Teatre

Per què La Calòrica no són Els Joglars

No hi ha cap companyia teatral sorgida del temps de la crisi que hagi assolit el nivell de La Calòrica. Porten deu anys damunt l’escenari, nou espectacles damunt les espatlles i unes ganes de menjar-se el món infinites. En una altra època, amb més èpica i més barra, les seves estrenes obririen informatius. Per ara, omplen el Lliure de Gràcia cada nit.

Veure la platea del mític teatre del carrer de Montseny plena com un ou, amb molta gent jove, i persones grans de les que van sempre al teatre, tot partint-se de riure, l’actriu Emma Vilarasau inclosa, mentre segueixenFeísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I és una fita. I dic una fita perquè és un ‘revival’ de l’obra amb què es van estrenar, tot just sortits de l’Institut del Teatre i que poca gent va veure aleshores, perquè és una farsa, perquè no és d’actualitat i perquè no hi ha cap actor de La Calòrica que sigui súper popular.

Estic segur que la majoria d’espectadors que omplen el Lliure de Gràcia és la primera vegada que veuen una obra de la tropa formada per Joan Yago, Israel Solà, Júlia Truyol, Marc Rius, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Albert Pascual (amb Carla Rovira). Potser la segona, encisats encara per ‘Els ocells’, que va anar molt bé la temporada passada a la Sala Beckett. Hi han anat seduïts per un nom: La Calòrica. Una companyia que s’ha obert camí per la selva teatral barcelonina a cop de matxet, com Kurtz endinsant-se pel Congo belga.

Fa dos o tres anys, si els preguntaves com veien el seu futur, te’l pintaven negre. La companyia no s’havia desfet, però rebien atacs per totes bandes: podies veure els actors de més tirada (Truyol i Rius) en altres muntatges, el director (Solà) estava buscant-se la vida com a ‘free lance’, el dramaturg (Yago) era seduït pels poderosos. Tot semblava que havia d’explotar. I, tot i així, continuaven amb projectes conjunts per una simple raó: sabien (i saben) que junts són molt bons, que només calia que els astres s’alineessin per a què ho poguessin demostrar als que encara no n’eren conscients.

La temporada passada, La Calòrica va estrenar una versió d''Els ocells' d'Aristòfanes a la Beckett. Foto: Anna Fàbrega
La temporada passada, La Calòrica va estrenar una versió d”Els ocells’ d’Aristòfanes a la Beckett. Foto: Anna Fàbrega

Amb ‘Els ocells’ van aixecar la seva millor obra. Van canviar el sistema de treball tot apostant per construir una dramatúrgia escrita en col·lectiu, a la sala d’assaig. Van decidir jugar-se-la amb la producció i, com sempre, van estirar més el braç que la màniga (potser fins i tot van perdre-hi diners, tot i omplir la Beckett). Van fer un canvi estètic, més a to amb el nostre temps, més belga. I se’n van sortir, i de quina manera.

‘Fairfly’, la peça anterior, deu haver fet més de cinquanta bolos. Va guanyar tres premis (un Max, un Butaca i un de la Crítica) i els va permetre entrar dins el circuit nacional, sense saltar mai a Espanya. Peça ocurrent, divertida, sempre m’ha sabut a poc. És una ‘nonsense play’ de l’estil ‘La cabra o qui és Sylvia’ d’Edward Albee. Està bé haver-la vist, punt. Res a veure amb ‘Bluf’, ‘La nau dels bojos’ o ‘L’Editto bulgaro’, textos que anaven molt més enllà de la típica obra que oblides tan bon punt et fiques al llit.

‘Els ocells’ va ser el punt d’inflexió que ens ha permès al·lucinar amb ‘Feísima enfermedad…’, perquè hi trobem aquella mala bava, el joc metafòric que tan bé sap exposar Yago i unes interpretacions que Solà fa caminar per la deliciosa corda fluixa de l’ambigüitat. Tragèdia? Comèdia? El que vostès vulguin.

Ramon Fontserè és el director, des de 2012. Foto: Els Joglars
Ramon Fontserè és el director, des de 2012, d’Els Joglars: aquí el veiem fent ‘El coloquio de los perros’. Foto: Els Joglars

Els Joglars van néixer el 1962, quan la policia anava a cavall repartint estopa i un dictador signava sentències de mort. Poca broma. La meva mare tenia dotze anys. Així que els vaig descobrir als anys 90, quan ja eren una institució i el seu cabdill anava de còctels amb l’extrema dreta mentre se’n fotia i/o retia homenatge a alguns homenots catalans. Vaig quedar meravellat amb l’‘Ubú’ Pujol, el Pla i el Dalí. Tres obres i una manera de fer teatre que estic segur que a La Calòrica han estudiat a fons.

En l’època d’Els Joglars hi havia èpica. I si no, l’hi posaven. Ara no n’hi ha gens. Ni tan sols explicar que vas estar molts anys manufacturant a casa les escenografies i deixant-te la pell, amb premis a l’estanteria del menjador, per no poder pagar el lloguer. Que La Calòrica hagi trigat una dècada a arribar al Teatre Lliure hauria de ser un delicte. Si haguessin tingut el 20% del suport institucional que van tenir Els Joglars als anys 80 (traducció: diners públics, bolos a municipis ‘amics’, altaveus mediàtics, etc.), ara estarien al ‘line-up’ del proper Festival d’Avinyó. No en tinc cap dubte.

Per sort, no veig Yago i Solà sopant amb Pablo Casado o Miquel Iceta al Via Veneto, descabdellant conxorxes. Són d’una altra generació. Si han arribat fins al Lliure de Gràcia és per mèrits propis, sense haver-li de deure favors a ningú (potser només a les seves famílies). Ara només cal que els permetin seguir treballant, que els teatres públics i els grans privats els deixin ser el que són, una gran companyia de teatre.

Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca