Poesia / Llibres

Arnau Pons, l’hermenèutica com una forma severa d’amor

La intel·ligència d’Arnau Pons (Felanitx, 1965) és una intel·ligència bel·licosa. No en el sentit, compte, de buscar la polèmica estrident, de provocar amb la pulla fàcil, de fer la rebentada insolent o de confondre l’esperit crític amb la pura mania de molestar, d’anar a la contra perquè sí i de punyir com a simple esport. No. És bel·licosa, més aviat, en el sentit que busca el cos a cos sempre i amb tot, tant amb aquelles obres i personatges que el disgusten o que sent lluny com amb aquells que a priori l’atreuen i li agraden. No hi ha –no hi pot haver– intel·ligència sense bel·licositat perquè no hi ha –no hi pot haver– cultura sense matís, de la mateixa manera que la vida és inconcebible –seria intolerable– sense contradicció ni conflicte.

Amb aquestes mans. Escrits sobre autors catalans contemporanis, el nou llibre de Pons, un recull d’articles assagístics apareguts en llibres col·lectius i en catàlegs d’exposicions durant els últims trenta anys i aplegats ara en un volum sever i elegantíssim d’Edicions Poncianes, és un exemple d’això que dic.

Tant se val si l’autor llegeix –analitza, interpreta, contextualitza, discuteix, descriu, reformula, capgira, problematitza…– la literatura d’Àngel Guimerà, de Blai Bonet, de Maria-Mercè Marçal, de Miquel Bauçà o de Joan Maragall, o l’obra pictòrica de Miquel Barceló i de Rafel Joan: tots i cada un dels textos del present volum funcionen com un diàleg de tensions fecundes, on el llenguatge és usat amb una precisió extrema, com una arada que remou la terra i com un bisturí que talla la pell, i on abunden els passatges de crispació intencionada, i on les concessions celebratòries són inexistents.

Que Pons no es deixi endur mai per l’entusiasme, per l’eufòria lectora, no té per què ser una virtut –per mi no ho és–, però retreure-li que no celebri amb ditirambes allò que li agrada o el fascina és no entendre la seva proposta de lectura i d’escriptura. Seria com retreure a Franz Kline, un mestre de les gravetats matisades del blanc, el negre i el gris, que no hagués usat més el verd i el rosa.

A més, i tal com recorda la poeta i traductora Blanca Llum Vidal a l’instructiu pròleg que encapçala el llibre, Arnau Pons ha deixat clar (la frase és d’una entrevista a Crític) que “en una cultura com la nostra, la pitjor estratègia, per defensar-la, és pensar que només se la pot afalagar”. En aquest sentit, no és del tot improcedent llegir Arnau Pons com un contrapès dins el sistema de politges de la cultura catalana, tan descompensada sovint a favor de l’elogi sistemàtic i exaltat, de la naturalització del gat per llebre, de la dissimulació o la indiferència ininterpretable davant d’allò que no agrada.

Gemma Medina, de la revista La Lectora, Arnau Pons i Marçal Font, epiloguista a la presentació del llibre a la Fundació Brossa

Dividit en sis seccions, el llibre comença amb tres textos que Pons va escriure per a l’obra Carrers de frontera. Passatges de la cultura catalana a la cultura alemanya, en motiu de la participació protagonista de la cultura catalana en la Fira de Frankfurt del 2007. Lluny de limitar-se a connectar les cultures catalana i alemanya de manera clara i divulgativa, Pons hi aborda –tant per a lectors que coneixen el tema com per a neòfits– la qüestió sempre central de la llengua, “la unió d’esforços i de neguits entre filòlegs catalans i alemanys” que al segle XIX va ajudar “a situar la llengua catalana al lloc que li correspon dins del trencaclosques dels parlars romànics”, el paper de certes figures literàries clau de finals del XIX i principis del XX (Verdaguer, Jaume Brossa, Ors…), la tasca de Humboldt i la seva manera de pensar el llenguatge i la seva visita a Montserrat i les lectures desviades o deliberadament equivocades que els espanyols han fet de les tesis humboldtianes, el mal encaix dels catalans i la cultura catalana en l’actual Europa oficial, el paper de la violència en la problemàtica i sovint tràgica evolució de la cultura catalana moderna –una violència i una tragèdia que han tingut com a conseqüència una mena d’emmirallament fraternal amb la tragèdia absoluta dels jueus i la Xoà… Són tres articles que, llegits en conjunt, donen com a resultat un mosaic personalíssim però molt clarificador. Bel·licosament clarificador, això sí: Pons rebat i problematitza concepcions i idees de Perejaume, per exemple, al voltant del llenguatge i la naturalesa.

En la segona secció del llibre, Arnau Pons rescata la seva vessant d’escriptor d’art. Hi ha textos sobre els ja esmentats Rafel Joan (amic de l’ànima) i Miquel Barceló (també amic), però també sobre el poderós i delicadíssim escultor Apel·les Fenosa i els menys coneguts Dídac Pintor i Jaume Canet. El text sobre Fenosa inclou una frase que Blanca Llum Vidal usa encertadament com a epígraf del seu pròleg: “La radicalitat és dialèctica –no unívoca”. Pons, quan escriu sobre art i sobre artistes, fa literatura, però amb això no vull dir que defugi la descripció i la interpretació de les obres i les maneres artístiques que comenta, sinó que en certa manera interpreta i reviu literàriament l’experiència de l’art sobre el qual escriu.

La tercera secció, la més breu, consisteix en articles d’anàlisi de poemes, en cada cas, d’Antoni Clapés, Anna Montero i Narcís Comadira, amb els quals Pons s’exercita en la lectura com a “repte hermenèutic”. La quarta i cinquena seccions, a més de ser les més extenses, també són les més estrictament literàries. Un fet bàsic que cal destacar és que, escrigui sobre el que escrigui, Pons és programàtic sempre, en el sentit que sempre està postulant una manera de llegir i d’escriure, no en un sentit dogmàtic, però sí sever, en ocasions fins i tot intransigent: “és en l’observació –afirma sobre certs detalls lingüístics de la literatura de Miquel Bauçà– d’aquest treball minuciós i hololingüístic, d’aquestes bagatel·les florides, que reïx la lectura (contra la idea anti-intel·lectual que cal contar històries engrescadores i vitalistes amb una llengua llisquent)”.

En aquestes seccions, Pons no només hi aborda Bauçà –un autor amb qui manté una relació fecundament conflictiva: el que més li disgusta d’ell són les lectures acríticament celebratòries que en fan els fidels entusiastes–, Marçal, Espriu, Maragall, Blai Bonet (vinculat a Ezra Pound i Pier Paolo Pasolini) i Carner, sinó que a més toca tota mena de temes, que li permeten rellegir, repensar i reformular presumptes veritats graníticament establertes. Per exemple, la idea de cànon, sobre la qual Pons remarca una qüestió tan elemental com lúcida, que és que hi ha obres literàries catalanes que, si no formen part del cànon oficial, és simplement perquè “no s’han llegit prou bé, ni a bastament”.

Abans m’he referit a la manera de llegir i escriure que postula, defensa i practica Arnau Pons. Al text titulat “Els que somnien, dormen…” Renaixences d’Ezra Pound en Pasolini i Blai Bonet (amb un comentari del poema Illa de San Michele, de Blai Bonet), és potser allà on aquesta manera queda més ben explicada, per exemple quan remarca que “les paraules no són només el que el diccionari en diu, sinó el que els individus, amb les seves obres, en fan”. Això vol dir que, per a Pons, la literatura no és només una construcció formal, un artefacte verbal, indiferent a la vida i aliè a la història, deslligat de la responsabilitat ètica i del compromís intel·lectual, buit de la dimensió política que inevitablement tenen tots els afers humans. La literatura, és a dir, no pot ser llegida d’una manera només estètica, cultural, llibresca. En aquest sentit, és interessant veure com Pons no es resigna a donar per bona la deixadesa genialoide en què de tant en tant incorria el genial Blai Bonet, sobretot a la seva última etapa poètica, i com afirma, a manera de retret, quasi d’escarni sarcàstic, que “el lector [del poema de Bonet] ha de perdre el fil juntament amb el poeta, perquè no importa gaire que hi hagi un fil, importen els blocs erràtics d’idees fortes, les frases flaix que enceguen una estona i no deixen pensar bé”.

La sisena i última secció consta d’un diàleg entre el mateix Pons i, de nou, Blanca Llum Vidal, d’un epíleg de Marçal Font i d’un “esbós d’autorretrat” que, paradoxalment (o no), ens diu menys com és i qui és Arnau Pons que els textos que dedica a altres autors. En definitiva: un llibre seriós, exigent, important.

Intervenció musical de Riccardo Massari, l’editor Jordi Carulla-Ruiz i Arnau Pons a la presentació del llibre
Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close