Exposicions

Picasso, Perpinyà, Goya i una barretina

Durant els mesos de confinament s’ha donat la coincidència que un parell de bons amics del món de l’art, per motius diferents, m’han demanat informació sobre la cèlebre imatge  de Picasso amb barretina. Penso que val la pena desplegar-ho en el seu context i fer-ho durant aquestes dates, doncs aquesta història va tenir lloc a Perpinyà precisament durant un estiu, concretament els mesos d’agost i setembre de  1954. I és que va ser a Perpinyà on Picasso quedà immortalitzat amb la barretina, i no amb una sinó amb moltes fotografies.

També va ser en aquesta ciutat on se’n recordà de nou del seu admirat Goya, si bé amb una obra menor, però de caràcter netament autobiogràfic. L’any 2014 l’Ajuntament de Perpinyà em va contactar per que m’encarregués del comissariat d’una exposició monogràfica al voltant de la relació entre Picasso i Perpinyà. Després d’una recerca en profunditat d’un parell d’anys, la mostra va tenir lloc l’any 2017 al Museu Jacint Rigau, Picasso i Perpinyà. El cercle íntim,  i es va editar un catàleg amb títol homònim (Snoeck, 2017), amb articles de Josefina Matamoros, Brígida Payrou-Neveu, Claire Muchir, Lluïsa Sala i Francesca Fabre. Aquesta va ser l’exposició temporal que va acompanyar la inauguració del museu després de la seva gran reforma, tant de l’edifici com de l’exposició permanent que es pot veure en l’actualitat.

Picasso va passar diverses temporades a Perpinyà durant els anys 1953, 1954 i 1955. El motiu que el portà allà fou, indirectament, el seu gran amic i escultor Manolo Hugué. Manolo havia mort l’any 1945, però Picasso mantenia una relació molt propera amb la seva vídua Totote i amb la seva filla adoptiva Rosita. Aquell era un moment complicat de la vida de Picasso, a causa del tormentós final amb Françoise Gilot a finals de 1953, i Totote va ser un dels seus grans suports anímics de l’artista. Des de feia anys, Totote i Rosita mantenien una forta amistat amb els comtes de Lazerme, una de les famílies més importants de Perpinyà, una vinculació que també havien heretat de Manolo, vell amic de la família Lazerme. Els Lazerme tenien la seva mansió del número 16 del carrer de l’Àngel, que és actualment és, ni més ni menys, l’edifici que acull el Museu Jacint Rigau.

Entrada de la casa dels Lazerme, actual Museu Jacint Rigau. D’esquerra a dreta: Paulo, Jacques de Lazerme, Paule de Lazerme, Rosita, Picasso i Totote. Al fons del pati, el cotxe de Picasso. Fotografia de Raymond Fabre, Studio Visages. Col·lecció del Museu d’Art Jacint Rigau.
Entrada de la casa dels Lazerme, actual Museu Jacint Rigau. D’esquerra a dreta: Paulo, Jacques de Lazerme, Paule de Lazerme, Rosita, Picasso i Totote. Al fons del pati, el cotxe de Picasso. Fotografia de Raymond Fabre, Studio Visages. Col·lecció del Museu d’Art Jacint Rigau.

Totote, amb el permís dels Lazerme, va invitar Picasso a passar-hi uns dies, doncs aquest necessitava desconnectar de la seva rutina de treball a la Costa Blava i, sobretot, de les seves problemàtiques familiars i sentimentals. La seva relació amb Françoise s’havia acabat i l’havia abandonat amb els seus fills Claude i Paloma, tot un daltabaix per algú que estava acostumat a deixar ell les relacions. Els comtes Jacques i Paule de Lazerme (el seu nom de soltera era Paule Dabadie) van rebre Picasso amb els braços oberts, i aquest es va instal·lar a la seva casa durant les seves estades a la ciutat. A Perpinyà Picasso se sentia més a prop d’una Catalunya que feia anys que no trepitjava, i a més hi podia parlar català, no només amb Totote i Rosita sinó també amb gent de la ciutat, que era quelcom que sovint admetia que trobava a faltar. Durant aquells tres anys Picasso hi va anar diverses temporades i, com passava amb la reialesa a l’antiguitat, allà on anava el Rei s’hi desplaçava tota la cort. I per Perpinyà passà tot l’entorn de Picasso: Fills (Maya, Paulo, Claude, Paloma i Cathy, filla de Jacqueline), parelles (Françoise i Jacqueline), galeristes (Kahnweiler),  amics diversos, en definitiva, la fauna humana que estructura qualsevol cort, de l’ordre que sigui.

Dinar a la casa dels Lazerme. D’Esquerra a dreta: Françoise Gilot, el Dr. Jacques Delcos, Jacqueline, Picasso i Paule de Lazerme (d’esquena). Perpinyà, 19 de setembre de 1954.
Dinar a la casa dels Lazerme. D’Esquerra a dreta: Françoise Gilot, el Dr. Jacques Delcos, Jacqueline, Picasso i Paule de Lazerme (d’esquena). Perpinyà, 19 de setembre de 1954.

A pocs metres de la casa dels Lazerme tenia el seu estudi-botiga, amb el nom de Studio Visages, un fotògraf que s’havia instal·lat a Perpinyà feia uns anys, Raymond Fabre. Tot replicant el vincle que Picasso cercava amb els fotògrafs (Brassaï, Lucien Clergue, etc…) va establir una relació prou estreta amb Fabre que, de fet, també retrataria moltes altres personalitats, entre elles Salvador Dalí, Jean Lurçat o Pau Casals. D’aquesta manera, Fabre va esdevenir el fotògraf oficiós de Picasso a Perpinyà, gràcies al qual ens han arribat imatges extraordinàries (en color i en blanc i negre)  de l’artista en diversos indrets de la ciutat. Se’n coneixen moltes, però possiblement les més emblemàtiques, a part de les de la barretina, són les que se’l veu al costat d’escultures de Maillol.

Picasso davant de la Venus del collar d’Arístides Maillol. Perpinyà, estiu de 1954. Fotografia de Raymond Fabre, Studio Visages. Col·lecció del Museu d’Art Jacint Rigau.
Picasso davant de la Venus del collar d’Arístides Maillol. Perpinyà, estiu de 1954. Fotografia de Raymond Fabre, Studio Visages. Col·lecció del Museu d’Art Jacint Rigau.

Les fotografies amb la barretina foren realitzades per Fabre al seu estudi durant l’agost de 1954, i sembla que n’hauria realitzat al voltant d’una quarantena. A les fotografies apareix en diverses positures, algunes són frontals, altres de mig cos i en algunes fins i tot se’l veu fumant.

Picasso amb barretina. Perpinyà, agost de 1954. Fotografia de Raymond Fabre, Studio Visages. Col·lecció del Museu d’Art Jacint Rigau.
Picasso amb barretina. Perpinyà, agost de 1954. Fotografia de Raymond Fabre, Studio Visages. Col·lecció del Museu d’Art Jacint Rigau.

Algunes d’aquestes fotografies (algun original d’època i diversos tiratges) van ser exposades durant l’exposició de l’any 2017. Tot i que eren imatges conegudes, l’interès estava en que s’exposaven en el context del relat de l’estada de l’artista a Perpinyà i al costat de documents inèdits i d’algunes de les obres que Picasso realitzà a la ciutat. En el mateix espai s’exposaren també dues obres de Picasso que són, possiblement, la primera i la darrera barretina que apareixen a la seva vasta obra. La primera és un dibuix d’un català amb barretina de l’any 1895, del Museu Picasso de Barcelona, de quan Picasso acabava d’arribar aquesta ciutat; i l’altra és un oli sobre tela del 1971, un dels clàssics retrats picassians tardans, d’un personatge masculí cofat amb una barretina. Entre aquestes dues dates Picasso incorporà la barretina en diversos períodes, fins i tot en ple cubisme o durant els anys trenta. (Im.5).

Picasso. Home amb barretina, 1971. Oli sobre tela, 81 x 65. Col·lecció particular, París.
Picasso. Home amb barretina, 1971. Oli sobre tela, 81 x 65. Col·lecció particular, París.

Però, com arribà aquella barretina a mans de Picasso? En realitat sabem que fou la seva amfitriona, Paule de Lazerme, qui la comprà a Figueres en un viatge que realitzà a aquesta ciutat. L’Artista la va lluir en diversos moments,  no només durant la sessió fotogràfica, sinó quan els “Cantayres catalans” de Perpinyà li vingueren a cantar uns goigs en honor seu, un moment que també fou immortalitzat per Fabre.

Els Cantayres Catalans ofereixen un concert de goigs en homenatge a Picasso, a l’interior del pati de la casa dels Lazerme. Perpinyà, 13 d’agost de 1954. Fotografia de Raymond Fabre, Studio Visages. Col·lecció del Museu d’Art Jacint Rigau.
Els Cantayres Catalans ofereixen un concert de goigs en homenatge a Picasso, a l’interior del pati de la casa dels Lazerme. Perpinyà, 13 d’agost de 1954. Fotografia de Raymond Fabre, Studio Visages. Col·lecció del Museu d’Art Jacint Rigau.

El diari L’Independant, a l’edició del dia 17 d’agost de 1954, se’n va fer ressó i no va oblidar citar el gest de la barretina: “els Cantayres Catalans van anar al pati de la mansió dels Lazerme per oferir a Picasso una serenada catalana. Especialment commogut per aquesta manifestació, el mestre es va posar la barretina. Aquí el tenim de català. Oi que no hi ha confusió possible?”. Aquesta és una fotografia menys divulgada, i s’hi veu Picasso escoltant atentament, amb la barretina posada, mentre els cantaires li canten al pati de la casa dels Lazerme. La barretina va tornar a protagonitzar una sèrie de fotografies que Fabre va realitzar al pati de la casa, quan Picasso es deixà fotografiar amb els seus fills Claude i Paloma, tots dos  vestits de catalans. En aquest cas era Claude qui duia la barretina –probablement la mateixa-, mentre Picasso estava dintre d’un antic palanquí dels Lazerme, en unes imatges d’allò més divertides.

Picasso amb els seus fills Claude i Paloma, vestits de catalans, al pati de la casa dels Lazerme. Fotografia de Raymond Fabre, Studio Visages. Col·lecció del Museu d’Art Jacint Rigau.
Picasso amb els seus fills Claude i Paloma, vestits de catalans, al pati de la casa dels Lazerme. Fotografia de Raymond Fabre, Studio Visages. Col·lecció del Museu d’Art Jacint Rigau.

La relació entre el fotògraf i Picasso fou tan estreta que aquest va arribar a realitzar una “exposició” a l’aparador de l’estudi de Fabre.

Totote, Rosita, Paule de Lazerme i Picasso davant de “l’exposició Picasso” a l’aparador de Studio Visages. Fotografia de Raymond Fabre, Studio Visages. Col·lecció del Museu d’Art Jacint Rigau.
Totote, Rosita, Paule de Lazerme i Picasso davant de “l’exposició Picasso” a l’aparador de Studio Visages. Fotografia de Raymond Fabre, Studio Visages. Col·lecció del Museu d’Art Jacint Rigau.

Ho va fer amb l’ajut del pintor i decorador Serge Kamké que, molts anys després, encara recordaria sorprès la professionalitat ambla que es prenia Picasso el muntatge d’una cosa tan modesta, un artista que tenia obres als millors museus del món. Evidentment, no es pot parlar d’una exposició a l’ús, era la simple disposició d’algun original de Picasso,  diverses reproduccions d’obres seves més o menys antigues i, en un lloc destacat, una de les fotografies de Picasso amb barretina, perfectament emmarcada. Aquesta mostra va tenir lloc el mes de setembre de 1954 i  li va servir a Fabre per promocionar-se com a fotògraf doncs va tenir un cert eco a la premsa.

Però a Perpinyà Picasso també realitzà diversos retrats de personatges amb barretines, un dels quals té una singularitat afegida per la seva vinculació amb Goya i  per una certa càrrega autobiogràfica. Al museu Thermalia de Caldes de Montbui es conserva, al marge d’obra de Manolo Hugué, una notable col·lecció d’obres de Picasso (un centenar de peces entre dibuixos, gravats, ceràmiques, etc). És, de facto, l’espai simbòlic que relliga Picasso i Manolo, una amistat que va transcendir la mort del segon. De fet, les obres de Picasso de Thermalia són presents que Picasso va fer a Totote i Rosita en aquelles dates. Per exemple, els fabulosos retrats de Totote i Rosita fets per Picasso que s’hi exposen foren realitzats a Perpinyà, a la casa dels Lazerme. S’hi exposen també unes fantàstiques argolles de ceràmica per a tovallons, papers retallats i altres peces prou interessants, que justifiquen una visita a Thermalia, sobretot per tractar-se de creacions poc convencionals de l’artista. Però, entre tota aquesta col·lecció, s’hi amaga un petit dibuix que, tot i reproduir-lo al catàleg de l’exposició de Perpinyà, no vaig explicar-ne la història per que em semblava massa anecdòtica, i no aportava massa a l’exposició.  És un dibuix a tinta de petit format, fet segurament a gran velocitat, on s’hi veu un home català, amb la seva vestimenta típica i la barretina.

Picasso.“Barriendo higos”, 20 de setembre del 1954. Tinta sobre paper, 13 x20 cm. Thermalia, Museu Caldes de Montbui
Picasso.“Barriendo higos”, 20 de setembre del 1954. Tinta sobre paper, 13 x20 cm. Thermalia, Museu Caldes de Montbui.

L’escenografia és la d’una típica masia catalana, que Picasso coneixia perfectament, i no oblida afegir-hi un porró i una cadira de bova. L’home està escombrant l’estança de dintre cap a fora de casa, però  allò que escombra són en realitat sexes femenins amb unes aletes que surten volant de la casa. Per fer entenedor el dibuix, Picasso hi va afegir diverses inscripcions, en català, castellà i francès, alhora que evocava en clau d’humor les estampes de Goya. A la part superior esquerra va escriure, tot simulant la numeració d’una sèrie, mig en català i en francès: “Nº I de la collection PROU FIGAS (sic)”. I, com a títol de l’estampa/dibuix, amb una cal·ligrafia més aplicada, la inscripció “Barriendo higos”. El dibuix està signat, però no com a Picasso sinó com a “Goya”, per reblar el joc amb l’artista aragonès. Per a interpretar aquest dibuix cal situar-se en la cruïlla vital, però sobretot sentimental, per la que estava transitant Picasso. En aquell moment era un home lliure, la seva relació amb Françoise s’havia acabat tot i que va anar a Perpinyà a portar els fills per que veiessin el seu pare; Picasso ja coneixia a Jacqueline –també va anar a Perpinyà-, però la relació no estava ni molt menys consolidada. També se li va atribuir una relació amb la comtessa de Lazerme i, segons li confessà a Totote, eren moltes les dones que, directament, se li oferien. Aquest dibuix és, en realitat, la concreció plàstica d’unes converses que sabem que tenien entre ells i, de fet, el dibuixet està dedicat a Rosita, motiu pel qual actualment es troba a Caldes de Montbui. [Aquesta situació de confusió sentimental duraria ben poc per que la relació amb Jacqueline s’aniria solidificant molt ràpidament, l’any següent Picasso compraria La Californie, on s’instal·larien tots dos, i l’any 1961 s’acabarien casant]. En definitiva, l’home amb barretina que escombra els sexes voladors és, en realitat, el mateix de la sessió fotogràfica amb Fabre, o sigui un autoretrat –una autorepresentació, per ser exactes-, de ben segur l´únic que se li coneix a Perpinyà. I a sobre, disfressat de català, en tres idiomes i signat “Goya”, tota una raresa que podem anar a contemplar a Caldes de Montbui. Però és evident que és un dibuix menor i, més enllà de la valoració que pugui suscitar, ens confirma com Picasso tenia sempre ben presents els seus referents artístics, fins i tot en obres tan anecdòtiques com aquesta. Tot i que Goya no fou l’artista, ni tan sols espanyol, més parafrasejat per Picasso, hi ha un fons en part de l’obra de Picasso on Goya sempre hi batega amb força. Picasso va començar copiant obres de Goya l’any 1897, a Madrid, mentre estudiava a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando; també s’hi va abeurar en els inicis de l’època blava i, al final de la seva vida, apareix evocat en alguns retrats crepusculars de toreros antics. Fins i tot a Perpinyà, on anà simplement a descansar i carregat de problemes personals, Picasso era ben conscient que ell formava part d’una tradició, i aprofitava qualsevol moment per  recordar-s’ho a ell mateix.

Eduard Vallès

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close