Arts visuals

Pilar Rubí: No és que les dones no poguessin fer art, és que només podien dedicar-se a la llar i la família

Pilar Rubí (Palma, 1972) és periodista cultural, comissària d’exposicions i docent. Actualment treballa com a coordinadora d’activitats i programes públics a Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma. També imparteix cursos monogràfics al Centre de Cultura Sa Nostra, de Palma. El curs que estava impartint quan la pandèmia del coronavirus va girar el món damunt davall, i que s’hagué d’interrompre i ja no es reprendrà fins al setembre, es titulava Dones artistes: les pioneres de les avantguardes del segle XX.

Les dones en la història de l’art: no les hi han deixat ser o hi eren però no deixaven que les veiéssim?

Hi ha diferents situacions i contextos que fan que la dona artista no hagi estat visible i que a dia d’avui encara no ho sigui tant com tocaria, per bé que els estudis de gènere que començaren a finals dels 60 i principis dels 70 sí que han fet forat i han marcat un camí. Al món occidentalitzat, és evident que es fan més grans exposicions dedicades a dones artistes de les que es feien abans, que el tema del gènere pesa més, etc. Tornant a la teva pregunta. D’una banda, històricament les dones no han pogut ser artistes perquè hi havia uns condicionants socials i econòmics que ho impedien. S’havien de dedicar a les tasques domèstiques i no és que no poguessin fer art, és que no podien dedicar-se a cap altra professió que no fos la llar i la família. De l’altra banda, les que a pesar de tot sí que es van poder fer artistes ho van tenir difícil. Tot i que algunes van tenir la seva significació dins els moviments d’avantguarda a què s’adscriviren, tot i que eren artistes rellevants que feren avançar el llenguatge de l’art amb la seva pràctica creativa, la historiografia de l’art no en va recollir ni la seva obra ni la seva trajectòria.

Marie Laurencin: Réunion à la campagne (Apollinaire et ses amis), 1909.
Marie Laurencin: Réunion à la campagne (Apollinaire et ses amis), 1909.

En general no les deixaren ser artistes i quan sí que, puntualment, les ho deixaren ser les invisibilitzaren.

Quan jo vaig fer la llicenciatura d’Història de l’Art –soc del 1972 i, com que vaig estudiar primer una altra carrera, em vaig llicenciar el 1998–, no ens citaren dones artistes i no ens parlaren de perspectives de gènere, i no fa tants d’anys, eh. Ara sí que hi ha més bibliografia, més llibres, més estudis, però encara no tenim un manual general d’història de l’art que sigui autènticament integrador, que assumeixi que hi havia dones artistes dins els principals moviments artístics de la modernitat i que en parli de manera no diferenciada. Per això em sembla important visibilitzar aquestes dones i el que feren en cursos divulgatius com el que jo faig, perquè potser dins l’Acadèmia sí que es tenen clares ja certes coses, però em temo que el públic en general encara no.

Susanne Valadon: Mère et petit fils, 1910.
Susanne Valadon: Mère et petit fils, 1910.

Fins quan l’art va ser una cosa majoritàriament masculina?

Abans de l’impressionisme, les dones en art eren presències excepcionals. Podien ser dones amb molta empenta, que duien la seva vocació artística fins a les últimes conseqüències, enfrontant-se a la societat o fent-ho d’amagat, és a dir, usant pseudònims masculins, igual que feren tantes escriptores. Com ja hem dit, però, els condicionaments socials i econòmics impossibilitaven a la majoria de dones de dur una vida d’artista. Hi havia dones que eren copistes, això sí, i que venien les còpies d’obres importants que feien. En general, les dones artistes, fins als 60 o 70, van ser persones que procedien de famílies amb possibilitats econòmiques. Va haver-hi excepcions, sí, per exemple una Suzanne Valadon, d’origen humil, que va ser autodidacta i va aprendre l’ofici observant als mestres, perquè posava com a model. Però en general eren de casa bona. Perquè, és clar, qui podia rebre classes de pintura? Les filles de famílies burgeses. Moltes dones artistes sorgiren de famílies benestants, amb una forta consciència cultural i amb un respecte per les arts. Eren famílies que entenien i valoraven fins a un cert punt que una dona pogués dedicar-se a la pintura. Berthe Morisot en seria un cas, d’això que diem.

Diries que hi ha tècniques i temes específicament femenins? El pastel, per exemple, durant anys es va considerar una tècnica menor, per tant també femenina.

En alguns casos, sí que podríem parlar de temes més propis de dones. Retraten unes escenes més domèstiques, interiors burgesos… De nou, aquí hi ha la qüestió social, les condicions imposades pel sistema heteropatriarcal en què vivien i en què avui nosaltres encara vivim. Per exemple, les dones havien de sortir sempre acompanyades, o sigui que no podien, a diferència dels seus col·legues masculins, fer “plein air” totes soles, pel seu compte, havien d’estar amb algú o amb un grup. Això les empeny a reflectir més els ambients d’interior. Pensa que les dones no van poder iniciar estudis acadèmics de Belles Arts fins gairebé ja al segle XX, per això proliferaren, sobretot a París, les escoles d’art privades, on sí que podien anar-hi. Entre les escenes més sovint abordades per les dones artistes, tot i que moltes també van ser treballades per homes, hi ha les d’una dona fent-se la toilette, o les escenes de lectura, o les d’una dona que descansa, o les maternitats… Mary Cassatt fa un retrat de la maternitat des d’una perspectiva molt intimista, en què la cura es veu com a primordial. Aquest és un tema que els homes han tractat menys.

Mary Stevenson Cassatt: In the Loge, 1880
Mary Stevenson Cassatt: In the Loge, 1880.

En aquestes obres, s’hi poden detectar senyals de rebel·lia, gestos de reivindicació, per mínims o subtils que siguin?

Jo crec que sí. Mary Cassatt té una obra que es diu a La llotja de l’òpera i que reflecteix l’obertura del teatre a les dones, quan van poder començar a anar-hi soles. A l’obra, es veu una dona que, en comptes de ser ella la que és mirada, és ella la que mira, és a dir, és una protagonista activa.

Fa l’efecte que el paper de les dones dins el món de l’art no comença a prendre certa embranzida fins a l’eclosió de la primera modernitat, posem a partir de l’últim terç del segle XIX.

El paper de la dona dins l’art sempre va de la mà del paper que la dona té dins la societat de cada època. Hi ha textos de la dècada dels 70 del segle passat que, si bé són fundacionals, avui encara són vigents. Jo sempre començo el curs citant el text de Linda Nochlin, una teòrica del gènere, en què s’interroga sobre per què no hi ha hagut grans dones artistes. Clar, és una pregunta que duu a fer-ne d’altres. Ella estudia el fet que s’assimili el model d’artista a un home blanc, heterosexual, de classe mitjana… És a dir, que el model d’artista assumit per tothom són un conjunt d’estereotips. Per què els genis no són mai dones ni negres? Què hagués passat si Pablo Picasso hagués estat una Paula Picasso? Són preguntes que posen en evidència que les dones, i també les minories, han tingut i tenen molts entrebancs per dedicar-se a l’art d’una manera seriosa i professional.

Baronesa Elsa Von Freitag Loringhoven.
Baronesa Elsa Von Freitag Loringhoven.

Al curs parla de les dones artistes en funció del moviment o de l’estètica a què estaven adscrites. ¿Hi ha canvis en funció de si eren impressionistes a França (com Berthe Morisot i Mary Cassatt), expressionistes a Alemanya (com Gabriele Münter), abstractes (com Sophie Tauber Arp), avantguardistes russes (com Natalia Goncharova), noves realistes (com Frida Kahlo i Georgia O’Keefe) o surrealistes (com Dora Maar, Lee Miller, Ángeles Santos i Dorothea Tanning)?

No hi ha canvis en funció del moviment a què pertanyen sinó de la societat en què viuen. Són dones que van amb el seu temps. Si la societat del seu temps és avançada, i té la dona més en consideració, elles són més avançades i van més lliures. Hi ha dones que van a contracorrent? Sí. Les que van més a contracorrent s’integren en moviments que també van a contracorrent, en general. Però a la fi, com tothom, totes són filles de la seva època.

Sonia Delaunay: Couverture de Berceau, 1911.
Sonia Delaunay: Couverture de Berceau, 1911.

L’eclosió de les avantguardes històriques va estar associat a la rebel·lia ideològica i política, l’anticonvencionalisme, la voluntat de ruptura… Els artistes masculins que en formaven part eren tan moderns i rupturistes a l’hora de concebre la igualtat entre gèneres, o tenien prejudicis?

En general, sí que dins els cercles artístics es considerava que la dona havia de ser igual, però el sistema heteropatriarcal d’aleshores, igual que el d’ara, relativitzava aquesta voluntat d’igualtat. Vull dir que la igualtat absoluta no era contemplada ni vista com a possible. L’Escola de la Bauhaus n’és un exemple claríssim. Inicialment, Walter Gropius va crear una matrícula per a homes i dones perquè tothom fes les mateixes matèries i en les mateixes condicions, i moltes dones s’hi matricularen pensant que seria així, i ho va ser durant un temps, però amb l’ascens del nazisme, que a la fi provocaria el tancament de l’escola, es van fer canvis que perjudicaren a les dones, que un bon dia veieren que ja no se’ls permetia fer arquitectura, només podien fer, per exemple, tèxtil i similars.

Meret_Oppenheim: Object_Paris_1936
Meret Oppenheim: Object Paris 1936.

Les circumstàncies i el context afecten sempre a tothom, però com que les dones partien d’una situació més adversa, més fràgil, ho patien molt més.

Això es veu molt en la qüestió dels diners. La majoria d’artistes tenien limitacions per raons de poder adquisitiu, però per a les dones era pitjor que per als homes. Per això quasi no hi ha escultores, una pràctica que requereix més inversió de diners per compra de materials i més espai de taller.

I en la història de l’art de les Balears, quin paper hi han tingut les dones?

La figura de Pilar Montaner de Sureda (1878-1961) és, en aquest sentit, bàsica. És una dona que va poder desenvolupar la seva carrera artística perquè va tenir un entorn familiar que valorava i estimulava la cultura i que entenia el que ella feia.

Pilar Rubí davant l’obra d’Anthea Hamilton a l’Arsenale. Biennal de Venècia 2019.

M’ha sortit una entrevista eminentment històrica, però la desigualtat no és només cosa del passat, no és cert?

No és cosa del passat, no. Hi ha una gran desigualtat de dones artistes en fires, galeries, museus. Les dones hem aconseguit avançar en moltes coses, però encara no estem igual que els homes. No hi ha equiparació salarial enlloc, per tant tampoc no n’hi ha al món de l’art, més precaritzat i fràgil que molts altres, i tan competitiu que fa que qüestions com la maternitat penalitzin més i tot que en altres esferes, en què ja penalitzen prou.

Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close