El passat 5 d’octubre, al Teatre de la Biblioteca de Catalunya, es va celebrar l’acte 50 Anys del Price dels Poetes, commemoració del primer Festival Popular de Poesia Catalana, que va tenir lloc a la sala de boxa Gran Price de Barcelona el 25 d’abril del 1970. S’hauria d’haver celebrat abans, però ho varen impedir la pandèmia global de Covid-19 i el confinament. Va tenir raó Feliu Formosa, amb unes paraules introductòries, quan va assegurar que s’havia batallat contra impediments sanitaris, polítics i socials perquè es dugués a terme aquest exercici de memòria i de reivindicació. De fet, hi portaven treballant des de feia anys l’equip directiu, format per Ona Balló i Manuel Guerrero, i l’equip organitzatiu, el Memorial Democràtic i la Direcció General del Memòria Democràtica.
No només Feliu Formosa tornava per recordar el Price original, que va codirigir escènicament amb Josep Anton Codina, sinó que també ho varen fer l’actriu Carme Sansa, la poeta Marta Pessarrodona o el cineasta Pere Portabella, que al 1970 va filmar clandestinament el material que compondria el ja mític film Poetes catalans. En l’homenatge, Portabella va declarar que expressions públiques com els dos Prices eren útils per a societats convulses com la nostra. Fa cinc dècades es reclamava la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats, proclama que avui perviu més que mai. Per aquest motiu, l’acte no va caure en l’autocomplaença ni la nostàlgia, però sí en la necessitat de reactivar una lluita que continua a través de la subversió poètica. El director de cinema Isaki Lacuesta va agafar el relleu de Portabella per immortalitzar l’esdeveniment registrant-lo en directe via streaming i també captant imatges per a un nou documental.
El pòster que anunciava el Price del 1970 era de Josep Guinovart, el del 2020 ha anat a cura de Frederic Amat, que tenia 17 anys en el primer Festival Popular de Poesia Catalana. Aleshores es va encarregar de l’escenografia. L’artista va explicar, en petit comitè, que la pel·lícula de Portabella, com que era en blanc i negre, no mostrava l’interès cromàtic de l’escenari: unes tarimes amb diferents alçades dissenyades per Feliu Formosa i de colors gris i vermell, exactament els mateixos que els de la gorra de plats dels “grisos”. En aquest 50 Anys del Price dels Poetes no hi havia un escenari únic: cada poeta recitava des d’un espai diferent, la poesia es mesclava amb el poble, sense separació ni jerarquies. Ara bé, semblava que l’equip de Lacuesta, que ho filmava tot sense perdre detall anant amunt i avall talment una coreografia, s’hagués imposat la missió de crear una representació teatral amb forma de rodatge cinematogràfic. Tot plegat va fer que un acte de tres hores fos molt dinàmic i entretingut.
Marta Pessarrodona va encetar el recital pròpiament i ho va fer explicant que esperava no patir la mateixa tremolor de cames de Gabriel Ferrater i Salvador Espriu. L’enèrgic “Tancar l’infern”, en perfectes versos decasíl·labs, de Blanca Llum Vidal va donar pas a un Lluís Solà reivindicatiu i contundent. Martí Sales, Eduard Escoffet i Maria Cabrera varen recitar de memòria coneguts versos seus, mentre que Oriol Sauleda va sorprendre amb una improvisació. Del cel a la terra i del terra cap a dalt va anar Josep Pedrals en el seu desplaçament de poema caminat. També performàtica, Núria Martínez-Vernis va tenir un record pel finat Víctor Nubla abans de donar pas a la solemnitat magistral de Jaume Pont i el desolador poema “L’illa escrita”, dur com els versos “de plom els anys” d’Antoni Clapés, un altre mestre. Carles Rebassa va recitar el famós cant a favor de la desobediència, oportuníssim, i Anna Gual va fer el mateix amb un dels seus hits, “Hipertensió”, en què és impossible desvincular l’escriptura de la vida, tot això abans que Perejaume demanés, amb la seva coneguda bonhomia, que portéssim poncelles a Sant ningú. Poetes de les fornades més recents (Juana Dolores Romero, Raquel Santanera, Laia Carbonell, Pol Guasch, Gabriel Ventura) executaven versos potents al costat de noms consagrats (Teresa Pascual, Francesc Parcerisas, Víctor Sunyol, Vicenç Altaió, Meritxell Cucurella-Jorba, Pau Riba), que tampoc quedaven enrere. Tant Mireia Calafell com Míriam Cano varen recitar textos dels seus darrers llibres, que ja han arribat a la segona edició a LaBreu. Ni Josep Piera, ni Pere Gimferrer, ni Dolors Miquel no varen poder fer acte de presència, però foren dits per Marina Herlop, Carme Sansa i Jaume C. Pons Alorda. El to general va ser de llibertat creativa absoluta.
Aquest cop, l’espectacle-tribut no es va fer en la clandestinitat, si bé ho semblava: l’escenari de La Perla 29 transportava a un espai catacúmbic on 30 poetes de diferents generacions i estils varen executar recitacions precises i apassionades, en algunes ocasions acompanyades magistralment per la pianista i compositora Marina Herlop. La qualitat de totes elles va ser més que notable i això és gràcies, també, a actes com el Price de fa 50 anys, que va portar la poesia més enllà del paper, traient-la dels espais institucionals per portar-la al poble. Cal fer esment, també, al fet que en el Price original només hi va recitar una dona poeta: Rosa Leveroni. En el Price revival, en canvi, la paritat hi regnava. També hi faltaven noms de poetes importants, però la representació de noms sí que demostrava la vivesa de la poesia catalana del segle XXI. En ambdues festes es va acabar amb el públic cridant “Llibertat!” i és que el clam del poble català encara no ha arribat a bon port. Cal continuar el combat. Sempre poèticament.