El magnífic llibre ‘La xarxa al bosc’, editat per Eduard Escoffet i segona part de l’exposició que es va poder veure a la Fundació Joan Brossa el 2019, posa de manifest les relacions personals i estètiques entre els poetes experimentals europeus i americans de la segona meitat del segle XX.
La xarxa al bosc
Eduard Escoffet (ed.)
Ajuntament de Barcelona
Barcelona, 2020
Tenim, al nostre país, la tendència absurda d’aïllar els diferents moviments estètics que s’hi han produït, com si estiguessin desconnectats del món. I alhora, encara que sembli contradictori, pengem etiquetes estranyes a autors que les ostenten en solitari, per trobar paral·lelismes als grans corrents artístics mundials. Per això, sobretot mirant el primer dels supòsits, sovint hem assumit l’obra de Joan Brossa com una cosa singular.
Que el poeta i els seus col·legues de Dau al Set es dediquessin a la poesia visual a finals de la dècada de 1940 és difícil d’explicar quan vivien en un racó de món totalment aïllat per mor del franquisme. Però, al cap i a la fi, el que estaven fent era seguir el fil de l’avantguarda catalana prèvia a la Guerra Civil, internacional i internacionalista, i connectar-la amb les segona avantguarda europea, amb un marcat accent ideològic.
Si l’expressionisme, el futurisme i el surrealisme havien estat força ambigus, amb autors de dretes i autors d’esquerres, amb un Marinetti que es delia pel feixisme italià o un Munch reconegut pel nazisme com el més gran dels pintors, després de la Segona Guerra Mundial no s’entén l’art d’avantguarda sense les idees progressistes de l’època. I a Catalunya estant, Brossa juga les seves cartes i construeix una obra, literària i visual, compromesa.
I no estava sol. Perquè, nord enllà, Maurice Lemaître s’erigeix en estendard del lletrisme des d’unes idees profundament llibertàries. I això volia dir cooperació i interconnexió, és a dir, el que es coneix avui dia com “fer xarxa”. Els artistes ja no formen part de grups tancats, de comunitats nacionals, sinó que obren les portes a totes les relacions possibles, amb un objectiu comú: combatre el dualisme (Est-Oest, comunisme-capitalisme, Nord-Sud…). Ho diu Escoffet: “hi ha, ben al contrari, una voluntat de reconstrucció, una necessitat de teixir xarxa i complicitats més enllà de les fronteres estatals i lingüístiques després d’una guerra que ho va trastocar tot i que va marcar l’inici d’una homogeneïtzació planetària basada en el poder del capital”. “No en va, mentre abraçaven la idea de xarxa, menyspreaven la de mercat”, afegeix l’editor de ‘La xarxa al bosc’.
Escoffet ens recorda, per exemple, que la poesia concreta neix a la dècada de 1950 de manera simultània al Brasil i a Europa, amb figures com Augusto de Campos o Öyvind Fahlström, després que esclatessin la poesia sonora o el text-sound, moviments que desplaçaven el camp experimental de la solitud de l’escriptori a l’estudi de gravació. En la línia de compartir, de teixir xarxes, Ray Johnson s’inventaria a Nova York el Mail art a través dels enviaments massius de tota mena d’obres que cabessin dins un sobre, cosa que possibilitava infinitat d’intercanvis.
Els artistes es buscaven i es trobaven. A Catalunya, el 1948 es van trobar Brossa, Arnau Puig, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats per fundar Dau al Set. El 1971, Brossa va reunir Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet per fer una gran exposició sobre poesia concreta a Lleida. Buscaven, com diu Escoffet, “desmaterialitzar l’art i apostar per canals i suports senzills i efectius, com ja estava fent la poesia”.
La selecció de 79 poemes visuals i un poema textual realitzada per l’antòleg i editor demostra la proximitat estètica de tots aquests artistes. És impossible dissociar, per exemple, l’obra del mateix Brossa amb la de Felipe Boso, la de Dom Sylvester Houédard de la de bpNichol, la d’Iglésias del Marquet de la Bob Cobbing, la de Décio Pignatari de la d’Eugen Gomringer, la de Bici Hendricks i Nye Ffarrabas de la de Václav Havel. Motius semblants, línies conceptuals paral·leles, intencions similars, produïts a milers de quilòmetres de distància.
Hi ha, a més, un rerefons ideològic que fa que tots remin cap a la mateixa banda. Entre la ‘Poetical license’ de l’italià Sarenco, on veiem una noia jove disposada a disparar un roc, i el famós ‘Poema visual’ brossià, el de la pistola i la paraula ‘poema’, hi ha una lluita compartida, unes ganes terribles de canviar el món. Com hi ha una denúncia explícita del capitalisme rampant entre el ‘Colombia Coca-Cola’ d’Antonio Caro i ‘Il cuore della consumatrice ubbidiente’ de Mirella Bentivoglio.
També hi ha purs jocs visuals i textuals, amb mecanismes que agermanen el brasiler Ronaldo Azeredo i el francès Henri Chopin. Aquest darrer, fundador de la revista ‘OU’, pal de paller de la poesia sonora, és el clar exemple de l’artista que no coneix grup sinó xarxa, ja que el trobem ara col·laborant amb l’anglès Brion Gysin, ara amb el nord-americà William S. Burroughs o amb l’alemany Klaus Schöning.
Els 79+1 poemes de ‘La xarxa al bosc’ són essencials per revelar-nos “aquest magma sense rutes predeterminades ni àmbits tancats” de la poesia experimental de la segona meitat del segle XX on Brossa brillava amb llum pròpia.
P.S.: Fa quinze anys vaig tenir la sort de veure ‘La xarxa’ a l’Espai Brossa -el títol de ‘La xarxa al bosc’ ret homenatge a aquest obra i a ‘Aquí al bosc’-, amb Sílvia Bel, Pau Miró, Víctor Pi i Maife Gil, amb direcció de Josep Maria Mestres, una obra extraordinària que algú hauria de recuperar. Una peça de 1953 en la qual Brossa reinterpreta la faula medieval de Tristany i Isolde sense la grandiloqüència wagneriana.
