Arts visuals

Postteatre i postBrossa. Una tarda de diumenge amb Hermann Bonnín

Tenia ganes de mostrar a l’Hermann Bonnín la Sala prohibida, a porta tancada. Una troballa excepcional que devem a un grup d’antiquaris que van quedar ben sorpresos quan una vídua els descobrí el hobby secret, fins i tot per a ella i la filla, del seu marit enginyer. És una col·lecció de nines estil barbi mecanitzades que en grups de dos, de tres o més fan números eròtics rars, de joc innocent, sovint amb un únic mascle passiu en actiu. Volia percebre el seu xoc intern i conversar amb l’actor i director teatral, amic de tot el món cultural despert, sobre el postteatre, com ara s’anomena el món postBrossa. Això no són els autòmats del Tibidabo.

“En tinc 82. Sóc molt innocent. Vaig néixer amb la República” –em diu afirmatiu l’Hermann Bonnín, com si el que fou actor recités de memòria un text dramàtic del que ell en fos l’autor. I ara “en tinc 28”, diu amb l’efecte mirall; i ara “100” –com Brossa, penso. El cervell és líquid i adaptable, com ho és el mar d’aigua salada a la geografia física que fan els ossos del crani. Hi sobreviuen els residus del passat i tot de sers vivents actius. Per ser humà cal ser subjecte sensitiu, més subjecte autònom amb capacitat de lliure albir, alhora que cal sumar el subjecte lliure al subjecte polític col·lectiu. Tot això, moralment i cultural, qualifica Hermann Bonnín en alt grau, de persona central en la renovació del teatre català; però el nostre cervell és, si més no biològica, una xarxa de distribució elèctrica per on transiten les taules de conjugacions dels temps verbals i llurs pronoms. A l’acció cal sumar les conjuncions. A vegades els connectors deixen de rutllar i el sensible fa de ressò d’una vella memòria del present: “Em penso que és una de les coses més significatives que hi ha al món”. -El què Hermann? -“L’erotisme”.

Hermann Bonnín amb l’artista i escriptora Alícia Kopf, que porta a la bandera la llegenda brossiana”El meu amor és una multitud que baixa corrent”. Inauguració de la seu de la Fundació Joan Brossa. Fotografia: Roman Yñan.

L’Hermann, de camisa florida i alta sensibilitat, ho observa tot amb ulls de peix, i ja sabem que per comprar peix al mercat cal parar esment a la vivesa dels ulls. Bonnín deu ser de la gent del teatre qui ha inspirat més confiança i bondat. “Jo vaig néixer aquí a prop, al número 7 de la plaça Palau. El meu pare –com li agrada de recordar- venia fruita al major al Mercat del Born”. Ara, el mercat és centre de memòria històrica. Tot es mou, les pedres, com les paraules, es mouen de lloc i de sentit. La poesia de Brossa fa ocupar sentit nou a paraules velles i altres les estripa i ajunta amb altres sentits. En xoc i en goma de colar. També el teatre i la ment transfiguren: ara veig el nen Bonnín al bell mig del Pla del Palau, la gran esplanada que fou centre comercial medieval i porta d’entrada a les muralles des del Port vell, en pantalons curts i albirant des de baix l’estàtua de marbre blanc ennegrida per la guerra i la dura postguerra: l’àngel amb l’estrella al front, el nen nu de la Font del Geni Català, sense genitals i amb els quatre lleons que la sustenten: el Llobregat, el Ter, l’Ebre i el Segre. Tot això és història i al·legoria, la història dels peus i de les arrels que van a parar cap a la tradició.

Acció de Carles Hac Mor a la Muga Caula. Image: Joan Casellas.

L’Hermann a cada pas que dona demana de seure. La cadira és per ella mateixa un personatge assegut en el propi esquelet articulat, però és també un persona que pensa. Per això Tàpies va coronar la seva fundació amb un núvol i cadira; Brossa, autodidacta i antiacadèmic, s’hi va estirar amb ella per terra; i Carles Hac Mor es posà la cadira de boga, paradoxal i transitòria, a les espatlles. El món al revés.

Passem la tarda de diumnege a la part del darrere de l’Espai Escènic Joan Brossa, al carrer de la Seca 2, que s’hi entra des de la porta del Xampanyet, al carrer Montcada, cap endins. Aquests carrerons de pedra romana que envolten els palaus de l’entorn del Picasso, entre ells el més estret de Barcelona, el carrer de Les mosques, són com els recs del nostre cervell-laberint. El Bonnín, assegut, i estant jo peu dret per mesurar el seu cap calb i posar-li un barret, em fa descobrir que té el cervell desgravitat, suspès com un globus al sostre de la Fundació Brossa, de la que n’és per sempre president d’estudis perquè ha procurat de mostrar el teatre de Brossa sense cotilla ni relligadura.

Hermann Bonnín i Sabine Dufrenoy amb Joan Brossa i Carles Santos al Fira Tàrrega, 1983. Imatge: Pau Barceló.

Van ser Bonnín i Sabine Dufrenoy, amb el mag Hausson i la seva esposa, els que fundaren, amb Brossa vivent -abans de veure el poeta visual serrada l’A de la vida i tombar d’esquena a l’Omega-,  l’Espai Escènic Joan Brossa, primer a Allada Vermell, i després a La Seca, la fàbrica d’encunyar la moneda reconvertida en casa de la paraula expandida. Amb el programa que s’hi va representar donaren una tombarella al teatre de repertori més convencional, amb l’ànim de parar atenció a les arts escèniques renovadores (els noms del mateix Brossa i Palau i Fabre n’han estat els més significatius), les arts populars (del cabaret a l’estriptease) i les arts parateatrals (de la dansa al circ i la màgia). Bonnín, mentre això celebràvem, en veure l’ampolla de vermut Miró, etiquetada amb frac, barret de copa alta i antifaç, no parava de demanar que li’n servís més i més, amb gel. L’he hagut d’aturar. Dolç i amarg.

Bonnín ja havia tingut un paper clau quan en ser nomenat director del Centre Dramàtic de la Generalitat recuperada, va crear el programa del Teatre Obert. Hem reviscut en imatges el músic, compositor i performer Carles Santos i el ballarí i coreògraf Cesc Gelabert, caps de punta de la renovació en els vuitanta, i els llavors emergents del teatre acció la Fura dels Baus, o el diàleg entre el compositor Mestres-Quadreny i el primerenc  Perejaume. Va ser una època de noves aportacions que voldríem reviure. “Hem de tornar a l’espai alternatiu”. Malauradament la precarietat torna a ser habitual en el món del teatre.

A la vida, amb el cos despert i l’ànima adormint-se, m’he anat acomiadant de mestres i amics. La mostra d’humananitat per excel·lència es posa a prova quan el llenguatge es deslliga i es desfila, i es manifesta quan roman la tendresa de la comunicació no-verbal. Brossa va ser un mestre a explorar el riure i la joia de l’acudit per pensar fora de l’estretor del racional i el fracàs del món. La nostra conversa de tarda de diumenge amb el Bonnín ha estat repartida per tot d’actes breus i en silenci, plens d’ulls de peix. La cadira anava marcant els llocs davant d’un teló que anava canviant de paisatge en les exposicions que es poden veure a la Brossa: el desglaç d’una Catalunya teatral en venda amb les indústries culturals, la crisi  i un sentimentalisme especulatiu kitsch dels llocs i les marques en l’exposició de Terra-lab; la llibertat amenaçada una i altra vegada en la Sala prohibida; i davant la fenomenal documentació de la trobada internacional de poesia acció i performance a la Muga Caula, al lloc inspirador a Duchamp de la seva obra póstuma Étant donnés. Ja ho va dir Brossa: “Quan un país no va a l’hora, el primer que se’n ressent és el teatre”.

Hermann Bonnín el dia del seu ingrés a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts Sant Jordi envoltat d’actrius i actors, 2012. D’esquerra a dreta: Nausica Bonnín, Anna Ycobalzeta, Sílvia Bel, Rosa Novell , Toni Gubau i Joan Crosas.

Hem fet un brindis final amb la persona sàvia, generosa i estimuladora d’Hermann Bonnín per tornar a donar un tomb al teatre i donar el pas a una nova generació de joves practicants de les arts parateatrals, de l’art de l’acció i de la literatura en expansió i en formats altres. Com ens demanà Hermann Bonnin en el seu discurs com a acadèmic “L’art de l’escena. Heterodoxos i poetes. Brossa, Palau i Fabre, Maragall”: un teatre que sàpiga habitar el silenci i l’espera, que habiti l’espai i celebri –citant Novarina- la “de-presentació humana”.

Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca