Arts escèniques

‘Poder i santedat’, teatre incisiu i ambiciós en l’espai públic

Per moltes raons, més enllà d’encerts i decisions escèniques  discutibles, l’estrena de l’obra de Manuel Molins ‘Poder i santedat’ en el Teatre Principal de València, és una fita en l’escena teatral valenciana. Per la magnitud de la producció, sols assumible des del teatre públic. I per plantejar debats incisius i gens acomodaticis sobre el paper de l’Església. Teatre compromès i ambiciós en l’espai públic que va despertar la ira ultracatòlica fins i tot abans de l’estrena.

Poder i Santedat
Manuel Molins
Dirigida per Paco Azorín
Teatre Principal de València
Fins el 8 de novembre de 2020

El text que ha servit per bastir el muntatge, Poder i santedat (Els Àngels de Sodoma) va ser publicat l’any 2017, en l’editorial Tres i Quatre, després de guanyar el Premi Pere Capellà de teatre dels Octubre. Llavors, Manuel Molins expressava en una entrevista en aquesta revista els dubtes que l’obra poguera arribar a ser representada algun dia, per la complexitat de la producció, que requeria un elenc extens i interpretativament potent d’actors i actrius. Un repte sols a l’abast de “teatres nacionals o teatres públics”, deia aleshores el dramaturg.

En l’entrevista, Molins, un referent teatral indiscutible a casa nostra, deia una altra cosa important: “Si l’avantguarda és trencar amb allò imperant, Poder i santedat és una obra avantguardista, perquè trenca completament amb tot el que s’està fent, amb allò establert. D’una altra banda, com que som en un món líquid, hem assumit que hem de fer un teatre líquid. No. Precisament, si volem combatre aquell món, hem de fer un altre tipus de teatre. Sobretot en el teatre català s’ha perdut embranzida”.

Cartell de l’obra “Poder i Santedat”.

Tres anys després, divendres dia 16 d’octubre, al Teatre Principal de València, adoptava forma escènica la corrosiva visió del dramaturg del lamentable paper de l’Església catòlica al voltant de qüestions com la pederàstia i els abusos sexuals practicats per un bon grapat dels seus ministres. Una mirada sense concessions sobre l’homofòbia rampant o la corrupció econòmica que podreix aquesta institució mil·lenària.

Un muntatge radicalment crític, produït per l’Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València, però que no qüestiona la religió catòlica o la institució que la regeix. “No faig un atac a l’Església, no m’interessa, és un món amb moltes persones i institucions molt respectables. Ataque els mecanismes de poder d’un Vaticà que, com qualsevol Estat, té molta corrupció. Però m’agrada deixar parlar als personatges, procure no adoctrinar”, explicava Molins en l’esmentada entrevista.

Així i tot, el cartell representant un sant pare besant un menor va provocar la reacció de la ultracatòlica organització Abogados Cristianos, que va intentar aturar sense èxit la representació en els tribunals. Un cartell que ha provocat una certa agitació entre sectors conservadors i el corresponent ressò mediàtic. Algú podria al·legar que el disseny d’aquest element propagandístic tenia una intenció provocadora, tot just semblava voler alimentar la indignació de la poca gent que es pot escandalitzar ja d’aquestes coses. O de les organitzacions amb tendència a sobreactuar. Si és així, objectiu complit. El teatre públic també ha de vendre entrades.

Una de les escenes en què s’aprecia l’escenografia de l’obra. Fotografia: Vicente A. Jiménez

Escàndols artificiosos al marge, Poder i santedat és una andanada exhaustivament documentada per Molins que segueix els passos vacil·lants i plens de dubtes cap al sacerdoci del personatge del jove Lucio Pacelli (amb l’actor Borja López fent un important desplegament físic i emocional), caracteritzat com un modern Jesucrist. Lucio i uns altres personatges faran el viatge per les entranyes de les contradiccions eclesiàstiques, amb els Àngels de Sodoma (representats en l’espectacle per una parella mixta de rapers) fent el paper d’element metafòric o místic d’un text amb voluntat realista i de denúncia, però que és també una defensa acarnissada de la llibertat d’amar sense cotilles ni prejudicis. Un al·legat contra l’homofòbia eclesiàstica i social.

Un viatge que conclou en la cruïlla del relleu del pontificat fallit i interromput de Ratzinguer i l’arribada de l’esperança no del tot culminada del papa Francesc. Canvi d’època representat per una estupenda escena d’acarament entre el pontífex emèrit i el vigent que, per aclarir possibles malentesos, va estar escrita bastant abans de l’estrena de The two popes (2019), dirigida per Fernando Meirelles, film que tot just recrea la relació entre ambdós personatges després del relleu.

Històries sobre abusos de poder i nul·la santedat que són destil·lades a través d’un text precís i esmolat, amb dues escenes impactants, d’una teatralitat excelsa, la trobada de Lucio amb un sacerdot acusat d’abusos, Joseph Kasper, i del protagonista amb una de les víctimes Mellanie Collins. En aquests dos fragments, l’encert de la posada en escena, la força del text i les sensacionals interpretacions de Rafael Calatayud (que fa doblet i també broda el paper de Ratzinguer) i Marta Santandreu, es conjuminen per generar dues peces de grandíssim teatre, fragments que justifiquen el preu de l’entrada.

Hi ha més moments ressenyables, com la citada conversa entre papes i els diversos intercanvis dialèctics sobre la doctrina de l’església, amb el personatge del Cardenal Nero com a advocat del diable, ben conduït per un resolutiu Pep Sellés. També ressenyables les escenes compartides per Sellés amb el jove actor Joan Daròs, que interpreta l’amic i fotograma en negatiu de Lucio, Raffaele Scarano. Igualment, cal destacar el commovedor gir final que afecta la mare de Lucio, Angelica, interpretada amb una convicció punyent per Victoria Salvador en una escena gens fàcil.

Però també hi ha seccions que no acaben de justificar el metratge de l’obra fins a les dues hores i mitja, com ara la inclusió del doble crim que va afectar la Guàrdia Suïssa, reobert el 2019, vint-i-un anys després de produir-se. Un fragment excessivament documental, informatiu, fins i tot en la manera de ser presentat, trencant la potència del discurs i l’encertada estètica escenogràfica. Tot, sense afegir res massa rellevant o irrenunciable a l’esperit i el propòsit de l’obra. També hi ha un èmfasi excessiu en actualitzar al màxim la informació, com ara pel que fa a les promeses no culminades del papa Francesc.

Una escena més de l’obra de Manuel Molins. Fotografia: Vicente A. Jiménez

En tot cas, hi ha molts encerts en la direcció i escenografia de Paco Azorín. La solució en els decorats d’una gran creu blanca encaixada en una plataforma mòbil del mateix color és brillant des d’un punt de vista escènic i estètic. La plataforma té la doble funció de paret sobre la qual fer projeccions i de ser un segon nivell sobre l’escenari sobre el qual poden moure’s uns actors sobre altres. A més, l’efecte de la creu entrant i sobrepassant el seu motlle en la plataforma és realment impactant, bellíssim. Alhora que permet diversos jocs simbòlics i aixoplugar amb eficàcia les diferents escenes, ja siga un moment de disbauxa, d’introspecció o la simbòlica crucifixió de Lucio, un altre moment climàtic de l’espectacle.

Les intervencions en clau de rap i cultura urbana dels Àngels de Sodoma, així com l’escena inicial més pròpia d’un musical, poden resultar discutibles —també per la introducció innecessària del castellà— però tenen el seu què com a eina d’actualització discursiva i escènica. El mateix que podríem dir d’uns recursos audiovisuals usats profusament i quasi sempre de manera justificada.

Comptat i debatut, una estrena ben acollida pel públic, que va reservar l’aplaudiment més emfàtic a l’autor de l’obra, l’incombustible Manuel Molins. Un tipus d’espectacle, en qualsevol cas, que alguns pensàvem que mai no veuríem en l’espai públic valencià.

Xavier Aliaga

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close