Secció: Crítica

Plensa a Montserrat

Després d’exposar a Barcelona i Madrid, Plensa arriba com una estrella fugaç a Montserrat, per irradiar pau i silenci en un camí de pelegrinatge secular català, un lloc únic on es conjura una energia tel·lúrica i espiritual que no deixa ningú indiferent.

Plensa ascendeix a Montserrat arrel d’una proposta del pare Laplana, director del museu, després d’haver vist la instal·lació de l’església de San Giorgio Maggiore a la Biennal de Venècia del 2015, perquè considera que l’estètica plensiana encaixa perfectament amb els valors dels monjos de Montserrat, en la recerca del silenci i l’invisible.

Montserrat forma part de la geografia emocional de l’artista, d’on recorda una experiència d’infantesa de “silenci brutal” que el va marcar; n’admira l’alçada (ell que té vertigen) i la vibració d’aquest lloc emblemàtic de la tradició catalana on s’uneixen una exuberant natura i la potència espiritual de l’ordre benedictina, estretament vinculada a la cultura.

Jaume Plensa exposa Anna a Montserrat. Foto: Montse-Gipsert-Saüc

Un gran cap de nena transparent de 4 metres d’alt, transit per la llum, situat al mig del paviment de l’atri, rep els visitants camí de la basílica. La monumental Anna, de malla d’acer inoxidable, dialoga amb l’exterior, i és un punt de llum i tendresa que subjuga tothom. L’Anna incita a mirar cap endins i a recuperar la bellesa interior que tots tenim, a transcendir el límit de la matèria i deixar-nos travessar per la llum. La seva transparència repta l’espectador a una fina percepció visual, i presenta el joc de contraris: pau i serenitat per dins que és constantment pertorbada per l’incessant trànsit humà de fora. En la línia estètica de Plensa, la peça juga amb conceptes oposats: dins-fora, matèria-buit, cos-ànima, i es percep transparent o opaca segons des d’on es miri, perquè “l’home té un punt de transparència, però també d’opacitat” diu l’artista.

Ubicada al mosaic de l’atri, i entre els arcs del claustre neoromànic de Puig i Cadafalch, recentment restaurats, la jove llueix en un lloc de trànsit entre el sagrat i el profà. En aquests grans caps -ja té unes 40 nenes retratades-, uneix escultura i fotografia, barreja l’efímer i l’etern, dos llenguatges aparentment separats que es fonen en una nova versió de nenes que representen la memòria i el futur. Però la seva és una escultura més lligada a la música i a la poesia que no a l’arquitectura, perquè promou una vibració interior.

Juntament amb l’Anna, una nena barcelonina entre 8 i 16 anys, de bellesa clàssica, mediterrània, que encaixa amb els arcs i el cercle del paviment del monestir, es pot veure a l’espai Pere Pruna del museu una exposició íntima de litografies i gravats (entre el 2008 i el 2016) de temàtica humana, formada per cercles, siluetes trenades d’alfabets, figures allargassades, aixafades, i rostres en diagonal, que conviden al recolliment. Són 18 peces que ajuden a entendre la seva obra, el laboratori de futurs projectes, com la sèrie Núria & Irma, preludi dels caps transparents, o la sèrie Slumberland, de rostres deformats.

Jaume Plensa exposa Anna a Montserrat. Foto: Montse-Gipsert-Saüc

Talment una conversa silenciosa, amb esferes musicals o figures vestides d’alfabets de tot el món, Plensa albira una societat ideal, que es comunica des del silenci, l’única manera d’escoltar i poder entendre l’altre. Es tracta, en definitiva, de generar silenci per sintonitzar amb un mateix i els altres. L’allargament, lleugeresa i transparència de les figures, denoten espiritualitat i remeten a allò invisible, que és el que realment importa.

En aquesta estela d’inserir silencis en forma de bells caps escultòrics, l’artista barceloní, de gran projecció internacional, està treballant en molts projectes arreu del món: un cap de nena de 32 metres al riu Hudson, Nova York; 4 baixos relleus de marbre blanc de rostres femenins a Michigan, a l’entrada del Frederik Meijer Gardens & Sculpture Park que, “després de la Crown Fountain de Chicago és el projecte més boig que he fet”; un cap de ferro fos enfront de l’Hermitage de Sant Petersburg, un bust femení a Los Angeles, a més d’una exposició d’escultures a La Haia i una instal·lació a València.

A través de l’escultura, Jaume Plensa (Barcelona 1955) humanitza, transforma i regenera l’espai urbà. Assenyala la importància de la penetració de l’art en la comunitat i reivindica l’energia positiva de l’art, d’inserir tendresa i bellesa al carrer, a l’abast de tothom, i sobretot li importa el feedback que la peça provoca, i fins i tot el buit que deixa la seva absència.

Jaume Plensa exposa Anna a Montserrat. Foto: Montse-Gipsert-Saüc

L’Anna i totes les gegantes juvenils plensianes escampades per tot el món coven el somni d’un món millor i ens conviden a participar-hi. Són un punt magnètic per aturar-s’hi, un redós de pau enmig del brogit i de bones vibracions en punts caòtics o oblidats, “espurnes de llum per il·luminar el nostre dia a dia en comú”.

A la muntanya màgica de Montserrat, coneguda per la seva riquesa paisatgística, espiritual i també artística, amb la incorporació el 2015 de l’espai sagrat de Santa Cecília decorada amb pintures de Sean Scully, on conflueixen espiritualitat i art d’avantguarda, s’hi suma ara l’energia de Plensa, tot un luxe!

Montse Gispert-Saüch

Llicenciada en Filosofia i Història de l’Art. He treballat principalment en el camp de la cultura en diferents àmbits: en una galeria d’art contemporani; com a responsable de l’arxiu fotogràfic i biblioteca de l’editorial Lunwerg durant 10 anys; a la biblioteca de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals a Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull, i com a freelance premsa d’art i cultura fa més de 20 anys, entre altres.
Montse Gispert-Saüch

Montse Gispert-Saüch: darrers articles (Veure-ho tot )