Encara que la faceta més coneguda de Felícia Fuster sigui la de poeta, amb una extensa obra, però també la seva dedicació a les arts plàstiques mereix la nostra atenció. Tanmateix, a l’exposició que se li dedica amb motiu del centenari del seu naixement a l’ Arts Santa Mònica, el públic podrà comprovar directament quina ha estat la seva aportació a l’art d’avantguarda.
Exposició Felícia Fuster. Plurivisions
Exposició de pintures i poemes de Felícia Fuster amb motiu de la commemoració del seu centenari
Comissariat Pilar Parcerisas
Arts Santa Mònica. Barcelona
Fins al 30 de maig de 2021
Alguns trets biogràfics ens ajudaran a situar aquesta autora, gairebé desconeguda com a artista al nostre país. De ben jove es va interessar pel dibuix, ja que amb 10 anys ja dibuixava del natural d’una manera quasi perfecta. Això va despertar l’atenció del seu professor de dibuix que va aconsellar als seus pares que anés a fer un curs a l’Escola Dalmases, on els estudiants eren molt més gran que ella. Més tard va ingressar a l’Escola Massana d’Arts i Oficis mentre ho compaginava amb els estudis de Batxillerat. A la Massana va estudiar pintura, composició i vidre gravat. Al mateix temps va iniciar els seus estudis de música a l’Acadèmia Marshall, fundada pel mateix Frank Marshall i Enric Granados, on va destacar sobretot com a pianista.
Acabada la Guerra Civil ingressà a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, obtenint el títol de professora de Dibuix l’any 1947. La primera exposició la va fer a les Galeries Syra el mateix any. Era la col·lectiva “Los últimos”, en la que participaven diversos companys de generació. Dos anys més tard mostrà alguns treballs en vidre de gran qualitat a la Exposición Nacional de Artes Decorativas de Madrid, on rebé una medalla.
L’any 1951 s’instal·là a París, on desenvoluparà la major part de la seva vida professional. Només arribar comença a donar classes d’espanyol a l’Acadèmia Berlitz, i també començar a treballar com a pintora i gravadora. Entre el període de 1961 a 1970 s’endinsa en el camp publicitari, exercint en diferents agències, però no a nivell creatiu, sinó des de l’administració, ja que segons ella això li impedia centrar-se en el seu treball plàstic. En aquell moment decideix estudiar Economia, aconseguint el títol de diplomada en Estudis Superiors Econòmics del Conservatoire National des Arts et Métiers.
En poesia va ser finalista del Premi Carles Riba el 1983, que li va permetre el reconeixement de la crítica, encara que des de sempre s’havia dedicat a la poesia no l’havia mostrat públicament. El 1987 obtingué el Premi Vicent Andrés Estellés. Motivat per una sèrie de viatges que va fer a la Xina i al Japó es va interessar per la poesia japonesa, component tankes i haikús, alguns dels quals s’exhibeixen a l’Arts Santa Mònica. Ha traduït diversos llibres de poesia japonesos i novel·les franceses, entre elles L’oeuvre au noire de Marguerite Yourcenar. La seva escriptura es defineix com a “vital, d’avançada i pel seu compromís amb el món”.
Segons Arnau Puig, la seva obra està “feta d’accions creadores que mereixen tota l’atenció perquè en tot moment hi percebem la intenció d’elaborar mons i realitats inèdites, que és el que escau a l’art”, Le seves creacions van rebre influencies de l’abstracció, tant les provinents de l’expressionisme americà, com les de l’informalisme europeu, però serà a partir de la dècada dels 70 quan formula la seva aposta personal a través de les sèries Abstraccions líriques i Plurivisions, ambdues molt ben representades a l’exposició actual.
Exposició “Felícia Fuster. Plurivisions”
Per commemorar el centenari de Felícia Fuster s’han organitzat diversos actes a Catalunya, Madrid i París. Entre ells l’exposició Felícia Fuster. Plurivisions, a Arts Santa Mònica, sent la comissària la crítica d’art Pilar Parcerisas . La inauguració de l’exposició va coincidir amb el dia Mundial de la Poesia dedicat a Fuster.
Juntament amb l’obra de Fuster, s’exhibeixen peces d’Esther Xargay, Marta Darder, Mireia Zantop, Mar Serinyà i Piròmana d’Argos. Tanmateix, se celebren recitals i diverses accions mentre duri l’exposició. Hi ha una conferència per part d’Esther Rodríguez Biosca titulada L’enigma de l’obra de Tanizaki en l’obra plàstica de Felícia Fuster.
Quant a les obres que s’exposen, la comissària les ha dividit en tres apartats: Abstracció lírica, Plurivisions i Haikús visuals, que omplen les diferents sales que envolten l’espai Anella de l’Arts Santa Mònica, acompanyades per alguns dels seus poemes.
Abstracció lírica
La comissaria destaca que l’abstracció lírica és poc habitual en una dona artista en el seu temps. Destaca també que es tracta d’un tipus d’abstracció de “registre oníric i còsmic, paisatges siderals, visionaris, musicals”. Aquesta relació amb el món musical –no hem d’oblidar que ella també es va formar com pianista- es pot trobar a través de “la música d’Arnold Schöenberg o Bela Bartok”, dos dels compositors més importants de la primera meitat del segle passat.
El període de l’Abstracció lírica té una durada de deu anys, concretament de 1977 a 1987. Són obres que recorden el Kandinsky dels anys 20 per la seva sobrietat, elegància i austeritat, on la línia i el color són essencials per plasmar una sèrie d’elements geomètrics i polimòrfics. Relaciona el color amb els estats d’ànim. Fuster s’hi aproxima des d’una visió molt personal, on l’espai buit adquireix importància, ja que no fa sensació d’horror vacui. Els colors són suaus –sobretot els blaus-, sense gaires estridències i els diferents elements geomètrics que hi apareixen són difícilment identificables. A nivell compositiu són obres que denoten silenci –el que contrasta amb la idea musical que hem al·ludit anteriorment-, donant sensació de pau interior. Lola Donaire a aquestes abstraccions líriques les denomina abstraccions oníriques, ja que són d’una “espontaneïtat aparent, encara que realitzades amb una tècnica precisa i controlada entre atmosferes indefinides”.
Plurivisions
La sèrie Plurivisions, que dóna nom a l’exposició, la va realitzar a continuació de les Abstraccions líriques, o sigui a la dècada dels 80. Moltes d’elles són de forma circular, aproximant-se a la idea còsmica. Algunes peces tenen la particularitat que poden moure’s, ja que els hi col·locava un motor al darrere que feien que giressin “quatre cops en angles de 45º, fet que oferia diferents punts de vista a l’espectador”.
Aquestes peces estan realitzades en tècnica mixta sobre suport de fusta que visualment sembla que vagin més enllà, oferint una sensació de profunditat, d’espai. Segons Lola Donaire “tant poder suggerir imatges còsmiques com representacions imaginàries del món subatòmic, invisible a la nostra percepció sensible”.
Collages o haikús visuals
Es tracta de collages realitzats a partir de trossos de gravats estampats en blanc i negre –solia treballar la tècnica calcogràfica- que recuperava de “les escombraries amb els que construïa veritables poemes plàstics siderals”. Pilar Parcerisas els anomena “haikús visuals”, ja que els relaciona amb els haikús que escrivia de marcada influència japonesa, on “el ple i el buit, la paraula i el silenci són protagonistes”. Enmig dels collages hi ha alguns haikús que fan que cada peça tingui un doble contingut: el visual i l’objectual. Com per exemple l’haikú:
Música Gotes
Mòbil pentinat d’aigua
Al cor reflexos
És cert que aquests collages són parts d’un tot –el gravat-, i per això Carles Hac Mor, veu en aquests haikús com “els deixa fets trossos –paraules que s’escampen-, esberla la sintaxi, eludeix la significació tancada, l’obre cap a possibilitats innombrables”.
Activitats paral·leles
De la poeta i artista visual Esther Xargay s’exposa un vídeo-poema sobre l’obra de Felícia Fuster que porta el títol de Sorra de temps absent, i inclou el poema El verb el vent. Les paraules i les lletres es fusionen amb les imatges que apareixen al vídeo, o sigui se superposen. La mà grava sorra sobre el marbre. Per a Xargay funciona “com un rellotge de temps”.
Hi ha un cicle de performances que es poden veure en diferents vídeos en què participen Núria Piròmana d’Argos, amb Si manem no mamem, on l’artista retorna a la seva infantesa. Respecte a Mireia S.Zantop, el vídeo Si I / O No, torno i no torno, es tracta d’una obra poètica i vital, ja que és una mena de “joc polièdric (…) i de contacte amb la natura interior i exterior”. Les imatges permeten contemplar com la mateixa artista treballa damunt la sorra i al darrere seu es veu el mar. De Marta Darder es mostra Anti, on es barregen l’art i la vida, així com “l’atzar i la improvisació”. De Mar Serinyà, Rosa Pou i Marta Vergonyós hi la peça Plurimantiques, que dóna notorietat a la llum i al moviment, relacionant-lo amb l’univers, com una mena de cosmovisió, passant del passat al present. Les tres estan situades davant del mar. És de nit, mentre una d’elles porta una espelma. És una escena plenament poètica i inspiradora. Finalment, hi ha una instal·lació amb 8 altaveus de l’artista de so Xavi Lloses, titulada Haion, basada en els haikús de Felícia Fuster. Es tracta de fragments sonors, com unes “molècules o partícules sonores, com si fos un abecedari abstracte (…), perquè l’espectador pugui entrar en les obres circulars que miren cap a la llibertat”.
