Disrupcions

Performar la trobada

Com ens tornem a trobar, a estar juntes després del que hem viscut i que encara estem vivint? Com tornem a habitar els espais que ja transitàvem? Com ens relacionem entre nosaltres? Com re-corporeitzem la cultura enfront de la difusa resposta cap a la digitalització? Són preguntes que ens han acompanyat al llarg d’aquest any i és per això que ens agradaria compartir la nostra experiència com a col·lectiu, així com les formes a través de les quals hem enfrontat una situació extraordinària i complexa que ens ha travessat a totes. Parlarem de quines han estat les nostres respostes i reaccions com a equip de mediació de la Sala d’Art Jove, així com de quines han estat les estratègies i les alternatives que hem imaginat per a seguir portant endavant la programació, l’acompanyament i la presentació pública dels projectes seleccionats a la convocatòria de producció.

Encontre d’obertura «Les isòcrones òrfenes o el paisatge sobreexcitat (un desordre ocult dins del concepte d’entropia de Robert Smithson)» amb Daniel Barbé Farré i Jordi Mas. Arxiu del programa de mediació de Sala d’Art Jove 2020. Moments capturats per Marianne Márquez.

Som poroses i humides. Som obertes i és la nostra obertura al món que ens dóna la vida. Respirem, mengem, excretem. Som éssers oberts a altres organismes humans i no humans. Amb la crisi de la covid, el cos, i en concret les seves obertures, s’ha convertit en el principal agent patogen. Tots els discursos mediàtics i tots els cartells disseminats pels carrers i per les parets de les institucions semblen dir-nos: que no surti el que portes a dins, no t’atreveixis al desbordament, no toquis.

Arxius Encarnats: «¡Inspiradxs!» amb Itxaso Corral Arrieta. Arxiu del programa de mediació de Sala d’Art Jove 2020. Moments capturats per Marianne Márquez.

Des dels primers mesos de confinament se’ns ha incitat al teletreball d’una manera extremadament acrítica i perillosa, un fet que ha posat en evidència l’extrema separació que encara regna entre cos i ment en la concepció occidental del món. No et trobis, no entris en contacte, no deixis de fer feina, no paris, emporta’t l’ordinador a casa i treballa des d’allà com si estiguessis a l’oficina, no vagis a veure als teus éssers estimats.

Però no tot pot reduir-se a una videotrucada, no som únicament comunitats mentals. Hi ha tasques, no només en l’art sinó en tots els àmbits de la vida, que no poden limitar-se al teletreball i que, davant d’aquesta concepció logocèntrica del món, han estat totalment invisibilitzades. Per exemple, les tasques de cures, que són les més necessàries i paradoxalment les pitjor retribuïdes. La persona que es fa càrrec d’un cos, com el neteja, com l’alimenta, com l’aixeca del llit si no és a través del contacte i del contrapès del seu propi cos?

Per a aquelles que tenim la sort i el privilegi de treballar en el sector artístic – no obstant les seves precarietats – i que assagem la mediació entesa com a cura i escolta dels cossos situats, ha esdevingut primordial reprendre espais de contacte i vincle des d’on poder compartir sabers i experiències. En un moment en què la resposta s’ha encaminat a separar els cossos que s’ho poden permetre, a escampar-los cap a espais asèptics on no se senten, ens hem trobat amb la necessitat d’explorar altres maneres d’escoltar-nos, de relacionar-nos i d’acompanyar-nos. És per això que al llarg d’aquest any no hem deixat de cercar i d’imaginar formes segures d’estar juntes, de compartir els alens des de la distància, de conspirar i de confabular, recuperant les possibilitats de l’atzar, de la coincidència, de la complicitat, de la cura, de la trobada.

Encontre d’obertura «Les isòcrones òrfenes o el paisatge sobreexcitat (un desordre ocult dins del concepte d’entropia de Robert Smithson)» amb Daniel Barbé Farré i Jordi Mas. Arxiu del programa de mediació de Sala d’Art Jove 2020. Moments capturats per Marianne Márquez.

L’anhel de donar-nos a l’espontaneïtat ens ha portat a la gestació d’altres escenaris possibles per a ser habitats, obrint-nos a nous diàlegs entre espai, temps i cos. Ara més que mai necessitem aprendre’ns les unes de les altres, comprendre els processos creatius i vitals, propiciant l’escolta i traçant vincles des dels afectes.

Al llarg del confinament, vam passar mesos assegudes en la mateixa cadira d’escriptori, esgotades de perdre’ns en l’abisme de la virtualitat. Com a equip de mediació de la Sala d’Art Jove, ens vam trobar amb la dificultat que, abans de la pandèmia, havíem plantejat un programa de formació pensat des del cos, des de la matèria i des dels moviments. Un programa que buscava, a través d’un conjunt d’encontres entre artistes residents i diferents convidades, explorar la potencialitat d’un treball col·laboratiu, així com la vinculació real amb els llocs i les persones que els habiten.

Com replantejar el programa tenint en compte les mesures sanitàries? Com fer que aquest sigui possible des de la presencialitat? Com tornar a prendre la paraula? Com tornar a dir «nosaltres»? Aquestes, entre d’altres, eren algunes de les preguntes que ens sorgien setmanalment en les nostres sessions de videotrucada, intentant esbossar un format possible des del qual generar espais d’estimulació i de reflexió compartida, llocs que consideràvem necessaris per a avançar en la producció dels projectes i que havien estat esbiaixats per la pandèmia.

Coccions Plàstiques: «Puaj! Simbiosi, pòsits i fluids màgics» Sonia G. Villar (col·lectiu DU-DA). Arxiu del programa de mediació de Sala d’Art Jove 2020. Moments capturats per Marianne Márquez.

Ens trobàvem en un moment en què les trobades s’havien tornat un problema. És per això que vam decidir endarrerir el programa que havíem plantejat fins que es donessin les condicions necessàries per a explorar un altre cop la nostra relació amb l’exterior, amb el nostre entorn i amb les nostres formes de vida. Vam decidir esperar fins que els cossos s’enfrontessin de nou a les situacions inesperades.

Mentrestant vam proposar habitar altres ritmes i dimensions com l’espera, l’escolta, els buits, el cansament, les inspiracions i les espiracions; reconèixer com les coses se senten d’una altra manera; sortir al carrer per a ventilar el cos; explorar la performativitat que genera la distància; practicar la telepatia per a teixir altres vincles. Vam decidir imaginar altres formes de relacionar-nos amb la xarxa buscant maneres de posar el cos en escena, d’endinsar-nos en l’esfera de les vibracions. Vam situar l’activitat fora de la saturació virtual al creure que no tenia cap sentit portar la totalitat d’un programa, pensat per a trobar-nos i passar temps juntes, al format digital.

El mes de maig vam reprendre el concepte de Travessies per a traçar esferes de ressonància que posessin el cos en vibració, a través de diferents recorreguts sonors i visuals. Les Travessies es van concebre en relació amb la primera mesura de desconfinament, que permetia passejar en solitari en determinades hores del dia. Van ser el primer apropament als projectes seleccionats a la convocatòria de Sala d’Art Jove 2020 i la primera presentació pública dels processos de recerca i de producció que havien dut a terme les artistes durant els mesos de confinament. La proposta va néixer amb la voluntat d’anar a la deriva, d’activar els projectes, desbordant el format «en línia», amb el desig d’implicar els cossos de forma activa i retornar-los al centre de les intervencions artístiques.

«Tots els organismes» exposició curada per a pli-é collective a la Sala d’Art Jove entre novembre 2020 i març 2021

L’ús del mitjà sonor ens va permetre acostar-nos a les investigacions des de la distància, activant escenaris múltiples allà on cada una de nosaltres es trobava, imaginant companyies davant l’aïllament i la manca d’encontres. La possibilitat d’insinuar els projectes a través de l’oïda estimulava relacions amb el jo, amb les altres i amb l’espai. L’escolta ens traslladava, no només a l’àmbit domiciliari, sinó als espais públics, reapropiant-nos de llocs que ja habitàvem i que ens havíem oblidat de transitar. Les rialles de les nenes en la Travessia de la Maria Giró, els sons de Londres de l’Anna Ill, l’escapada a les entranyes d’un reproductor de DVD amb el Marc Anglès, l’itinerari familiar al carrer Alt de Pedrell amb l’Anna Rató, els sons bombollejants de la font Montjuïc amb la Melisa López… totes elles ens portaven a un lloc altre, transformaven els nostres entorns, ens excitaven i ens els feien redescobrir.

Quan les trobades van ser una altra vegada possibles, vam decidir reprendre el programa de formació. Sentíem la necessitat d’estar a prop, de posar-nos en cos present per a tornar a dir «nosaltres», d’habitar espais comuns, tenint en compte les mesures i les restriccions. Vam ser conscients, més que mai, de la nostra condició d’éssers interdependents, de la importància d’estar juntes, de les coses que ocorren i que es comuniquen a través del nostre cos, anant més enllà de la paraula i sortint fora del que queda de nosaltres dins de la pantalla.

Avatar
Pli-é collective: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close