Poesia

Marc Arnal i Esteve Plantada. El Temps de les Arts doblement premiat

Arquitectes que fusionen el passat vernacle amb la geometria de la modernitat i bols de pols climàtica que desplacen els humans. Els Premis Literaris de Cadaqués 2021, lliurats avui mateix, reconeixen i premien dos col·laboradors d’El Temps de les Arts: Marc Arnal i Esteve Plantada. Els celebrem.

I el premi és per… Aquest matí s’ha lliurat al Teatre Art i Joia de Cadaqués un dels premis estimats i consolidats del país: els Premis Literaris de Cadaqués. Amb quasi 40 anys d’història la primera modalitat que es va instaurar, el Carles Rahola de periodisme, aplaudim a un ajuntament que, any rere any, decideix mantenir-los. Si l’any passat, aquesta modalitat del premi ja va ser per a un article publicat a El Temps de les Arts, una de les converses de la magnífica sèrie confinada de Vicenç Altaió, Una tarda de diumenge amb, aquest any el reconeixement ha estat doble.

Laura Blay, regidora de Benestar Social, Sanitat, Cultura i Participació Ciutadana de Cadaqués, i secretària del jurat, ha revelat els noms. El 38è premi Carles Rahola de periodisme s’ha lliurat a Marc Arnal pel seu excepcional article Peter Harnden i Lanfranco Bombelli: la casa de l’escultora Mary Callery, 1961-1963, editat a El Temps de les Arts en dues parts: els dies 22/11/20 i 7/12/20. I el 34è premi de poesia Rosa Leveroni, que l’any passat va quedar desert, ha reconegut el poemari Conca de pols d’Esteve Plantada, col·laborador habitual d’El Temps de les Arts. Finalment, el 26è Premi Quina Jaume de reconeixement a la trajectòria literària, que l’any passat va reconèixer el treball de Biel Mesquida, ha estat per a la poetessa Dolors Miquel. Cap retret al jurat de les diferents modalitats, que ha apostat per la qualitat i la solvència dels guardonats.

Dolors Miquel, Premi Quina Jaume de reconeixement a la trajectòria literària.

Convençut que entre l’arquitectura i altres formes de creació com l’escultura hi ha una distància zero, Marc Arnal aconsegueix parlar d’arquitectura amb aquella passió de quan acabes de descobrir una nova disciplina. I l’encomana. Aquest doctor en Arquitectura, director acadèmic dels graus d’Arquitectura de La Salle-Universitat Ramon Llull i coautor de l’edifici del CosmoCaixa de Barcelona, fa cinc anys que es va submergir en l’estudi d’un parell d’arquitectes associats d’una manera quasi natural a Cadaqués, però encara poc coneguts. Parlem del tàndem Peter Harnden (Londres, 1913-Cadaqués, 1971) i Lanfranco Bombelli (Milà, 1921-Cadaqués, 2008), responsables que a Cadaqués es fusionés la pedra de llicorella i altres materials i solucions constructives autòctones, amb la tossuda simetria de la modernitat. Si algú ha de signar la finestra quadrada com un segell propi de Cadaqués és aquest tàndem que, a finals dels anys cinquanta, va descobrir la llum de Cadaqués i ja no se’n van anar.

Marc Arnal al seu estudi d’arquitectura.

De tot això en parla l’article guardonat i publicat en dues parts (podeu llegir aquí la primera part i aquí la segona). Arnal recupera l’enamorament de Cadaqués per part d’aquest parell d’arquitectes que els va portar a tancar el despatx de París i traslladar-se a Barcelona per poder ser més a prop de la Costa Brava. “Dos arquitectes d’una elevadíssima qualitat, però alhora sorprenentment desconeguda”, escriu recuperant el llegat arquitectònic de Harnden-Bombelli a Cadaqués: nou cases construïdes entre 1958 i 1971 que fusionen d’una manera natural el global amb l’ultralocal. Paradigma d’aquesta fusió és la casa Mary Callery (Nova York, 1903-París, 1977 i enterrada a Cadaqués), escultora americana i col·leccionista d’art que l’any 1930 es va traslladar a París, on va fer cercle amb Picasso, Matisse, Léger i Duchamp, entre d’altres. Va arribar a Cadaqués com a recomanació de Harnden i sabent que els amics Marcel i Teeny Duchamp hi venien.

Callery va adquirir una casa ruïnosa al carrer més estret de Cadaqués i ells van plantejar la reforma com ho faria un escultor: “com el buidatge d’un bloc massís de marbre, com l’excavació d’un sòlid per obtenir un interior, en aquest cas, habitable.” I és que, com qui no vol, Arnal ens fa passar per Chillida i Henry Moore per entendre Harnden-Bombelli. Però sobretot, aconsegueix amb precisió cirurgiana que fins i tot els més neòfits entenguem perquè la casa Mary Callery, i en especial la façana, és un cas preciós d’art concret en arquitectura, un art que Bombelli va conèixer a Suïssa a finals de la segona Guerra Mundial. “El pare de l’arquitectura concreta”, escriu Arnal, de Bombelli. Després de llegir l’article premiat, busqueu el llibre L’art de viure. Peter Harnden, Lanfranco Bombelli i les cases per a artistes de Cadaqués, l’excel·lent assaig escrit per Arnal i editat a Comanegra l’estiu passat, i bellament ressenyat per Eva Vázquez.

Vista de la sala d’estar de la casa de Mary Callery © Jacques Boucher.

Com dèiem, el Rosa Leveroni d’aquesta edició ha premiat un poemari d’Esteve Plantada, poeta, periodista cultural i crític de cinema a qui llegim habitualment a El Temps de les Arts. “Un dels representants substantius de tota una generació poètica”, com va escriure Xavier Aliaga. Haurem d’esperar que s’editi per llegir-lo, però, de mentre, el seu autor ens n’avança alguna cosa. “Tot i que el vaig presentar amb el títol La conca de pols, segurament canviarà. En tot cas, es refereix a la dust bowl, el primer gran desastre climàtic provocat de manera directa per la mà de l’home. Va passar a començament del segle XX als Estats Units i va provocar unes grans migracions cap al sud perquè, a causa de les tempestes de pols, no es podia respirar. Tot això ja es veu a la novel·la El raïm de la ira, de Steinbeck.” Una primera emergència climàtica que Plantada va descobrir en una visita al Museu de la Vida Rural de l’Espluga del Francolí. Amb aquest punt de partida i l’aturada del món que va suposar el confinament de l’any passat, Plantada n’ha fet la seva cerca simbòlica. 

Esteve Plantada.

“Tot i que no és un llibre de confinament, sí que va ser escrit mentre estàvem tancats. Una cosa va portar a l’altra. Què passa quan estem tancats i no tenim escapatòria? Com resistim? Com ens hem de moure? No és en va que el poemari comença amb alguns poemes sobre el caminar, el resistir i sobre la trinxera. A partir d’aquesta imatgeria, vol reflexionar sobre nosaltres, cap on anem i què fem.” I és que Plantada, a qui li agrada la multiplicitat de lectures, activa imaginaris paral·lels, en aquest cas sobre el trànsit de persones i de col·lectius forçats a adaptar-se i resistir als embats climàtics i històrics. “En aquest sentit, té bastants punts en comú amb Troncal, el meu darrer poemari: ser conscient que quan escrius, tens un context. I el meu és aquest: vivim en un context que demana resiliència i subsistència perquè hi ha pèrdua i derrota com a comunitat, tant la del cherokee i del nadiu d’Amèrica del Nord, com del català”. Serveixi com a tast mentre restem a l’espera de poder llegir els poemes sobre aquest bol o conc de pols on la història humana ens ha llençat. Esperarem.

Cristina Masanés Casaponsa
Formada en filosofia a la Universitat de Barcelona i en estudis de gènere a la Universitat de València, escriu per a diferents institucions culturals i ha estat curadora de projectes expositius per a diversos museus. Col·labora amb articles d’opinió, art, divulgació històrica i territori a Sàpiens, Descobrir, Revista de Girona, Alberes i Mirador de les Arts. És autora de llibres d’assaig biogràfic.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close