L’estendard de les Edicions Poncianes és l’aliança entre la literatura i l’art, una aliança natural però menys habitual del que seria desitjable. Quatre són les línies de publicació de l’editorial. Una se centra en la figura proteica, radiant i esmunyedissa de Joan Ponç, i en treu a la llum dietaris, estudis d’obra, homenatges. Una altra se centra en el gènere de la poesia. Una tercera, en el gènere de l’assaig. Finalment, hi ha un quart vessant: porta el suggerent títol de Bèsties i se centra en la traducció o el comentari de grans clàssics universals (des de Whitman i Camus fins a Rodoreda) fetes per part de poetes catalans.
Durant l’aturada obligatòria i total provocada per la pandèmia del coronavirus, Edicions Poncianes, igual que la indústria editorial en ple, ha hagut de congelar la seva activitat. Però en el seu cas la congelació no ha estat completa i ha optat per adaptar el projecte de Bèsties al context pandèmic. El resultat ha estat la sèrie titulada Bèsties confinades, que ha pres la forma d’un butlletí digital i que ha arribat –està arribant, més ben dit, perquè encara està en marxa– a més d’un miler de subscriptors.
Explica Jordi Carulla que el projecte de Bèsties va sorgir l’any 2014: “Arrel d’algunes publicacions, i emmarcat dins el projecte de reivindicació de la figura i l’obra de Joan Ponç, a l’associació ens vam adonar que teníem a la vora força poetes, molts dels quals s’havien implicat en històries de Ponç. En veure que aquests poetes eren, alhora, molt heterodoxos i molt cultivats, i que cada un tenia el seu món i els seus autors predilectes, doncs vam pensar que potser seria bonic fer-ne alguna cosa, de tot plegat”.
La cosa en qüestió van ser un seguit de pòsters de gran format, molt cuidats, dedicats a grans “monstres literaris, a figures universals inqüestionables que s’hi havien deixat la pell, en la seva actitud davant la vida i davant la literatura”, diu Carulla. Els pòsters, que llueixen una foto potent i icònica de l’autor en qüestió, inclouen alguns poemes o textos traduïts per un autor català que també en fa una breu presentació. Aquestes són algunes de les vint parelles diguem-ne bestials que conformen la col·lecció: Víctor Català i Enric Casassas, Emily Dickinson i Míriam Cano, Walt Whitman i Jaume Pons Alorda, Marguerite Duras i Blanca Llum Vidal, Samuel Beckett i Gabriel Ventura…
Obligats a repensar-se per la pandèmia, Edicions Poncianes ha volgut recontextualitzar el projecte de les Bèsties i ha aprofitat el confinament per convertir-les en un butlletí, digital i gratuït, titulat Bèsties confinades. Consisteix, bàsicament, en una ampliació de la proposta dels pòsters, però amb força més material. Si als pòsters hi havia una foto de l’autor universal, un breu text de presentació escrit pel traductor i comentador català, i algunes traduccions o textos originals, aquí hi ha tot això però, a més, la presentació és més extensa, hi ha més mostres de textos (originals o traduccions, segons el cas) i tot plegat es complementa amb un singular i curiós qüestionari confinat. També amb un enllaç de vídeo en què l’autor comentador o traductor recita textos de l’autor traduït o comentat.
“El criteri per seleccionar les bèsties –diu Carulla– va ser el mateix des del principi: algú que s’hagi bolcat a la literatura, algú que s’hagi pres la literatura com una qüestió de tot o res, i això val tant per a un Pasolini com per a un Camus, una Rodoreda o una Ingeborg Bachmann”. Els pòsters es venien, i es continuaran venent, a les llibreries, i diu Carulla que anaven destinats a un tipus de lector “una mica mitòman”. Els més venuts, de moment, han estat els dedicats a Beckett, Pasolini, Rodoreda i Whitman.
“Inicialment –diu l’editor–, també vaig pensar: què em faria gràcia trobar jo si fos jove i em comencés a introduir en el món de la literatura? Doncs coses d’autors potents que molts mencionen, però que no tothom coneix. La idea d’ajuntar la imatge i el text també era una forma de captivar la mirada de noves generacions curioses i apassionades per la cultura”.
Una altra virtut del projecte és que permet accedir a exemples poc coneguts, o fins i tot quasi secrets, de la literatura d’aquests grans autors. “De Beckett –conta Jordi Carulla–, Gabriel Ventura en va escollir alguns poemes en anglès. Francesc Gelonch també es va inclinar per una època poc coneguda de Pasolini. De la Víctor Català, se n’inclou algun poema inèdit que l’Enric Casassas havia trobat a les llibretes de l’escriptora a L’Escala i que ell havia trobat perquè la seva mare era amiga d’ella. Totes aquestes particularitats –apunta l’editor– allunyen el projecte de l’àmbit més comercial”. De Mercè Rodoreda, Maria Cabrera també en recupera, per exemple, un sonet, que ella complementa amb els seus propis poemes –ecos, en diu. Diuen així les dues últimes estrofes del bon sonet rodoredià: “Zones glacials arbores, / equadors, blanques aurores, / pampes llises com la mà. // I neix una estrella isarda. / Des de les tres de la tarda / plou i plou sense parar”.
El nou format de Bèsties confinades –pdfs que solen tenir una desena de pàgines– els ha permès ampliar els continguts. El dedicat a Emily Dickinson, per exemple, ara inclou diverses fotografies de la mítica cambra de la seva casa d’Amherst, on l’enigmàtica i genial poetessa nord-americana va viure gairebé reclosa durant tota la seva vida, i on va escriure els seus dos mil poemes, que després de la seva mort van ser trobats allà dins caixes, òbviament inèdits.
Un aspecte molt curiós, i literàriament significatiu perquè ens permet descobrir opinions i idees dels entrevistats, és el “Qüestionari confinat”, una mena de versió pandèmica del famós Qüestionari Proust. Entre les preguntes que hi surten, hi ha aquestes: “Amb quin escriptor et confinaries?” i “Amb quin escriptor/a mort/a no voldries confinar-te de cap manera?”. A la primera pregunta, Enric Casassas hi respon: “No m’agradaria confinar-me amb ningú, però si hem de compartir cel·la, que sigui amb algú que tingui sentit de l’humor. Però en fi, deixem-ho així: no em recomano a ningú”. A la segona pregunta, la resposta d’Arnau Pons és, resumida, la següent: “Amb Ezra Pound segur que no, ni amb cap que se li assembli. És una resposta previsible. Com diu Cloé Korman en el seu darrer assaig, sempre hi ha hagut aquest dandisme literari, aquest posat que consisteix a preferir el gest violent, l’antisemitisme, la misogínia o l’homofòbia, per tal de meravellar els magins infantils i narcisos dels petits imitadors de Nietzsche…”.
Jordi Carulla diu que la proposta ha funcionat molt bé, en part perquè “ho vam oferir des de la plataforma del Núvol i aviat vam arribar a quasi sis-cents mails nous. A més, la gent tenia més temps. I, com que els escriptors sempre hem estat uns grans confinats, ara tots ens hem sentit durant un temps una mica com bèsties confinades”. De moment, se n’han fet nou, de butlletins de Bèsties confinades, i la idea és arribar als 20, que són els nombre de pòsters bestials ja existents.
Aquestes últimes setmanes, per les xarxes socials, Poncianes han promogut la iniciativa de “comparteix la teva bèstia”, convidant la gent a què mostri com i on tenen el seus pòsters. Anuncia Carulla que “això dels pòsters ho volem recollir en una revista, mida gran, estil revista Life, en offset, en blanc i negre, i la traurem a les VII Jornades Poncianes, que estaven programades per al juny però que finalment es faran a finals d’octubre o a principis de novembre, a l’Espai Brossa. Tindran com a tema la llibertat d’expressió, i també farem un mosaic amb les fotos de bèsties confinades que ara la gent ens està enviant”.
