Patrimoni

Picasso i Barcelona: 125 anys de diàleg continuat

El 1895, al port de Màlaga, hi havia ancorat el vaixell de càrrega petit Cabo Roca. Aquest vaixell, construït l’any 1890 per la companyia anglesa Dobsonand, l’havia comprat la companyia espanyola Ibarra que, després de destinar-lo a diferents usos, el va desguassar l’any 1934. En aquests moments, cobria el trajecte de Màlaga a Barcelona tot fent escala als ports de Cartagena, Alacant, València i Tarragona. La travessia durava uns vuit dies.

Segons Palau i Fabre (Picasso Vivent, Polígrafa. Barcelona, 1990), el dia 13 de setembre de 1895, la família malaguenya Ruiz-Picasso, s’embarcà en el Cabo Roca direcció Barcelona. Es tractava del matrimoni format per Don José i Doña Maria i els seus dos fills, Pablo i Lola. El germà de Don José, el doctor Salvador, aleshores era el director Sanitari del port i els aconseguí uns bitllets econòmics.

Els Ruiz-Picasso arribaren a Barcelona uns dies més tard, aquell mateix setembre de 1895. El port fou el primer contacte que tingueren amb la ciutat. En aquests moments, era un espai urbà poc consolidat. Prop de la zona portuària, entre aquesta i la Plaça Palau, hi ha el carrer Cristina on la família malaguenya fixen el seu domicili familiar, sembla ser després de fer una breu estada en un pis de la casa coneguda com els Porxos d’en Xifré. No gaire lluny, s’hi alçava, majestuosa, la catedral del mar, Santa Maria del Mar, joia arquitectònica del gòtic català, construïda, en el seu origen, mercès els feligresos poderosos, mercaders, armadors, mariners, mestres d’aixa, cotoners teixidors de veles…

Don José i Doña María cercaven el mar. No un mar qualsevol. Cercaven el Mediterrani. Oriünds de Màlaga, i després d’haver estat uns anys a A Corunya, enyoraven la llum d’aquest mar de llegendes mil·lenàries, de lluminositat radiant, de blavor de matisos infinits, de paisatges encisadors i de gent càlida.

L’abril del mateix any, Don José, professor de l’Escola de Belles Arts da Guarda d’A Corunya, va fer una permuta amb el professor gallec Román Navarro Garcia destinat a l’Escola de Belles Arts de la Llotja de Barcelona.

I aquí és on arrenca una història transcendent per Barcelona i pel fill d’aquella família, en Pablo, que un dia ben proper decidirà dir-se Pablo Picasso.

Tot feia pensar que l’arribada i l’assentament de la família andalusa a la ciutat comtal fora una de tantes històries de família que el treball els porta a desplaçar-se a un altre indret per aconseguir una qualitat de vida millor. Però vet-ho aquí que aquell noi, Pablo, que aleshores tenia catorze anys i volia ser artista plàstic, transformarà aquella història de família, discreta, en història de Barcelona i en història de l’art universal.

Biografies, estudis monogràfics i articles s’han encarregat d’explicar aquest període inicial de relació de Picasso amb la ciutat. Un període que s’encetà a les acaballes del vuitcents i clou, l’abril de 1904, quan en Pablo Picasso es traslladà a París per a quedar-s’hi. Aleshores es tanca una primera etapa de la relació de l’artista amb la ciutat.

El jove Picasso es va integrar ben aviat a una ciutat on viurà amb plenitud la seva joventut. A una ciutat que li obrí les portes a la modernitat i a la qual sempre més l’unirà un sentiment d’estima profunda i una melangia de passat. Els seus poemes ho deixen ben palès: «guarda el seu estiu de Barcelona la ben plantada i l’eixerida on vaig deixar tantes coses penjades a l’altar de l’alegria que ara barrejo amb una mica del color del coll del colom de la melangia» (12.01.1936). Un poema de l’inici d’un any tràgic per a la història de Barcelona, Catalunya i Espanya. El gener d’aquell any, en Picasso des de París, no s’imaginava, com tanta altra gent, el que esdevindria aquell malaurat estiu de 1936. Tampoc s’imaginava que la seva estada a la ciutat comtal, el setembre de 1934, fora la darrera vegada que els seus peus trepitjarien la seva «ben plantada i l’eixerida» Barcelona.

Quan Picasso deixà Barcelona, el seu lligam a la ciutat no s’aturà, ans el contrari. La família i els amics s’encarregaren de mantenir-lo. Ben cert és, també, que el primer interessat a saber tot el que passava a la ciutat era el mateix Picasso.

Magdalena Alba i Jaume Sabartés a l’exposició d’obres de Picasso a Sabadell el 6 de gener de 1960. Fotografia: Publifoto. Museu Picasso, Barcelona. Fons Jaume Sabartés.

Passaren els anys i el vincle de l’artista amb la ciutat, lluny d’afeblir-se, s’anà enfortint. El secretari i amic personal de Picasso, Jaume Sabartés, serà important per aquest reforçament. La magnífica exposició Sabartés per Picasso per Sabartés (23 de novembre de 2018 – 31 de març de 2019), organitzada per la Fundació Museu Picasso de Barcelona, comissariada per Margarida Cortadella, és essencial per a conèixer el paper cabdal d’aquell home discret. Un home que sempre estava a l’ombra de l’artista, però que mai va ser una mera ombra, ans el contrari, fou un puntal vital per l’artista. Picasso ho sabia i li va saber agrair de tal manera que ha quedat una petjada inesborrable. Picasso li regalà, al llarg dels anys, estampes de la seva obra gràfica tot dedicant-les-hi. Aquestes estampes s’han convertit en peces úniques i reben el nom de «Prova Sabartés» –gairebé totes s’integren dins la magnífica col·lecció d’obra gràfica de la Fundació Museu Picasso de Barcelona. No coneixem cap altre exemple, dins la història de l’art occidental, d’un acte d’estima d’un artista a un amic com aquest. Picasso anà encara més enllà, demostrant, un cop més, el seu respecte i gratitud a l’amic quan feu les seves pròpies donacions a la ciutat de Barcelona amb l’única exigència que es fes la donació a la memòria de Jaume Sabartés.

Aleshores arrencà una altra etapa de la relació de l’artista amb la ciutat. Amb tot això, ja passem a les acaballes dels anys cinquanta. A partir d’aleshores, successivament, s’obrí el Museu Picasso de Barcelona, l’abril de 1963; hi hagué la donació de Picasso de 1968, una altra gran donació el 1970; donacions diverses posteriors del mateix Picasso i, després de Jacqueline Picasso, etc.

Aquell home, artista de professió, referent indiscutible de les arts plàstiques occidentals, estimà Barcelona i Barcelona l’estimà.

Enguany fa 125 anys que va començar una història que neix a les acaballes del vuit-cents i perviu en l’avui, en el segle XXI. L’avui és important per la història del demà. Per això, tenim el deure de repensar aquesta relació de Picasso amb Barcelona. El que ara fem, és coneixement pel present i llegat històric pel demà!

Claustre Rafart i Planas

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close