Teatre

Per què els polítics entren als camerinos?

Les nits d’estrena sempre són especials. Hi ha tensió acumulada, nervis… A més, si hi ha algun polític a la sala, sobretot amb càrrec, tenen el lleig costum d’entrar als camerinos, com si estiguessin a casa seva.

Deixem-ho clar d’entrada: els polítics catalans no són gaire d’anar al teatre. Amb l’excepció de Pasqual Maragall, a qui se’l veia sovint aquí i allà, anys després de deixar la presidència de la Generalitat, només hi van quan ostenten un càrrec públic. Un cop el perden, abandonen les butaques de privilegi i no se’ls torna a veure el pèl.

El juliol passat, quan els teatres van tornar a obrir durant el Grec, van córrer tots a fer-se la foto. Hi va haver funcions en què hi havia tres o quatre consellers a la platea. Volien expressar el seu suport a un sector que les havia passat magres durant el confinament total. I demostrar a la gent que els teatres eren llocs segurs. Però va arribar la segona onada i ja sabeu tots què va passar: nou tancament de sales, vodevil en el repartiment d’ajuts, etc.

‘Davant la jubilació’, de Thomas Bernhard, una obra que hauríem d’haver vist tots els polítics, sobretot quan Krystian Lupa la va estrenar al Lliure. Foto: Felipe Mena.

És bo que els polítics vagin als teatres? Evidentment que sí. I que llegeixin llibres i visitin exposicions. És una bona manera de donar exemple, de convidar els soferts ciutadans a seguir-los. Una altra cosa és que, gràcies al seu privilegi, tinguin accés al ‘backstage’ i, en acabar la funció, corrin a saludar l’actriu famosa o l’actor popular de torn, quan aquest va xop de sang, nu, està exhaust i, a més, vulguin intercanviar quatre paraules de compromís, mai gaire elevades.

No sé d’on ve aquesta dèria d’entrar als camerinos, però els polítics haurien de saber que la majoria d’intèrprets d’aquest país estan farts d’aquesta pràctica intrusiva. Perquè ara, a més, es fan fotos i les pengen a les xarxes socials, tot enviant missatges equívocs al personal.

A ‘Jerusalem’, de Jez Butterworth, el Gall muntava unes bones festes. Foto: David Ruano.

Nord enllà, les coses són ben diferents. Sobretot perquè el concepte ‘estrena’ té un valor molt més important i festiu que aquí. A Catalunya, seguim la política del carquinyoli: una cervesa o un vi patrocinat i cap a casa. Els teatres no munten cap sarau. I amb la pandèmia, tot és encara més trist: ni begudes per als soferts espectadors. Que lluny queda aquella època del Lliure d’Àlex Rigola on les festes eren sonades…

M’he pogut colar en algunes celebracions post estrena en diferents teatres europeus (París, Oslo, Munic, Basilea, etc.) i la majoria de nosaltres cauríem de cul. Gent ben vestida, menjar i beure i un micro per als artistes. A la sala hi sol haver polítics, però no parlen, no en són els protagonistes. Escolten i brinden per la cultura, la cultura que empenyen amb molts milions d’euros que els ciutadans paguen de gust. No els cal anar al camerino a importunar els artistes.

Aquí, sempre, la cultura és un fet excepcional. És l’extra, el que practiques un cop al mes o a l’any i ho fas saber a tots els teus amics. Com escalar el Pedraforca o tirar-te en paracaigudes. Com comprar-te un abric nou o canviar de casa. Si no fos així, tindria una partida més gran que el 0,7% del pressupost de la Generalitat. Per això, els polítics amb càrrec, quan van al teatre, van als camerinos o es fan fer fotos mentre miren la funció els dies d’estrena.

A ‘Ivànov’, Txékhov es demana pel paper dels intel·lectuals. Foto: Beigott

El pitjor és que hi ha sales on no hi van mai. Els equips de comunicació de la majoria de teatres treballen de valent perquè els polítics assisteixin a les seves estrenes. Els envien invitacions de manera regular i es lamenten quan no els fan cas. Desitgen la seva visita perquè així, almenys, saben que existeixen, a on van les partides públiques que mantenen la institució viva. Malauradament, encara cal pidolar.

Fa més d’una dècada que els teatres d’aquest país caminen per la corda fluixa. I ja van sent hora que els polítics facin alguna cosa per la cultura més enllà d’entrar als camerinos a ‘saludar’ l’equip artístic després d’una estrena.

A més no estaria malament que els càrrecs electes anessin a visitar els teatres de la ‘competència’, perquè hi ha hagut anys en què no s’ha vist cap conseller al Lliure o cap regidor de l’Ajuntament de Barcelona al Nacional. Per no parlar de sales més humils on se’ls ben poc o, directament, mai.

Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close