Arts visuals

Plató i els artistes

Tot i que els escrits de Plató  (427- 347 aC) manifesten la sensibilitat d’un veritable artista, a la República (X) el filòsof justifica la expulsió de la polis dels pintors i els escultors a través d’ aquestes paraules: “ l’art mimètic està, sens dubte, molt lluny de la veritat (…) i per això produeix totes les coses però toca tan sols una mica de cadascuna (…). Per exemple, el pintor retratarà un sabater, un fuster o tots els altres artesans encara que no tingui cap experiència en aquestes arts. No obstant, si és un bon pintor, retratarà el fuster i el mostrarà de lluny, de manera que enganyarà a nens i homes insensats fent-los creure que és un fuster de veritat. (…) La pintura, i en general tot art mimètic realitza la seva obra lluny de la veritat”. La còpia en l’art és doncs per Plató una falsedat, un engany, quelcom degenerat i inferior. Tenint en compte que pel filòsof el món sensible ja és en sí una còpia de l’inteligible, la mimesi del món que ens envolta resulta contrària al vertader coneixement i constitueix un tercer grau de realitat.

Policlet. Dorífor (450 – 445 aC)

Plató va viure l’inici de la decadència d’ Atenes, quan estava perdent el seu domini sobre la resta de ciutats gregues i els sofistes – dels que tant es burla en els seus Diàlegs- dominaven la política. Un d’aquests oradors és el protagonista de l’Hipias Mayor, on manté una conversa amb Sòcrates per intentar definir què és la bellesa en sí. El sofista ho intenta però no ho aconsegueix, fins que a la fi acorden que la bellesa és allò que ens provoca plaer a la vista i la oïda, tot adequant-se a la seva finalitat (és a dir, una olla no serà bella si no és pràctica, tal com ens explica Plató a l’esmentat diàleg). Però l’escrit on el filòsof grec ens parla més i millor sobre la bellesa és sens dubte el Banquet, un simposi en el que Sòcrates juga un paper estrella amb discursos com aquest: “què hem d’ imaginar si li fos possible a algú veure la bellesa en sí, pura, neta, sense barreja i no infectada de carns humanes, ni colors, ni futileses mortals, i pogués contemplar la divina bellesa en sí, específicament única?” (Banquet, 211e). Plató, l’etern assedegat de bellesa, intenta imaginar-se com és la bellesa pura, lluny del sentits. Arribar a captar-la és pràcticament impossible, però en el Fedre ens explica que alguns privilegiats poden aconseguir-ho: els filòsofs i els enamorats. Els primers aplicant la seva intel·ligència, els segons gràcies al rapte d’Afrodita, deessa de l’amor, elevant-los per sobre del món terrenal fins a tenir visions d’un “mar de bellesa”.

És del tot comprensible que Plató no relacionés l’arrebat amorós (mania) descrit en el Fedre amb els pintors o escultors, ja que aquests últims eren considerats com artesans i els seus productes constituïen el resultat d’una tècnica (techné) apresa, que es passava de mestre a alumne. La noció d’inspiració o de creació original no existia en el camp de les arts plàstiques excepte en molt excepcionals ocasions. La pintura i l’escultura formaven part, doncs, de les arts servils, aquelles que es caracteritzaven per la seva manualitat, classificant-se per sota de les arts lliberals.

Piet Mondrian. Quadre num 2 (1925). Font: wikipedia.

Dit tot això, és molt temptador preguntar-se: quina obra d’art li hagués agradat a Plató? Quines característiques hauria de tenir? Principalment, no hauria de ser una obra realista ni imitativa. Podriem aventurar-nos a afirmar que l’impressionisme o l’hiperrealisme, per exemple, serien per Plató el paradigma de l’anti-art.  En canvi, el filòsof ens parla sovint de la “justa mesura” a través dels seus escrits, d’aquella proporció que no excedeix en res, per tant no seria descabellat sugerir que una obra d’escala humana i proporcionada seria del seu agrat. Una escultura com les de Policlet (480-420 aC), per exemple, el creador del Cànon. Però el que més ens tempta és pensar què hagués dit Plató davant una obra d’abstracció geomètrica, ja que acompleix tots els requisits que, segons ell, caracteritzen la bellesa en sí: l’abstracció pot ser considerada com una còpia del món intel·ligible, així com les formes geomètriques podrien reflectir les matrius creadores de les que Plató ens parla en molts escrits. Potser una pintura que, a més d’això, es basés en la secció àuria, tal i  com succeeix en algunes teles de Piet Mondrian. L’holandès estava obsessionat en despullar la natura de la seva aparença externa, tal i com Plató desitjava superar els lligams sensorials que ens uneixen al món. La reducció formal de Mondrian el portava a reproduïr les línies generadores de l’Univers (vertical i horitzontal), tal i com Plató investigava també la geometria del triangle, el cercle i el quadrat, origen dels quatre elements.

Kazimir Malevich, Suprematisme amb triangle blau i quadrat negre (1915). Font: Wandford.com.

Altres pintors com Wassily Kandinsky també podrien interessar a Plató. Desenganyat com ell del món sensible, l’artista rus defugia la còpia i cercava en la abstracció una unió amb el tot. Què hagués pensat Plató sobre la relació entre forma, color i timbre musical, tan derivada de l’arrel pitagòrica de la que Plató mateix era deutor? O encara més: què diria el filòsof sobre el suprematisme de Malevich, basat en la pura no-objectualitat i la geometria? I sobre el minimalista Dan Flavin, tant influenciat per la filosofia i l’espiritualitat clàssiques? La llum metafísica de Flavin també està present en James Turrell, artista que sovint fa referència al mite de la Caverna per explicar el nostre món.

Mai sabrem què hagués pensat Plató de tot això, però el que sí que podem dir és que la seva ànsia d’absolut, la seva set d’unió amb l’universal a través de la bellesa, és un sentiment que no ens ha deixat d’acompanyar. Després de tants segles seguim identificant la bellesa amb la veritat, seguim buscant-la, perseguint-la, intentem aprehendre-la a través els nostres limitats mitjans. Com Plató, som molt conscients de la nostra petitesa davant la immensitat de l’Univers, però mai ens cansem de cercar-la ja que, en el fons, és precisament aquesta recerca la que dóna sentit a les nostres vides.

Anna Pou van den Bossche
Anna Pou van den Bossche: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca