Teatre

Per què és important el Club Capitol?

En un any i tres mesos, Barcelona ha perdut dos teatres (Sala Muntaner i La Vilella) i és a punt de tancar-ne un tercer, el Club Capitol, un espai molt important per al desenvolupament de les arts escèniques a Barcelona. És una notícia espantosa.

El Club Capitol funciona com a teatre des de 1990 (el va inaugurar La Cubana amb ‘Cómeme el coco, negro‘) i, a banda de ser el feu dels còmics de més prestigi i tirada del país, sol allotjar aquella mena de produccions de mitjà format que no tenen altre espai a Barcelona. És un teatre de ‘lloguer’, amb una sala gran (la Pepe Rubianes) per a 523 places i una de petita amb 274 butaques. Vaja, que hi ha bufetades per ser-hi, sobretot en una ciutat on els teatres d’aquesta mida són escassos més enllà de l’oferta pública.

Quan tens una companyia i no aconsegueixes que els teatres públics o semipúblics et programin, i creus ulls clucs en el teu projecte, només et queda l’opció de llogar un teatre. La Muntaner n’era un, dels llogables, així com el Capitol i el Teatre Borràs, tots dos propietat del Grup Balañá (que també té el Tivoli i el Coliseum). Si et dius La Brutal, Sixto Paz o Hause & Richman necessites d’aquests espais per créixer, perquè no aconseguiràs que, cada any, el Lliure, la Beckett o el Nacional et coprodueixin un espectacle. I no per això deixaràs de crear. No per això llençaràs la tovallola… Basta afegir que el ‘Lapónia’ de Cristina Clemente i Marc Angelet, produït a Barcelona per Hause & Richman, s’acaba d’estrenar a Split en croat: des d’aquesta mena d’espais, fins i tot s’exporta teatre.

Però, anem al moll de l’os. El que sabem és que la propietat del Capitol ha decidit no perllongar el contracte a Balañá més enllà de l’estiu de 2020. No sabem què hi volen fer. Hi ha un manifest que corre demanant a l’Ajuntament i a la Generalitat que en garanteixin que continuarà funcionant com a teatre. Però, veient què els ha passat a alguns dels seus veïns, de la Llibreria Canuda (un Mango), la Catalonia (un McDonalds), el Teatre Novedades (un complex horrorós que està en obres), al Teatre Principal (tancat i barrat), no podem ser gaire optimistes.

La façana del Club Capitol, a la Rambla de Barcelona. Foto : Color Sépia
La façana del Club Capitol, a la Rambla de Barcelona. Foto : Color Sépia

Sense el Capitol, Barcelona es queda sense un lloc vital on exhibir creacions de manera independent

Si el Capitol acaba abaixant la persiana per sempre com a teatre, tanmateix, és per altres raons, la principal de les quals és que a Barcelona no hi ha cap projecte cultural. Ja podem gastar píxels parlant de l’ascensor teatral, del relleu generacional, etc., que ens comencen a fallar les cames, és a dir, el més bàsic. No hi haurà ni llocs on exhibir creacions de manera independent, sense haver de passar pel sedàs d’un director artístic que pretén que facis les coses així com ell vol. O haver d’empassar-te condicions abusives en espais que ja paga l’administració. Anem cap a la mirada única, cap a l’avorriment absolut.

Han passat uns quants dies des que va saltar la notícia i encara no sabem què pensa l’ajuntament de Barcelona al respecte. Estic segur que estan espantats i que duen mesos negociant amb Balañá i els propietaris del Capitol. Fa gairebé tres anys, el consistori va salvar el Tantarantana quan un fons voltor va adquirir l’edifici del carrer de les Flors on hi és des de 1996. Va comprar-lo i li va posar l’etiqueta de ‘Fàbrica de creació‘. I tot resolt. Amb el Capitol, això no ho pot fer, ja que no colaria. Però sí que pot obligar els propietaris a mantenir-lo com a teatre i ajudar algun productor a fer-lo viable. Si no ho fa és perquè no vol. I si Barcelona perd 797 butaques, podria obrir-les en un altre lloc. El que no pot passar, de cap de les maneres, és que la ciutat perdi un espai que, com hem dit, és vital per al pobre i delmat ecosistema teatral local.

A Barcelona hi ha un munt d’espais infrautilitzats: l’antiga Sala Beckett a Gràcia, els antics escenaris de l’Institut del Teatre, el Taller Masriera…

A Barcelona hi ha un munt d’espais infrautilitzats, que serien ideals per a la gent que està aixecant el vol. Un exemple. Quan va tancar la Sala Beckett a Gràcia, es va parlar que podria quedar-se-la una companyia si rebés el suport de l’Ajuntament. No va passar. Un altre exemple. A la Biblioteca Francesa Bonnemaison hi ha els antics escenaris de l’Institut del Teatre, dues sales per a 268 i 135 butaques, respectivament. Fa anys, hi va haver diferents companyies (importants, amb gent potent al capdavant) que van proposar-li a la Diputació de Barcelona reobrir-les com a teatres. No van reeixir. Més. El Taller Masriera del carrer Bailèn, amb un teatre dels anys 30 del segle passat per a 300 persones, continua tancat, tot i que fa dos anys hi va haver un intent per recuperar-lo per a les arts escèniques. Res de res. La Sala Muntaner, per cert, continua tancada…

Francesc Ferrer protagonitza Ramon a la Sala Atrium
Francesc Ferrer protagonitza Ramon a la Sala Atrium, un dels ‘hits’ d’aquesta temporada.

Per a més inri, un important productor m’explicava l’altre dia que estaven pensant obrir al públic la seva sala d’assaig, una nau prou gran de Poblenou, per a aquelles produccions petites que passen dos o tres setmanes amb èxit per l’Atrium o la Beckett i que es queden amb ganes de seguir. Passa que, per ser on són, no poden fer-ho. Però que des de l’ajuntament els havien dit que ho provessin, que al cap d’uns mesos rebrien un avís, més tard potser una multa, i que podrien mantenir-se al·legals durant anys. Quina broma!

Sostenir un teatre independent, a Barcelona, és molt complicat. Les ajudes públiques són escasses. Fora del sistema, només hi ha l’Atrium i la Flyhard, que sobreviuen amb penes i treballs mentre porten a terme una feina colossal. El tancament de La Vilella posa damunt la taula a què s’enfronten els que no ocupen el carril central. El seu comunicat és clar i català: “Tan sols l’autoexplotació d’una part molt important del sector fa que les arts escèniques segueixin en peu. En totes aquestes temporades nosaltres mateixos hem patit aquest camí de l’autoexplotació i hem conviscut amb moltíssimes companyies que sobrevivien gràcies a invertir, com nosaltres, el seu temps, la seva energia i els seus diners en projectes amb els quals creien. Però no creiem que un sector professional pugui mantenir-se en aquestes condicions sense el perill d’esdevenir cada vegada més amateur, i no ens sentim còmodes afavorint-ho com a espai”.

Seria una gran notícia que el Capitol anés a parar a mans de productors joves, amb ganes de dir coses, que fins i tot deixessin que els David Guapo, Toni Moog i companyia continuessin ocupant una sala, la gran, si cal. La ciutat no es pot permetre que el Capitol sigui una altra botiga de roba.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca