Poesia / Llibres

Alexandre de Riquer, poeta

Un dels noms principals de l’art modernista català és Alexandre de Riquer (Calaf 1856 – Palma de Mallorca 1920), al costat de Santiago Rusiñol, Ramon Casas i no gaires més del seu mateix nivell.

Però Riquer, que no era ric però era comte de Dávalos i de família carlina, va tenir un ampli camp de dedicacions culturals, ja que dir d’ell que era pintor és incomplet, perquè va ser també un dissenyador d’àmplia gamma d’objectes, i dibuixant de gran presencia en el camp de les arts gràfiques: des del nivell més exquisit del gravat a l’aiguafort o de la bibliofília, fins al més popular del disseny de cartells publicitaris o d’anuncis a la premsa. Representà la línia simbolista del Modernisme català, amb una especial influència del pre-rafaelisme anglès que conegué directament a Londres el 1894.

Però Riquer va ser també un poeta, i no un afeccionat sinó de gran nivell, encara que aquesta activitat seva sigui la menys coneguda de la seva obra. Potser el primer cop que vaig sentir elogiar la qualitat poètica de Riquer va ser de boca de Joaquim Molas, fa molts anys, en un moment en que per a mi l’artista era un nom important de la història de les arts plàstiques, i si bé ja sabia que havia escrit, desconeixia que també pogués jugar un paper semblant en la història de la literatura.

Ara ha aparegut, editat per Trípode, el recull poètic seu Petons, que Riquer va escriure per a ell mateix i quedà inèdit en vida del poeta. El text d’aquest recull va ser descobert pel catedràtic de la Universitat francesa Eliseu Trenc, els anys setantes del segle XX, i el 1978 es publicà per primer cop, inclòs en un llibre d’homenatge que Calaf, la vila nativa de l’artista, dedicava al personatge.

Recentment, però, la doctora en Estudis Lingüístics i Literaris Maria Planellas, per a donar a conèixer el recull, ha tingut accés, no sols a les proves d’impremta corregides per Riquer mateix que serviren a Trenc –que ara fa el pròleg d’aquesta edició-, i que són a l’arxiu del MNAC, sinó a quatre manuscrits del mateix autor que contenen altres materials d’aquell recull, i que formen part de la col·lecció de Joan Graells, posseïdor d’una molt rica col·lecció d’obres artístiques i manuscrits de Riquer, i en part responsable del caliu del món cultural per la figura del pintor, dissenyador i poeta de Calaf.

No cal ser filòleg per adonar-se que Maria Planellas, sense pretendre fer-ne una edició crítica acadèmica, ha establert el text de Petons amb un alt grau de rigor, a part de dedicar-li un estudi introductori molt afinat. És més, si això es tractés d’una edició crítica ortodoxa segurament llegiríem el recull amb menys fluïdesa, ofegats per l’aparat crític a peu de pàgina.

Petons era fruit del dolor de Riquer per la pèrdua de la seva primera esposa, Dolors Palau, morta joveníssima després d’haver tingut nou fills amb ell, dels que sobrevisqueren sis. La primera part del recull és positiva, on glosa la vida de l’estimada i llur goig comú:

“Lo reflexe lluminós

que movent-se fa ton cos,

ton bell riure a boca plena,

són l’idil·li sanitós

d’antiga Arcàdia serena.”

mentre la segona és patètica i es centra en la seva mort, cosa que podria fer pensar que Petons va ser escrit abans i després de la mort de la seva dona, tot i que Maria Planellas, a la vista dels manuscrits, arriba a la conclusió que no sols Petons, sinó fins i tot el recull anterior, Anyoranses -que a més d’un poemari és un dels llibres-objectes més bells del Modernisme-, són escrits durant el mateix període:

“Pobres petons alades fantasies

que el llavi meu assedegat implora,

com puc fixar en santes poesies

el somni ardent d’un mal ferit que enyora?”

A Petons, Riquer evoca la seva estimada amb certs tocs d’erotisme, que sembla que a ell, per pudor i per la seva militància catòlica, l’impedien fer públic el llibre. Val a dir que l’artista, co-fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc, com descobrí Trenc, rebia paternals reprimendes epistolars  de  Torras i Bages, que li deia què podia escriure i què no, i on podia fer-ho i on no era bo que ho fes. Sigui com sigui el seu era un erotisme dins del seu ordre, ja que no s’encaminava a un goig en si mateix sinó sempre amb la paternitat a l’horitzó, i uns quants dels poemes inclouen també el fruit d’aquell amor:

“El nen tranquil·lament a ton redós reposa;

a l’ombra s’insinua ta forma voluptuosa,

i l’ànsia continguda d’un sol petó ardentíssim

tement de desvetllar ton somniar dolcíssim,

s’apaga suaument en lo voler del pare

al veure dormir el fill i reposar la mare.”

Però Maria Planellas –autora d’unba tesi doctoral sobre la poètica d’Apeles Mestres-transcendeix la figura de Riquer i fa una conclusió que és un programa: “Podem parlar de poesia eròtica del Modernisme? Potser és massa aviat per afirmar-ho, i abans hauríem de tornar a formular una nova definició del moviment, a bastir-ne una cronologia més articulada, i sobretot, aplicar una relectura en perspectiva dels poetes de segona i tercera fila –i fer-ne quan calgui, una operació, minuciosa de recuperació.”

Maria Planellas, autora del llibre.

I si aquests poetes a reivindicar són els que, en el seu estudi, en cita versos a tall de comparació –Miquel Duran, Jeroni Zanné, Lluís Via-, potser es veurà que són a segona i tercera fila més per la desídia dels lectors –i dels crítics- que pels seus valors intrínsecs.  

Francesc Fontbona
Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) és un dels historiadors de l’art més eminents i prolífics del país. Entre les seves obres, destaquen La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Anglada-Camarasa (1981, amb Francesc Miralles), dos volums de la Història de l’art català (1983 i 1985), Josep Mompou (2000), Manolo Hugué (2006)... A més, ha dirigit o codirigit l’obra en cinc volums El Modernisme (2002-2004), el Diccionari d’historiadors de l’art català (en línia, encara en procés de creació i en col·laboració amb B. Bassegoda i Hugas) i Pintura històrica catalana. Art i memòria (2015), entre altres.

És un col·laborador històric d’EL TEMPS.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close