són de l’administració i 5 els guanya el museu. Obrir només val 12 milions, per tant dels 5 que guanyem, 3 ja els perdo per pagar la llum. Podem sostenir una part del pressupost però no podem autofinançar-nos, de la mateixa manera que no ho fa un hospital o una escola. La lògica del mercat és per a un parc d’atraccions no per a un museu.

I en un moment de tanta emergència, com se surt d’aquest atzucac?

Seria un gran moment perquè un sol ens o comissionat fos responsable de la governança pública de tot això, definís el mapa, el camp de joc dels museus a Catalunya. Que decidís quin caràcter té un museu: és un servei públic o és una cosa que està al mercat? Perquè si està al mercat, no podrà complir les seves missions. Soc conscient que això ara no es pot fer, que dir-ho ara en aquest moment d’emergència social, pot semblar una frivolitat. Però tots estem d’acord que la importància patrimonial i cultural que té el sector dels museus a Catalunya està totalment desfassada amb els recursos que s’hi dediquen. Si s’ha de fer un pla a deu anys, es fa, però que la inversió catalana per persona dedicada als museus s’ha de multiplicar com a mínim per tres és evident. Jo no estic dient que ho treiem d’escoles, ni hospitals, perquè és un moment de gran emergència. Parlo d’iniciar un debat a fos i que les administracions es comportin com una de sola en aquest tema. Jo encaixo molt bé les crítiques, d’acord, però algunes de les nostres eines no estan a la nostra capa, sinó que estan a la capa legislativa, pressupostària. I ara és l’hora de l’acció, no de la teoria. No amb cicles electorals ni amb polítiques de visibilitat ni personalistes d’inaugurar.

Apart que els museus treballin el màxim possible en xarxa, com es fa des de les xarxes existents?

Exactament. Per part nostre, t’he de dir que ocupem moltes de les hores de feina en la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya. Hi ha una gran implicació de tots els directors en aquest sentit. Però parlo de que hi hauria d’haver algun tipus d’autoritat comuna. El nostre sistema de museus hauria de ser la biodiversitat -que ningú perdi el seu discurs ni i identitat- però al mateix temps hi ha qüestions que s’han de regular des d’una font única. S’ha de mantenir l’ecosistema i a la vegada ser equilibrat territorialment. Per això ara és molt important fer el museu de la Seu d’Urgell, perquè perquè quan veus el mapa allà no hi ha museus. Allà hi dipositarem per primer cop indefinidament pintura mural romànica. A Solsona anem a fer el mateix. El museu amb això està sent molt valent i generós amb això.

Fa uns dies el govern de la Generalitat va aprovar el Pla de Museus de Catalunya, tan llargament anunciat. Què en pensa que arribi ara?

Es va fer un Pla de Museus i estic disposat a complir-ho tot al peu de la lletra i a cedir, si cal. Ens diuen que ens arribaran uns recursos i cap d’aquests recursos ha arribat. I dos anys després s’aprova. No podem fer això perquè ens desacredita. Tenim a la gent cansada de sentir-nos i no fer res després.

Parlem dels sacrificis que ha hagut de fer el MNAC per la pandèmia. El cas més sonat és la cancel·lació de l’exposició de Nonell, que s’hauria d’haver inaugurat aquesta tardor. Calia una decisió tan dràstica?

Sé que hi hagut crítiques per la cancel·lació i les entenc perquè era una exposició fantàstica. Hem cancel·lat però ara publiquem el catàleg, que és extraordinari, i que farem que sigui accessible per a tothom que no el pugui pagar. Per la llei del llibre, ens hem d’esperar uns mesos però després quedarà penjat a la web de franc. Fa 20 anys que no es fa una exposició de Nonell aquí però nosaltres no féiem una antològica sinó una operació de context molt important, d’internacionalitzar Nonell i senyalar-lo com un artista increiblement modern. Si haguéssim fet l’exposició ara, l’hauriem fet amb moltes mermes respecte la idea inicial. La desmereixeríem. És una exposició que comença amb Goya, amb uns quadres del Prado. Això encara ho podíem salvar però els correus del Japó, per exemple, no podien venir. És una exposició que té obres de Daumier, Rodin, Picasso… De tota manera no descartem fer-la però només a partir del 2023. En canvi, l’exposició de Llorenç Artigas i Hamada, comissariada per Ricard Bru, la passem al 2021 perquè aquí sí que hem pogut conservar tots els préstecs.

Diu que aposta forta per la programació del 2021. Ens pot fer cinc cèntims?

Hem fet l’esforç d’estalviar durant el 2020 però sí que demanem que per al 2021 poguem anar amb el programa que hem preparat. Hem fet un esforç de concentració de l’equip i hem definit tot el proper any a través de 30 projectes estratègics. Hem organitzat l’any en dos blocs temàtics. La primera part estarà dedicada a la Guerra Civil i les seves derivades: guerra, destrucció de patrimoni, conflicte… Aquí entrarà l’exposició del fotògraf. Antoni Campañà. I a la segona meitat de l’any, on s’inclourà l’exposició de Gaudí amb el Museu d’Orsay, desenvoluparem tota una reflexió sobre la ciutat.

Una trentena de projectes per tot un any, que no només són exposicions.

No, són moltes coses. Hi ha un programa de gestió de videos per a les escoles, el pla comunitari, la web nova o cinc o sis fons de gravats i dibuix que seran digitalitzats i penjats…També estem organitzant una programa de beques amb la Plataforma d’Artistes de Catalunya. Tot això justifica que aquest museu estigui obert per oferir una sèrie de serveis. Tenim des d’un gran programa científic fins a un pla comunitari que fa que una cinquantena de col·lectius del Poblesec usin aquest espai públic i s’integrin a la comunitat. Aquesta crisi ens ha servit per fer una cosa que fa temps que volíem fer que és treballar per projectes. No siguem una administració ordinària, no siguem només un dia dia. També presentarem el Centre d’Estudis i Recerca, la fusió de la biblioteca i l’arxiu. Tot el material que tenim sobre l’operació de salvament a Olot durant la Guerra Civil ho penjarem i farem l’exposició amb el Memorial Democràtic, amb l’Institut de Patrimoni de Girona i la Fundació Pi i Sunyer.

Estem fent l’entrevista a la Sala Oval del museu, que ha estat etiquetada com si fos un espai obert. Però imagino que amb la COVID s’han perdut moltes oportunitats de lloguer de l’espai que era una bona font d’ingressos per al museu. Què passarà a partir d’ara?

Porto temps lluitant amb el patronat per llogar-la una part de l’any i l’altra destinar-la a activitat cultural perquè pot ser un espai de gran participació, a l’estil de la Turbina de la Tate Modern. Portem 3 anys fent el Grec, per exemple, i val la pena. Potser es pot llogar en els mesos de tardor i hivern però després cal que l’aprofitem per activitat cultural. L’any que ve durant els quatre mesos d’estiu hi haurà una intervenció espectacular d’un artista molt important.

Una altra font d’ingressos era la taquilla. I ara, què passarà?

Doncs no és tant font d’ingressos en el nostre cas perquè en el MNAC el 60 per cent dels visitants no paga. En un museu on el tiquet val 12 euros, finalment el tiquet mig és d’un euro. Arribats fins aquí, per què el museu és de pagament? No seria millor que fos gratis com una biblioteca? I s’entri i se surti quan es vulgui? Això sí, a les exposicions temporals cobrar, amb excepcions com els nens. No ens poden pressionar amb el sistema actual si el jubilat no paga, l’aturat no paga, la família nombrosa no paga i el professor no paga, que ja em sembla bé. El bonic d’aquest museu és entrar un dia i veure Gaudí i un altre dia anar a veure La Verge dels Consellers, que et caus de cul, i passejar-te per aquí com si fos casa teva. I ja buscarem altres vies d’explotació. Com a mínim s’ha revisar perquè la situació actual és absurda.

Aposta, doncs, pel model britànic? La diferència és que allà entren molts més recursos públics, en bona part gràcies a que gaudeixen dels beneficis de la loteria.

Sí però és que allà els museus ja van néixer amb l’objectiu que són per a la gent i l’accés serà sempre gratuit. Està prohibit cobrar per entrar al British Museum i a la National Gallery per definició del lloc. No sé si aquest és el model però en un país on el desenvolupament cultural i democràtic ha estat tan tardà, amb una cultura que té una pressió de l’espanyola tan bèstia, amb aquest context amb tanta dificultat, crec que s’ha de veure que el museu és un instrument poderosíssim d’emancipació, de millora de la qualitat de vida de tots els ciutadans i per tant hauria de formar part de les prioritats en la despesa.

El Pla de Museus deixa clar que ha de començar el procés per a l’ampliació del museu al pavelló Victòria Eugènia. Però com estan ara les coses amb la crisi de la COVID?

El que hem pactat ara és que avançarem en la definició del projecte només, de moment perquè entenc que ara no és una prioritat. Ara sembla que tothom està d’acord en elaborar un projecte de transformació de la ciutat per al 2029, quan nosaltres vam ser els primers que en vam parlar. I per tant, el MNAC serà només una gota d’aigua de tot el projecte. Si això ho volen fer el 2029, alguna cosa s’haurà de començar a moure l’any que ve. El més curiós de tot és que qui ara està disposadíssim a tot això, és l’Estat.

I la formació de la col·lecció de postguerra, com està avançant?

De moment no tenim un metre quadrat per a això. Gràcies al pla d’arts visuals de la Generalitat ens ha anat bé i hem comprat algunes obres. També tenim algunes donacions. Ara bé, hem parlat amb tothom: artistes, familiars, col·leccionistes… La feina que han fet col·leccionistes com Suñol o Vila Casas se’ls ha reconèixer. Per tant, el relat futur, si ara tinguéssim 3.000 metres quadrats disponibles, seria un relat que construiríem entre tots, amb les obres del Suñol, del Tous, del Vila Casas, del MNAC i de la col·lecció Riera, per exemple. I per descomptat, amb les obres que tenen les famílies dels artistes. M’agrada la idea de presentar una exposició permanent que representi tota aquesta complexitat, encara que no en tinguem la propietat. És impossible que aquest país adquireixi una col·lecció gegant d’això. Però a més, no cal. La complicitat és molt gran amb els directament implicats i tot això sols no ho podem fer. La Judit Subirachs, per exemple, té un espai extraordinari dedicat al seu pare, Josep Maria Subirachs, però pateix moltíssim. Estic segur que ella no tindrà cap problema en cedir-nos la millor obra de Subirachs per sempre, i l’Elvira Maluquer, viuda d’Hernández Pijuan, i els fills del Villèlia… Estan entrant peces del Benet Rossell, del García Sevilla, del Bechtold… Ho estem fent amb molt d’entusiasme, amb el conservador Alex Mitrani, i pocs diners. Hi ha algun privat que de tant en tans ens en dóna i ho destinem a això. Hi havia la idea que portar una presentació provisional a un altre espai de la ciutat però s’ha descartat.

I ara per ara, quina és la idea provisional per al nou pavelló?

Com ja s’ha dit, les exposicions temporals i tot l’àmbit pedagògic del museu. I després, el gruix de la col·lecció moderna. Actualment el museu té 50.000 metres quadrats, però només 10.000 d’exposició. Un pavelló de la fira sol té 15.000 metres quadrats i 15 metres d’alçada i cap problema de columnes, és un espai diàfan. Després seria ideal un trenet o alguna cosa així que unís els dos espais. Però d’aquesta manera, gairebé a peu de metro, ja tindries un espai potent del museu.

Tot això, haurà d’estar inclòs dins d’un pla general per d’una vegada per totes solucionar els problemes d’accés a Montjuïc i apostar per la muntanya com un espai per a la cultura, no?

La muntanya de Montjuïc està literalment abandonada. Sembla la selva del Vietnam i és insegura. Hauria de quedar clar que d’aquí al 2029 -quan estan previstes les celebració del centenari de l’Exposició Universal- aquesta zona sigui accessible per a tothom. Hauria d’haver un pla que ens beneficïi a tots: al museu, a la Miró, al Teatre Lliure, al Museu d’Arqueologia… I que hi hagi una política conjunta. Imagina si contractem l’energia totes les infraestructures de la muntanya plegades. Ens estalviarem milions d’euros.

Fa uns dies va sortir la sentència de les pintures de Sixena fallant de nou que les pintures romàniques del monestir s’han de tornar a l’Aragó. Era totalment esperable, no?

Sí, i ara anirem al Suprem amb el recurs. Però veig que hi ha una mica de confusió i un error comú aquests dies, que és un tema de procediment. Quan va fallar Osca en primera instància i van dir que la propietat és d’ells, ens van instar a retornar les pintures provisionalment. Aleshores vam buscar tot el suport internacional, amb informes tècnics diversos i al final, la jutgessa va dir que les pintures són molt fràgils i hi havia massa risc de traslladar-les, per tant es va aturar aquest trasllat provisional. Va fallar referint-se només al trasllat, no a la propietat. La sentència d’ara no té res a veure amb això. Ara tornen a contestar el tema de la propietat. Quan recorrem al Suprem, els arguments de conservació tornaran a ser actius. Ara la jutgessa diu que la pintura està sobre una tela i que per tant és com un quadre. No és cert, està sobre un lli transparent, que està tensat. En el moment que es destensi i contragui, la pintura sortirà volant. Literalment. Ara el recurs pot arribar a trigar molt anys a fallar-se. Nosaltres creiem que els nostres arguments segueixen sent vàlids, que hi ha una voluntat claríssima de la comunitat de monges que això estigués aquí i que es quedés al museu. Creiem que com a custodis aquest és el millor lloc on poden estar les pintures perquè Sixena no té les condicions.

I ara està a punt la sentència sobre el tema els objectes de Sixena. Què n’espera?

I aquí sí que s’haurà acabat. Nosaltres ja els vam tornar els nostres però aquest tema afecta sobretot al Museu de Lleida. Els objectes estic seguríssim que estan ben comprats i tot és legal i en canvi penso que fallaran en contra. És una pena perquè el Museu de Lleida és el que millor que pot fer un relat d’una realitat cultural existent com la Franja. No fa un relat d’enfrontament entre territoris, sino que és un relat d’un territori fronterer, que inclou l’Aragó. Tots sabem, a més, que els objectes estan en un lloc que no compleixen les condicions mínimes de conservació. El gran error és que tot això estigui judicialitzat, la via correcte era la del pacte, l’acord i el treball conjunt que seria molt millor que sotmetre tot aquest patrimoni a tensions absurdes de propietat.

Montse Frisach

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close