Patrimoni
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

Poble Espanyol de Montjuïc I

Als amants de les estructures en formigó armat i la pedra artificial els ha de fascinar el Poble Espanyol de Montjuïc, construït per a l’Exposició Internacional del 1929 a Barcelona. També ha de fascinar als amants de les teules velles reaprofitades, que cobreixen aquest conjunt de més de 2 hectàrees de rèpliques d’edificis antics i remots. Pensat com un recull d’elements arquitectònics tradicionals de la Península Ibèrica, situats de manera que formen un element urbanístic arquetípic, costerut i de matriu medieval, es va bastir en molt pocs mesos gràcies als avenços constructius universals disponibles a l’època i es va afaiçonar a les maneres antigues i locals.

La seva construcció en tècniques contemporànies per simular unes tècniques atàviques, de les que només se’n conserva l’aspecte visual, no és més que una de les múltiples dicotomies que planteja el Poble Espanyol. Podria pensar-se que una altra és la de ser una mostra d’arquitectura i ambients ‘tradicionals’ en l’àmbit d’una mostra dedicada a la modernitat. Però una ullada als diferents palaus i pavellons d’aquella Exposició ens fa veure que llevat de dues o tres excepcions com la del Pavelló Alemany projectat per Mies van der Rohe, la resta de la mostra es fa amb total independència, potser amb total ignorància, dels debats arquitectònics i estètics de l’avantguarda del moment. La ‘modernitat’, llavors i allí, era tota una altra cosa.

En aquest context el Poble Espanyol no desentonava gens. Més aviat reforçava la idea general que era possible l’idil·li amb un passat simple i idealitzat. Res a veure amb la realitat del segle XX i de la pròpia Exposició, és clar: ni amb les migracions massives de mà d’obra que la va fer possible, vinguda dels pobles que s’hi representaven fugint de la misèria rural; ni amb les forces capitalistes que imposaven un model i una jerarquia de valors i que només podia aspirar a una representació hipòcrita d’harmonia social malgrat totes les violències evidents i soterrades.

Poble Espanyol en construcció, 1928. Carlos Pérez de Rozas.

La mateixa tècnica que va fer possible la construcció ràpida i econòmica del Poble Espanyol era la que progressivament anava destruint, per obsoleta, l’arquitectura tradicional als seus llocs d’origen. A més d’un repositori, el Poble Espanyol de Montjuïc és un reliquiari que ens transporta superficialment a uns llocs formats en uns temps passats. Exactament, ens transporta a la nostàlgia per aquells llocs i aquells temps, mentre és en si mateix un instrument d’anorreament. Perquè, ¿quina nostàlgia era possible en aquelles gents que cercaven una vida millor, una comoditat, una esperança, i volien deixar enrere cases velles i penúries cercant a la gran ciutat el futur que no podien tenir?

Una de les dicotomies del Poble Espanyol més comentades, ja des dels primers moments, és la de la seva concepció unitària però feta a partir de peces dissímils o fins i tot antagòniques, bé sigui cronològicament, o culturalment, o climàticament. Per aquest motiu sovint se’l titlla de collage, però aquesta denominació no ajuda gaire a entendre ni l’esperit que va animar la seva concepció ni la seva realitat perceptiva. El Poble Espanyol és una instant city, però no és més collage que la ciutat feta al llarg del temps. En aquesta se superposen múltiples moments i múltiples construccions d’estils diversos sense solució de continuïtat, com al Poble Espanyol. I en aquest, com a la ciutat, l’espai públic dóna coherència al conjunt, mentre que l’arquitectura dóna la textura, el caràcter i defineix les possibilitats d’ús d’aquest espai públic.

La gran diferència entre el Poble Espanyol i altres experiències en principi anàlogues, com el Borgo Medievale de Torí construït per a l’Exposició General Italiana del 1884, o els parcs com Meiji-mura prop de Nagoya, on s’hi han desplaçats edificis de tot el Japó construïts des del 1868 en estils i tècniques occidentals, és que el Poble Espanyol és fruit d’un projecte unitari. Anacrònic, folklorista o pintoresc, o tot alhora, però és un projecte arquitectònic complet d’espai urbà coherent i de construccions utilitàries, fet amb habilitat i sensibilitat per dos arquitectes i dos pintors.

Malgrat que són segurament habilitats i sensibilitats incapaces d’afrontar i resoldre la crisi del món modern que ja el 1929 es veia venir, el projecte del Poble Espanyol és un bon exemple del que podria anomenar-se una arquitectura ressonant, prenent l’expressió del filòsof alemany Hartmut Rosa. Les peces que el formen, malgrat la seva individualitat, no només s’endrecen i s’integren per la forma comuna de l’espai públic, sinó que dialoguen entre elles malgrat provenir de climes i cultures molt allunyades entre si. Ressonen per les subtils modificacions fetes pels autors del conjunt. Es reconeixen entre elles com estranys amables en una festa, i estableixen conversa. En això, el Poble Espanyol és una lliçó d’arquitectura.

El Poble Espanyol és un lloc per ser recorregut però, com qualsevol ciutat, és alguna cosa més que una escenografia pensada només per ser vista. El Poble Espanyol és una escenografia habitada, però no és l’únic cas a Barcelona. Al capdavall, el mateix centre històric es va dissenyar simultàniament a l’experiència del Poble Espanyol, i seguint els mateixos vectors de recreació projectada d’ambients historicistes. En efecte, l’avui anomenat Barri Gòtic és de fet una magnífica i sofisticada invenció del segle XX. Començada la reforma gotitzant amb el mateix impuls que el Poble Espanyol el 1929, va tenir etapes intenses i etapes traumàtiques fins a la seva consolidació cap els 1960s.

Poble Espanyol, 1960.

Passejar pel Barri Gòtic o passejar pel Poble Espanyol és passejar sense solució de continuïtat pel mateix projecte modern, malgrat les formes anacròniques. La pregunta a fer-se salta a la vista: ¿per què no entendre el Poble Espanyol com un barri més de Barcelona? ¿Per què no habitar-lo com un barri més, amb barreja d’usos i residència permanent? De fet, ja als anys 1960s es va sospesar el seu ús com a Parador, que és com dir que es pot entendre com una unitat habitable. Segurament faci falta, tal com es va fer el 1888 amb la Ciutadella, exorcitzar els seus dimonis, que no són pocs, per poder retornar-lo a la vida ciutadana.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close