L’any 2012 es va publicar Las casas de la vida (Ariel), a cura de Daniel Cid i Teresa M. Sala. En aquest volum –una antologia que alhora és també una guia- s’hi recullen textos referits a cases singulars, com ara la casa d’Amherst, on va habitar la poeta Emily Dickinson, o el fastuós Vittoriale, a tocar del llac de Garda, on va viure Gabriele D’Annunzio, o el Cau Ferrat, a Sitges, un temple modernista, com modernista era el «niu d’àligues», la casa-taller-museu que Alexandre de Riquer va habitar amb la seva nombrosa família i que ha esdevingut un lloc mític en la seva biografia.
Eliseu Trenc, que ha estudiat a fons la vida i obra d’Alexandre de Riquer, afirma que aquest lloc era com una illa de resistència poètica contra el materialisme i el mercantilisme de la societat del moment, una mena de paradís estètic i un museu obert per a joves artistes i escriptors (Aurora Bertrana i Eugeni d’Ors entre ells). Però no només: a les tertúlies que s’organitzaven en aquest «niu d’àligues», tal com el va conceptuar Joan Maragall, hi assistien col·legues i amics de Riquer com Apel·les Mestres, Enric Morera, Enric Granados, Àngel Guimerà, Josep Triadó, Joaquim Renart… i Jacint Verdaguer, el qual l’any 1885 havia casat Alexandre de Riquer amb Dolors (Lolita) Palau González de Quijano. El matrimoni va tenir nou fills, tres dels quals van morir infants.
La casa-taller-museu d’Alexandre de Riquer estava situada al carrer de la Freneria número 5, enfront de la catedral de Barcelona, en ple barri gòtic. La va vendre quan va marxar a Mallorca l’any 1917. Des de fora encara s’hi pot veure una casa de quatre pisos que s’enfila ben amunt. En aquell indret acollidor, en aquell espai reformat per Josep Puig i Cadafalch i decorat amb bon gust per Riquer, s’hi feien tertúlies artístiques, literàries, musicals, s’hi enlairava el pensament, s’hi polemitzava de valent i amb llibertat d’esperit.
N’han quedat molts testimonis escrits, d’aquest niu riquerià d’alta volada artística i intel·lectual. En el text publicat al llibre Las casas de la vida (text publicat l’any 1978 en un llibre d’homenatge a Alexandre de Riquer que li va fer la seva vila nadiua, Calaf), el fill Josep Maria fa un viu retrat de l’atmosfera cultural que es vivia a casa seva quan explica que en aquell taller «Felip Pedrell va permetre que les nostres oïdes escoltessin les primícies de la seva exquisida obra musical El Comte Arnau». Podem imaginar el silenci intens, reverent, l’atenció concentrada dels assistents a la vetllada musical.
La casa-taller-museu d’Alexandre de Riquer al carrer de la Freneria ha esdevingut llegendària. El pintor poeta estendard del Modernisme s’hi va instal·lar amb la seva família l’any 1894. Del caliu fraternal que es vivia en aquell escenari privilegiat, de l’escalf intel·lectual que s’hi prodigava, del mestratge que s’hi impartia, escriu Aurora Bertrana a les seves Memòries: «Una gent extraordinària, lliure, original, bohèmia… […] Cada un d’ells vivia la seva vida original i lliure deixant-se menar pel cor o per l’instint. Mai no he trobat una família sencera vivint a Barcelona, i en aquella època, més lliure de prejudicis, més generosa i d’esperit fora del corrent […] Eren una família d’artistes. Res en ells no denunciava ni l’egoisme, ni la gasiveria, ni la vanitat, ni l’exagerada prudència ni l’esperit pràctic burgès que jo detestava».
Retinguem l’expressió «esperit fora del corrent», d’Aurora Bertrana. S’avé amb l’apreciació d’Eliseu Trenc quan afirma que aquell lloc era una «illa de resistència poètica». ¿No és aquest esperit fora del corrent l’esperit de l’art resistent, indòmit a la corrupció, que es manté ferm en la seva naturalesa? Un esperit que sobrevola la realitat contingent amb l’impuls ascensional… d’una àliga.
