Poesia

Desert! Anatema!

Un dia vaig decidir que no faria mai més de jurat de cap premi. Per què? Perquè en dues experiències que havia tingut havia entrevist, més o menys camuflats, els tentacles de l’editorial que hi havia darrere i, també, l’amiguisme. En ambdós casos, tot i ser al·lèrgic a enfrontaments, vaig fer l’ingrat paper d’aixafaguitarres i vaig influir perquè en un dels premis no es consumara l’artifici i, en l’altre, només ho fera a mitges; prou, no obstant, perquè em decidirà a no repetir.

Per què no vaig mantindre el bon rotllo amb la resta de membres? Per què no vaig “fer com fan”? Per fer-me l’heroi? No en tinc pasta, jo, d’heroi. Més aviat fuig dels conflictes, cap a la vida lenta i tranquil·la. Tinc la pell fina, no dorm bé si, en algun racó del cervell, hi ha engrunes de recança. Ho vaig fer per mi: callar —i atorgar— davant el que em semblava injust —i corrupte— m’hauria provocat ressaca. Els organitzadors d’aquells premis ho degueren comprendre, perquè, des de fa lustres, no m’han proposat res de semblant.

L’any passat, però, Antoni Xumet, a qui admire com a poeta i com a editor —el que fa a Quid Pro Quo és magnífic— em proposà de ser jurat al Premi Pollença de narrativa. I vaig dir que sí. Per què? Per qui m’ho va proposar, pel prestigi dels autors que completaven el jurat, però també perquè, amb els anys, m’he fet no sols més vell, sinó també menys radical. En comptes de pegar portada, preferisc dir la meua, influir des de dins. I també hi ha una altra cosa. Tinc una passió: els talents desconeguts. No seré mai editor, la meua prioritat és escriure, però envege dels editors aquella faena, que ells potser troben ingrata, de fullejar els originals d’autors inèdits que els arriben. Una passió pareguda a la dels buscadors d’or.

L’experiència al Premi Pollença no pogué ser millor: s’hi presentaren vuitanta-tants originals, d’entre els quals mitja dotzena ens van semblar bons. D’aquesta mitja dotzena, dos ens van parèixer molt bons, mereixedors del Premi. Com que les bases impedien l’ex aequo, vam haver de premiar-ne només un: Les mares no abandonen, de Sandra Freijomil, publicat enguany a Univers. Tant la guanyadora com la quasi guanyadora eren desconegudes. De la segona, que no ha percebut cap dotació, ni tan sols Google en sap res. La seua potent obra eixirà, però, a principis del 2022, a Periscopi, que no deixa de ser un excel·lent premi.

És per a això que serveixen, crec, els certàmens: per a separar el gra de la palla, per a fer visible el talent. Si es tracta, a més, d’un talent fins aleshores ocult, ja és el súmmum. Obvi? No. Molts premis són simples encàrrecs, o martingales d’una editorial per a estalviar-se, a costa de la institució que paga, el cost de l’edició —i, sovint, dels drets d’autor. També hi ha premis organitzats amb bona voluntat, però traïts per un jurat que prioritza fòbies —ideològiques o personals— o amistats —jo et pose cremeta, tu em poses cremeta— a la intrínseca qualitat de les obres. El filtratge, aleshores, es contamina.

Fa quatre dies he repetit de jurat: a l’Andròmina, dels Octubre. S’hi havien presentat noranta-nou textos. Els cinc membres del jurat, després de molt llegir, subratllar, rumiar i discutir, decidírem no concedir el premi. Desert! Anatema!

No hi havia res interessant? Sí. Parcialment, però. En la seua integritat, cap obra mereixia el Premi ni la publicació. Davant la declaració d’un premi desert, sempre font de crítiques i que desllueix la gala de lliurament, hi ha la temptació d’evitar-ho, de cercar un “mal menor”, girar full i tots contents. I hi, hi, hi! Ha, ha, ha! I qui dia passa, any empeny. Aquesta actitud, però, és una fàbrica de mediocritat, que el món literari no es pot permetre. Si una cosa cal, és més autoexigència: als autors, als editors, als crítics, als llibreters i als lectors. Hi havia originals interessants, amb “possibilitats”, però els mancava bastant per a ser premiables i publicables.

A tot autor li costa reconèixer que una obra seua, que li ha costat anys de faena i ha donat per enllestida, és millorable. Ho és sempre. Us ho diu algú que reescriu d’una manera obsessiva, que no lliura a l’editor un llibre sense haver-ne superat, pel cap baix, deu versions.

Hi ha qui pensa diferent, és clar. Un tuitaire escrivia, per exemple: “Em resulta inconcebible. 99 obres i cap no era prou bona. No sé si anomenar-ho elitisme, em sembla massa suau i tampoc és prou bona. Cretinisme? Supèrbia? Egolatria?”. A banda de la mala llet dels insults —s’hi hauria presentat, al premi?—, expressa, sense haver llegit els originals (!), una teoria curiosa: la qualitat d’una obra depèn de… l’estadística! A més obres, més qualitat. És a dir, si se n’hagueren presentat 999 en comptes de 99, potser tindríem un Proust, un Mann, un Borges entre els inèdits. 

No deu ser així quan l’amic Gonçal López-Pampló, editor de Bromera, em diu, per exemple, que rep uns mil cinc-cents originals a l’any, i que a penes en troben algun, o no cap, de publicable.

Declarar desert un premi és un error, que no beneficia ningú: ni els participants, ni l’entitat organitzadora, ni el jurat? Jo pense exactament el contrari. Als participants, els incita a posar-se les piles; a l’entitat, la lliura de publicar un llibre que no n’està a l’altura, i al jurat, el prestigia. Però sobretot, a qui més beneficia, crec, és a la literatura. Al capdavall, es tracta d’això. No?

Manuel Baixauli
Pintor i escriptor, és autor del recull de contes Espiral (1998, refet el 2010), de les novel·les Verso (2001), L'home manuscrit (2007), La cinquena planta (2014) i Ignot (2020), i del recull d'articles Ningú no ens espera (2016).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close