Arts escèniques

Periples, projectes i dramatúrgia valenciana

La Dependent Cia. de Teatre naix l’any 1897 a Alcoi. És una de les poques empreses teatrals valencianes i de solera que encara estan en actiu. Joanfra Rozalén n’és el gerent.

Joan F. Rozalén, gerent de La Dependent Cia. de Teatre Foto: Paco Grau.

Bon dia Joanfra.

Molt bon dia, Irene.

Per què el nom La Dependent?

Perquè depèn de tantes coses… del públic, de que li isquen bé els espectacles… i perquè, en un moment donat, hi ha un trencament, un distanciament, amb La Cassola (l’antiga Cazuela), que encara fa espectacles de caràcter aficionat amb molta il·lusió i coratge. Pep Cortés creà La Cassola com una nova embranzida per buscar un espai professional que considerava oportú. Ell va faltar el 9 de desembre de 2019. A partir d’aquell distanciament, ens considerem un agent dependent, independent… i naix el nom La Dependent. Ja podrien haver trobat un altre nom perquè realment és complicat de pronunciar. Però, d’ahí naix, de la independència en un moment donat.

La Dependent és una companyia productora i gestora de teatre. Quines han estat les vostres propostes i projectes els darrers anys?

En aquests últims anys hem produït espectacles de teatre. La nostra aposta sempre ha estat per una dramatúrgia valenciana, una aposta ferma i contundent per la creació valenciana i en valencià i, habitualment, per no dir-te quasi sempre, tots els nostres espectacles són en català. Crec que hem fet molt poc en castellà: Tal vez Eva Luna, inspirat en una novel·la de la Isabel Allende, i un altre sobre la figura de Cervantes. Hem estat la companyia gestora i resident del Teatre Principal d’Alcoi des del 2006 fins al 2018, quan ens feren fora per una qüestió de la llei de contractes i no es va poder solucionar. Gestionem de manera artística i tècnica el Betlem de Tirisiti des del 1989/1990 i enguany fa 31 anys.

Tinc entès que teniu alguns projectes per Madrid i València.

Els nostres espectacles han girat per molts indrets de l’Estat. Arrancàvem una producció amb un text de Miquel Peidro. Et sonarà d’algunes sèries d’Antena 3 o La 1 com Acacias 38 o El secreto de Puente Viejo. És un bon amic amb qui hem treballat moltes vegades i arrancàvem un projecte el 30/31 de març. Era la primera vegada que produíem directament a Madrid. La producció es deia Erecciones generales. Ens va caure tot al damunt; vam suspendre la producció per la covid-19 i vam pagar els plats trencats. Ara revisem l’espectacle. Està al congelador perquè el refarem. Partia d’una sàtira contundent i divertida sobre el món de la política. Connectava amb la realitat política d’aquell moment i ara s’allunya del que podríem fer i de la realitat política i social actual. Així i tot, estem en unes altres produccions. Mantenim una línia de treball intensa.

Quant a actuacions, 4 o 5; no n’hem fetes més. Ja veurem què ens depara el 2021/2022 i la resta de temporada. És tot un autèntic cartapell i difícil d’interpretar.

Pepa Miralles en El Testament de Maria. Font: www.ladependent.com.

La Dependent combrega amb un projecte teatral entre tradició i modernitat. Un exemple seria El testament de Maria. Què ens diries a propòsit d’aquesta obra?

És un text molt interessant de l’irlandès Colm Tóibín. Naix d’una novel·la del 2011 del mateix autor. L’espectacle s’estrena a Broadway en 2012 o 2013 amb gent dels EEUU i una actriu molt important (ara no recorde el nom). Alçà molta polseguera perquè els americans són molt primmirats per a aquestes coses. Després de presentar-se eixe text a Broadway, amb molt d’èxit i controvèrsia, en 2016 es fa al Centre Dramàtic Nacional en castellà. L’interpreta l’actriu Blanca Portillo i, exitosament, el dirigeix el director de cinema Agustí Villaronga, el de Pa negre. Nosaltres fem una versió que s’estrena a la Mostra de Teatre d’Alcoi del 2019. Pepa Miralles, una de les nostres directores artístiques de la companyia, llig la novel·la, li interessa, li agradaria fer un espectacle d’això i li trobem cabuda en 2019. Parlem amb els gestors i els representants de Colm Tóibín, ens autoritza els drets i la fem. És un espectacle molt interessant: situa la Verge Maria com a dona; què li ha passat a eixa dona que ha perdut el seu fill? Ha tingut un recorregut més aïna curt. Pense que, quan fem l’espectacle, hem d’assenyalar la lluna però la gent ens mira el dit. Alhora, crec que a nosaltres, des de producció, ens passa un poc el mateix: assenyalem la lluna i ens quedem mirant el dit. La interpretació de Pepa Miralles sota la direcció de Jordi Ballester és realment bonica i intensa. On l’hem feta ha funcionat bé. Potser hem situat l’espectacle en un marc excessivament recreacionista i li ha llevat intensitat a la producció. Esperem que l’espectacle no acabe de morir. També teníem actuacions previstes però ens les van suspendre totes per la covid-19; lògic i natural.

Rubèn Mira i Conxi Domenech en Lletraferida 2.0. Font: www.ladependent.com.

Teniu espectacles per a tots els públics: Separeu-vos junts!, Fem i desfem, Lletraferida 2.0… Què és Lletraferida 2.0?

És un passeig per la literatura valenciana. És «2.0» perquè abans tenim l’espectacle El Sr. Lletraferida que abraça des del Llibre dels fets del rei Jaume I fins al Segle d’Or de la literatura valenciana. Lletraferida 2.0 parteix d’aquest segle i arribem a la literatura moderna i contemporània. Val a dir-ho així: ens quedem amb Estellés, Enric Valor… No entrem en els autors que ara viuen. Expliquem quina és la nostra literatura, perquè ha sigut com és i que la gent la puga reconèixer. És un espectacle recomanat, fonamentalment, a partir dels 8 i 9 anys, l’ESO… Molts professors ens comenten que és com una lliçó magistral divertida i distreta. Això ens ha ajudat a arribar a un públic que habitualment no va al teatre i que podem atraure. A banda de fer espectacles molt més complexos, en fem de molt senzills, quasi auto-portats. Han tingut molt de recorregut en campanyes escolars. També les hem barrejades amb exhibició, com si fora per a públic adult. Potser hem fet més de 100 espectacles de cadascun d’ells. Es fonamenten en textos de Jordi Peidro. Constitueixen un recorregut entretingut i divertit per la literatura valenciana, que ens interessa i ens ha marcat molt perquè sempre ha hagut una aposta molt ferma per autors i autores valencians en la nostra companyia.

Ara teniu en producció Icària (2021).

Icària és un text de bell nou. Pasqual Alapont l’ha escrit expressament per a nosaltres. Pepa Miralles el dirigeix. La interpretaran Jordi Ballester, Pep Sellés, Gemma Miralles i Pepe Miravete. L’espectacle es mou per l’àmbit de la comèdia i té una càrrega política i ideològica molt profunda. A partir del xoc de dues maneres reals d’interpretar el món, Alapont narra una història que realment ens interessa. Hi ha un segrest a una persona. Arrancàrem la producció el 4 de novembre. La farem en dues fases. Està subvencionada i recolzada per l’Institut Valencià de Cultura. El primer bloc l’acabàrem el 7 de desembre i, en passar Reis, reprenem l’espectacle. S’estrenarà al Teatre Calderón d’Alcoi el 29 i 31 de gener si tot va bé. Pel març anirà al Teatre Rialto de València i començarà un periple de gira que esperem profusa. Tanmateix, no pensem que tindrem una continuïtat real en el treball fins la temporada 2021/2022.

Podríem dir que Alapont és un dels nostres autors de capçalera. Hem fet moltíssims espectacles amb ell: Matant el temps, Bultaco’74, Una de quatre formatges, El somriure de M. O’Hara, Una teoria sobre això, L’infern de Marta… Sempre ens aportem idees mútuament.

Com veus el panorama de la dramatúrgia valenciana, i també en valencià?

Crec que la dramatúrgia valenciana experimenta un reviscolament. Els més vells del lloc constatem que hi ha una nova generació que pren les rendes del que ara es fa. Trobe que observen una finestra de treball que ha obert l’IVC; no sé si amb la continuïtat que voldrien i podrien. Aquesta finestra i aquestes possibilitats no estaven abans. No obstant, és molt fàcil arribar i besar el sant. En teatre, un art grupal, necessitem continuïtat en els treballs i treballar a llarg termini. Eixa és la intenció de La Dependent, i espere que també de totes les noves companyies i dels nous autors i autores que proposen coses noves. Estem millor que en altres ocasions però no sé si se sostindrà en el temps.

El públic que va a veure teatre tradicional (com ara, el Tirisiti), clàssics i representacions més modernes, coincideix avui? Nombre d’assistents, edat…

Des del nostre punt de vista, el públic és molt diferent. Ho observem des de les diferents cordes que toquem en teatre. Si comencem pels nostres espectacles de sala, d’adults, hi ha un públic que va a veure’ls. Depèn d’on actues i per a qui. Depèn de si té un major o menor coneixement de qui és la companyia i la seua trajectòria. A nosaltres ens segueix gent; lògic després de 30 anys de treball. Hi ha qui reconeix La Dependent com una companyia de prestigi que fa bons espectacles. Tots no els encertem, t’ho assegure. Hi ha un públic majoritàriament adult, a no ser que faces un espectacle específicament per a gent més jove, on hi ha sempre més dones que hòmens. Hi ha quasi tres quarts de presència femenina. En les nostres gires, observem que les dones van més al teatre. Tenen una altra inquietud que no pas els hòmens. En som plenament conscients. També és diferent actuar en una gran ciutat o en un poble, en el circuit cultural valencià…

Tirisiti és diferent perquè es mou entre un autèntic fenomen de masses. En unes 200 funcions mou unes 32000 persones. Ha transcendit a nivell local i de País Valencià i arriba molt més lluny, fins i tot internacionalment. Venen molts estudiosos d’universitats i ens compren entrades des de Barcelona, Bilbao, Galícia, Roma, París, Londres, Austràlia… També hi ha gent que viu per ací i vol vindre. Té una importantíssima campanya escolar d’una assistència regular d’entre 15 i 17000 espectadors, a banda de la temporada per a tots els públics. Milers de persones el segueixen per les xarxes socials. És patrimoni d’Alcoi i nosaltres només som la ferramenta que el fa possible fa 30 anys. Tenim el gran avantatge d’un ajuntament que ha cregut en ell i que s’ha dit «val la pena». Tirisiti fa altres titelles, arracades, joguines… La gent, en el bon sentit de la paraula, l’ha fet seu. Tot això ha fet que tinga una difusió més enllà del País Valencià, a banda de tots els reconeixements i guardons.

Penses que el teatre, pel que fa al públic, es veu afectat per la davallada demogràfica i el canvi que patim des de fa ja uns anys?

Sí. Es pot constatar. Trobes les grans ciutats com Madrid i Barcelona que poden exportar els grans espectacles que tenen capacitat d’atracció, però sí, es nota. L’edat dels nostres assistents creix. Tampoc acabem d’arribar al públic més jove, també l’adolescent, que podria ser més actiu i el podries portar dins la seua formació. Els nostres espectacles ja suren una edat. L’edat dels nostres espectadors és més aïna elevada que no baixa. Ho notem constantment.

Cartell de Separeu-vos junts!. Font: www.ladependent.com

Voldries afegir res més?

El 22 de desembre, l’ajuntament d’Alcoi ens va notificar suspendre les funcions del Tirisiti per la covid-19. Demanem les disculpes a tot el món. Se suspenia tota l’activitat cultural de la ciutat. Sabíem que enguany seria difícil que vinguera gent de fora i treballàvem al 50% de l’ocupació amb totes les mesures convenients. Crec que la cultura és segura. No es pot demostrar científicament que no ho siga. L’únic estudi que tenim del Ministeri de Sanitat no ha constatat un brot o un cas en l’àmbit cultural. Els protocols que exigeix Sanitat són molt exigents. Ací han pujat molt les dades d’infectats per 100000 habitants i ve el protocol: tanquen espais esportius i grans infraestructures esportives, activitats i espais culturals… Les últimes representacions del Tirisiti foren el 23 de desembre. Passades les festes de Nadal, reprendrem el treball Icària amb la intenció d’una certa continuïtat, encara que som conscients de que podrà ser una espècie de continuïtat discontínua.

Natural d’Alcoi. Graduada en Filologia per la Universitat d’Alacant. Actualment cursa el Màster en Estudis Literaris per la Universitat d’Alacant. Col·labora amb la revista Tipografía la Moderna. Publicació «Retórica y demagogia» en Eikasia: revista de filosofía.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close